Tenen molts noms: periodistes freelance o per lliure, sense redacció, a la peça o col·laboradors. Per la seva situació legal actual a l’Estat espanyol aquests informadors s’han de donar d’alta com a professionals, emetre factures, pagar la Seguretat Social (els “autònoms”) i, en funció del concepte de la seva ocupació, pagar IRPF i/o IVA. Una situació amb la qual estan familiaritzats molts periodistes des de fa anys. La implantació de les noves tecnologies i la possibilitat de teletreball afavoreixen l’eclosió de la figura del col·laborador que ha modificat l’estructura productiva de les empreses informatives. Una posició en la qual es troben un ampli, i en creixement, nombre periodistes, tot i que tampoc hi ha un cens sobre el número de freelance que existeixen a la professió.

No tenen vacances (remunerades) i si bé tenen dret a baixa laboral o per paternitat o a l’atur, aquests són molt difícils d’exercir -en comparació amb els treballadors en plantilla-, especialment el de prestacions per desocupació. A més, com que les cotitzacions de cara a les pensions són molt elevades per als seus ingressos acaben cotitzant el mínim, la quals cosa dóna lloc a pensions molt baixes. Un fet habitual en el col·lectiu dels autònoms que tenen pensions de jubilació un 40% més baixes que les dels treballadors que tenen una relació laboral. Els professionals a la peça treballen en un mercat on no poden negociar la remuneració de forma col·lectiva, ni garantir-ne un mínim a partir dels convenis. Només poden negociar individualment tarifes que en el millor dels casos estan congelades des de l’inici de la crisi, quan no han baixat. La negociació individual i la no garantia d’uns mínims, cosa que sí que tenen els treballadors en plantilla, acaba generant unes pitjors condicions de treball. Això acaba provocant l’acumulació de col·laboracions per tenir un mínim d’ingressos, amb la qual cosa els freelance han de fer jornades de treball interminables per poder arribar a final de mes.

Però aquesta situació, es repeteix a altres països europeus? Un altra situació per als periodistes col·laboradors és possible? Segons l’informe Periodistas a la pieza en Europa y en España, elaborat per la Federació de Sindicats de Periodistes sí, hi ha altres regulacions que garanteixen més drets a aquest tipus de professionals de la comunicació. De fet, l’informe compara la legislació sobre els periodistes col·laboradors, que anomena “a la peça”. “La figura del periodista a la peça, com la del pigiste a França o el publicistia Itàlia, és una figura laboral pròpia del periodisme. Es tracta de professionals que poden realitzar les seves tasques sense necessitat de complir jornades completes ni la concurrència diària al centre de treball, encara que subordinats a les directives del mitjà. Seria desproporcionada la seva integració en l’estructura formal de les empreses, si aquesta integració es realitza dins d’un esquema tradicional de contractació”, afirma al text. El document aposta, però, per regular aquest perfil professional i per integrar-lo d’alguna forma en l’estructura de l’empresa i garantir de drets laborals i professionals com de fet passa, en major o menor mesura, als països que se citen com a exemples: Alemanya, Itàlia o França.

L’informe rebutja regular la figura dels col·laboradors com a treballadors autònoms dependents prevista a l’Estatut del Treballador Autònom o com a professionals independents o micro-empresaris i els assimila en moltes ocasions als “falsos autònom”s perquè desenvolupen “la seva activitat sota els paràmetres típics del treball subordinat (dependència, caire aliè i remuneració periòdica)”. El document indica que aquesta opció els faria perdre drets i els exclouria de regulacions laborals i professionals del periodisme com la inclusió als convenis col·lectius, la participació als comitès professionals o l’obtenció de carnets professionals.

França, un model a seguir?

La situació és diferent a països com França que compten amb una legislació més proteccionista pel que fa als col·laboradors, on tenen garantida l’adscripció a la Seguretat Social, tots els drets i deures dels treballadors en plantilla i disposen d’un règim especial. Són els anomenats pigistes -col·laboradors- i tenen reconeguda la seva situació a l’Estatut del Treballador (Code du travail) francés, a la llei 761-2. La regulació inclou un mínim de peces a elaborar a l’any, una indemnització si aquestes disminueixen o la possibilitat de demanar l’acomiadament si la reducció d’encàrrecs afecta la seva situació econòmica de forma significativa. Hi ha pagues extraordinàries -la part proporcional- i es garanteix protecció social en cas de malaltia, accidents laborals,  jubilació, acomiadament i els col·laboradors estan presents als convenis col·lectius i legislació laborals. A més poden participar en els organismes de representació laboral i professional. Els redactors de l’informe valoren aquesta regulació com la que garanteix millor els drets laborals d’aquest perfil de periodistes.

En Alemanya els col·laboradors tenen una relació laboral amb l’empresa són els arbeitnehmerähnlich o freelance dependent i tenen drets similars als periodistes que estan a la redacció: vacances remunerades, baixes per malaltia, per paternitat o dret a negociació col·lectiva. La regulació italiana es realitza a partir dels contracte de collaborazioni coordinate e continuative que inclouen una serie de drets col·lectius com ara uns fons de garantia salarial o quitances, i assegurança per accidents laborals. En agost de 2014 s’ha millorat la seva situació ja que s’han inclòs al conveni estatal de la professió. Entre les millores hi ha dret a indemnització per acomiadament i a ser inclosos en el règim per a periodistes de la Seguretat Social, i remuneració mínima i un mínim de treballs garantits. Fonts dels Sindicat de Periodistes de Catalunya assenyalen que en Bèlgica hi ha un règim similar i que la principal queixa d’aquestes regulacions és la dificultat de negociar l’increment del preu de les col·laboracions.

Intent de regulació estatal

A l’Estat espanyol hi va haver intents de regulació de la professió fa dues legislatures a partir de l’anomenat Estatut del Periodista, reconvertida en 2010 en la Llei de la Garantia del Dret a la Informació de la Ciutadania, i que incloia una llei de drets laborals dels periodistes. Aquestes dues propostes han estat aprovades per Fòrum d’Organitzacions de Periodistes en la qual participen organitzacions com ara: Col·legi de Periodistes de Catalunya, Sindicat de Periodistes de Catalunya i el de les Illes Balears i sindicats de classe com ara CCOO i UGT. Tot i que van arribar al Congrés dels Diputats, aquests esborranys de llei han estat rebutjats perquè no va comptar amb el suport dels grups majoritaris: ni PSOE, ni PP.

Una altra situació per als col·laboradors és possible, però cal la implicació dels partits polítics.