Els grups Prisa i Godó reben una fiscalització constant per part d’observatoris com aquest, blogs o mitjans econòmics. Les seves subvencions o problemes financers són notícia habitual, si no en grans mitjans, almenys en fòrums d’internet. El Grupo Planeta, però, passa molt més desapercebut tot i ser, ara mateix, el principal propietari de mitjans de comunicació a l’Estat espanyol.

La perla del seu imperi són les televisions, ja que controla tant Antena 3 com La Sexta –i tots els seus canals associats, vuit en total- el que suposa al voltant d’una quarta part de la quota de pantalla estatal i un 40% del mercat publicitari. A aquest potencial cal sumar-hi les ràdios Onda Cero, Europa FM i Melodia FM, el diari La Razón i, si finalment s’arriba a un acord, una quarta part d’El Periódico de Catalunya; a més de diverses revistes i productores audiovisuals.

Una herència franquista

L’editorial Planeta és un dels tants imperis econòmics sorgits a la Barcelona de l’època feixista a l’ombra d’un sistema dissenyat per premiar els vencedors de la guerra. No per casualitat, el seu fundador, José Manuel Lara Hernández, va entrar a Barcelona per primera vegada el gener de 1939 vestint els galons de capità de la Legió i la seva biografia –o la dels orígens del seu empori- no s’allunya tant de casos com el de Demetrio Carceller –CEPSA i Damm- o la família Mateu, descendents de l’exalcalde barceloní Miquel Mateu i Pla, propietària del Grup Peralada –que inclou negocis com el Gran Casino de Barcelona.

L’origen de l’èxit de Planeta –capacitat empresarial a banda del Lara fundador- inclou aspectes tan poc coneguts com la requisa de paper, pistola en mà, per altres impremtes de la ciutat quan aquest era un bé escàs, tal com recordava recentment el fill de l’editor Enric Borràs.

Però és als anys 70, en l’època del canvi de règim quan Planeta pren la seva dimensió –empresarial i política- més rellevant. Llavors, un gran editor, estretament vinculat amb el franquisme, comença a editar alguns dels principals escriptors d’esquerres, molts dels quals es converteixen en autors de capçalera de Planeta. La versió més acceptada és que Lara volia vendre i si un llibre tenia èxit, tant li tenia la seva orientació ideològica. El mite de la llibertat d’expressió lligada a la llibertat d’empresa. Un dels casos més exemplificadors d’aquesta tesi va ser la publicació el 1979 de la biografia no autoritzada del llavors Primer ministre espanyol, Adolfo Suárez, escrita pel periodista Gregorio Morán. I ho va fer, segons es diu, a pesar de les immenses pressions governamentals.

El relat del nou règim

Però l’estratègia de Planeta no va ser només una qüestió comercial, També va permetre al grup empresarial convertir-se en un dels principals creadors del relat de la Transició. El règim del 78 en forma d’empresa.

Només així s’entén com l’imperi comercial ha anat creixent i ampliant-se cap als mitjans de comunicació durant les darreres quatre dècades, recolzant-se alternativament en els tres partits amb opció de Govern: PP, PSOE i CiU. José Manuel Lara Bosch, fill del fundador i continuador d’aquesta forma de fer, va arribar a ser simultàniament editor de La Razón i l’Avui. Tota una declaració d’intencions de la capacitat d’adaptació de la corporació i, també, dels límits dels mitjans.

Cap a la dècada de 1990 comença la reconversió del grup editorial en grup multimèdia amb una important presència en els mitjans de comunicació. La legalització de la televisió privada és l’oportunitat per entrar al sector, primer a Telecinco i després a Antena 3, amb una compra del 25% de la cadena a Telefónica quan va alçar moltes sospites. L’editor d’El País, Juan Luis Cebrián, va acusar públicament el llavors president espanyol, José María Aznar, d’haver obligat a la multinacional a vendre aquestes accions a Lara.

Però en realitat és durant els governs de José Luís Rodríguez Zapatero quan es fa una legislació més a la mesura dels seus interessos. Durant aquests anys van aprovar-se dues concessions de llicències de TDT (2005 i 2010) que pràcticament van repartir-se entre les grans cadenes ja existents, va retirar-se la publicitat de TVE (2009), s’aprova la Llei General espanyola de la Comunicació Audiovisual (2010), anomenada Llei UTECA per les sigles de la patronal de les TV privades, i s’aprova les grans fusions de canals –primer l’absorció de Cuatro per Telecinco i després de La Sexta per Antena 3- a pesar de la pràctica eliminació de la competència.

És aquesta capacitat per als negocis i les relacions polítiques de Lara la que permet entendre l’existència de diaris com La Razón, totalment deficitari en l’àmbit comercial, però utilitzat com a moneda de canvi en altre tipus de negocis. No en va, el seu editor és Mauricio Casals, conegut pel malnom de Príncep de les Tenebres.

Un imperi en decadència?

A pesar que Planeta acumula més poder mediàtic i econòmic que mai, ja hi ha qui hi veu els inicis de la fi de l’empori. A la crisi estructural de bona part dels seus sectors de negoci –llibres en paper, col·leccionables, mitjans tradicionals- caldria sumar-hi la crisi del règim en el qual va edificar-se i del qual n’ha construït el relat.

Així, casos apareguts com la investigació de la reconversió d’un terreny de Lara a Santa Crisitna d’Aro –i que ha implicat l’exconseller d’Obres Públiques, Joaquim Nadal- podria visualitzar el principi de la fi de la impunitat tradicional de la qual han gaudit grans empresaris.

També la censura del llibre de Gregorio Morán, El cura y los mandarines, que finalment serà publicat per Akal després que Planeta s’hagi negat a fer-ho per no enfrontar-se a la RAE, ha estat vist com una mostra de debilitat d’una editorial que, en el seu temps, va ser capaç d’oposar-se al Govern espanyol en ple, precisament per un llibre del mateix autor.

I finalment, els constants enfrontaments amb l’actual executiu de Madrid per la reforma de l’espai radioelèctric –amb tancament de canals inclosos- i acusacions de ministres a les televisions de ser “massa durs” amb la seva gestió.

Uns moviments que podrien llegir-se, no tant com un enfrontament puntual entre actors tradicionalment aliats, sinó com un canvi en el tauler de joc que ja no permet funcionar com s’ha fet fins ara. Com ha fet, més concretament, Planeta.