Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

L’actual escàndol per presumptes delictes d’abusos a menors a la Diòcesi de Granada ha tornat a posar en primer pla el drama de la pederàstia dins de l’Església Catòlica a l’Estat espanyol. Aquesta vegada la cobertura mediàtica del cas ha estat més intensa que en ocasions anteriors, però això probablement tingui relació amb la intervenció directa del Papa Francesc, que ha actuat amb una determinació que no sembla que tingui la Conferència Episcopal espanyola.

Potser la intervenció papal també ha influït en el conjunt de mitjans de comunicació, que aquest cop han trencat la seva tendència abúlica tradicional en aquest camp.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Però d’una manera similar a com ha passat amb el cas dels “nens robats” –un afer que com el de la pederàstia sembla tenir unes dimensions impossibles d’imaginar sense unes estructures organitzatives mínimament i, sobretot, unes llacunes d’impunitat importants i a alt nivell- continua sense abordar-se d’una forma global.

Cada escàndol de pederàstia –igual que cada cas de nadó robat- s’aborda de forma aïllada, quasi anecdòticament i passant per alt en quin context era possible que aquests delictes es produïssin de forma sistemàtica, impune i, sovint, dilatats en el temps. El reconeixement d’un problema generalitzat ha arribat abans de les mateixes autoritats vaticanes que de les anàlisis o editorials periodístics.

En altres països com els Estats Units, Alemanya, Austràlia o Bèlgica; i fins i tot a Irlanda, on l’Església Catòlica hi ha tingut històricament una enorme influència, hi ha hagut autèntics moviments tectònics, s’ha arribat a demanar explicacions als primers responsables de la jerarquia eclesial i s’ha produït una responsabilització de tota l’estructura on podien –encara que sigui per omissió- desenvolupar-se aquestes pràctiques.

A Mèxic s’han destapat els abusos sistemàtics dins els Legionaris de Crist, tot i el seu enorme poder i influència, fins a arribar al seu màxim responsable i fundador, Marcial Maciel. Una organització, per cert, amb molta presència a l’Estat espanyol, on compta amb escoles i seminaris sobre els quals ha planat sovint l’ombra de la sospita sense que mai ningú s’hagi atrevit a investigar-ho.

Les recopilacions de casos –amb les respectives actuacions en cadascun dels responsables eclesiàstics de torn- com aquest elaborat per l’Observatori de la Laïcitat o llibres com el del polèmic Pepe Rodríguez, fan pensar que l’Estat espanyol no podria allunyar-se tant dels altres llocs on sí que s’han iniciat investigacions més sistemàtiques.

És cert que els mitjans no tenen tota la responsabilitat en aquesta inacció. En cap moment s’han iniciat causes judicials d’envergadura o iniciatives polítiques que poguessin generar informació i dades que facilitessin l’acció periodística. Tampoc hi ha hagut moviments organitzats de víctimes com sí que ha passat als EUA o Irlanda, però els escassos intents en aquest sentit, com el col·lectiu Església sense Abusos han estat pràcticament desmantellats enmig del desinterès i silenciament mediàtic.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019