Encara més Xammar

M’afegeixo a la recomanació que feia ara fa uns dies, en aquest mateix espai d’opinió, el company Josep Gimeno, en el sentit d’apropar-nos, com a periodistes que ens toca exercir la professió en aquestes primeres dècades del segle XXI, a la figura d’Eugeni Xammar. En Pep ens proposava alguns llibres que ens permeten entrar en contacte amb els textos escrits per aquest periodista de la primera meitat del segle passat. I ens recordava dues coses: que era una figura injustament oblidada en els ambients acadèmics –amb honroses excepcions, com la d’en Ramon Barnils, que va ser-ne un dels primers redescobridors- i que continua sense tenir cap carrer dedicat a la ciutat de Barcelona, tot i que sí que dóna nom a un institut a l’Ametlla del Vallès, la població a la qual Xammar va estar lligat personalment.

Per part meva, vull recordar-vos que en aquests moments tenim una oportunitat magnífica de conèixer qui era Xammar i què va fer durant els anys que va exercir el periodisme, abans de patir l’exili forçat per la dictadura franquista. Es tracta de l’exposició que hi ha al Palau Robert de Barcelona fins a finals de gener de 2015, titulada “Eugeni Xammar, el periodista que ens va explicar el món” i comissariada per Joan Safont.

Aquesta és una exposició que hauríem volgut signar nosaltres, els del Grup de Periodistes Ramon Barnils. De fet, fa uns anys, vam arribar a fer un projecte d’exposició que incloïa tant Eugeni Xammar com d’altres periodistes oblidats d’abans de la guerra de 1936-39, com ara Just Cabot, Irene Polo o Domènec Guansé, i que vam titular provisionalment  “La Catalunya possible: periodistes en temps de la República”. No es va arribar a fer mai, potser perquè no hi vam posar prou el coll des del Grup; qui sap si és un projecte que podrem repescar algun dia. Però sigui com sigui, ens complau que algú altre –en aquest cas la Generalitat i l’Ajuntament  de l’Ametlla del Vallès- hagin tirat endavant la proposta d’homenatjar individualment Xammar dedicant-li tot un any i fent possible aquesta exposició que el tanca de forma brillant.

Diu el periodista Joan Safont en l’opuscle de presentació de la mostra: “(…) Durant massa anys, Eugeni Xammar va ser lluny de la redaccions, lluny de les facultats, lluny de les biblioteques, lluny de les lectures formatives dels seus successors. Semblava que tornés a emmudir. La reedició del seu llibre de memòries i la publicació de diferents antologies dels seus articles van començar a omplir el buit. La biografia “Periodisme? Permetin. La vida i els articles d’Eugeni Xammar”, escrita per l’advocat i editor Quim Torra, va suposar un gran impuls per a la resurrecció xammariana. Avui, una nova generació de periodistes catalans, hereus tant de Xammar com de la generació de Huertas, Lorés i Barnils, se l’ha fet definitivament seu”.

Subscric de ple les seves paraules i reconec que jo mateix, tot i no formar part d’aquest nova generació –hom comença a tenir ja una certa edat-, vaig entrar en el món xammarià gràcies al llibre d’en Quim Torra i em va fascinar la vida apassionant  d’aquest periodista viatger que ens narrava les transformacions del món convuls d’aquella època amb la seva escriptura irònica i reposada. L’exposició del Palau Robert està estructurada en deu àmbits, corresponents a deu articles escrits per ell, emblemàtics de la seva obra i que parlen de deu esdeveniments històrics diferents, des de la Primera Guerra Mundial fins a l’exili republicà, passant per la consolidació de la URSS o la pujada del nazisme a Alemanya. Cregueu-me, val la pena passar-s’hi una bona estona, llegint els articles, però sobretot aprenent en quin context, en quins mitjans i amb quines circumstàncies van ser publicats.

 

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.