Anuari crític del periodisme

Enrere queda un 2014 del qual toca prendre bona nota dels indicadors de canvis que prometen sacsejar el nou any. Sens dubte, el més destacable d’aquests darrers dotze mesos ha estat el canvi de dinàmica de la societat en el seu nou rumb cap a l’apoderament. I del periodisme, què en destacaríem? Seria injust i poc rigorós no posar en relleu els exemples de bon periodisme que ens ha deixat el 2014, així com excloure de la llista els mitjans que acostumen a estar en el punt de mira de la crítica. Sense anar més lluny, la setmana passada La Vanguardia publicava un punyent article sobre les condicions inhumanes de treball en les faraòniques construccions que s’estan fent a Qatar pel Mundial de futbol del 2022, posant al descobert allò que s’oculta sota la falsa aparença de benestar i que, en el fons, ens hauria de fer renegar del sistema actual.

Com a nota positiva del 2014 també destaca el naixement de nous projectes que advoquen per un periodisme crític i rigorós, desafiant el pessimisme estès entre el sector que segueix abocat, en bona part, a la precarietat i l’immobilisme. Però també és cert -i és la nostra responsabilitat com a professionals remarcar-ho- que l’excepcional conjuntura política i social ha fet aflorar les febleses del periodisme quan més cridat estava a demostrar la seva solidesa. Tan sols cal fer una ullada al tractament d’algunes de les informacions més destacades de l’any –que aquest mateix observatori ha analitzat dia a dia- per adonar-nos-en:

Statu quo. En la seva funció de perfeccionament democràtic, els mitjans han jugat un paper contradictori. Si bé, per una banda, han abordat àmpliament els casos de corrupció, fet que ha contribuït inevitablement a la presa de consciència sobre els dèficits del sistema, la majoria de mitjans de l’estat s’han mostrat reticents en relació amb els dos grans desafiaments sociopolítics per a l’statu quo: el procés polític català i l’emergència de moviments de regeneració democràtica. El més greu, però, és que aquestes reticències han acabat obstaculitzant el debat entre la ciutadania, necessari en qualsevol democràcia. Només cal fer un cop d’ull a l’informe publicat a Mèdia.cat sobre la manca de pluralitat de posicions amb referència al procés català en els mitjans espanyols o parar atenció a les informacions publicades sobre els moviments polítics rupturistes per veure que la manca de pluralitat, en el cas del procés, i la superficialitat, en el cas de la nova política, han planat a l’hora d’abordar qüestions gens insignificants.

Poders fàctics. Bona part d’aquestes reticències esmentades s’expliquen pels lligams patents amb els poders fàctics.  És palès que hi ha hagut un replegament en termes de pluralitat per directrius emanades del centralisme polític. La ingerència s’ha notat tant en la destitució i nomenament d’alts càrrecs, com en el malestar dels treballadors de mitjans o el tractament informatiu. La crisi del bipartisme i de la monarquia, per exemple, han tingut especial pes aquest darrer any. Però a la ingerència política se li ha d’afegir l’econòmica, més incisiva que mai tenint en compte la vulnerabilitat dels mitjans, tal i com explica el periodista Roger Palà en aquest article.

També ha estat freqüent la confluència de totes dues ingerències, com en el cas del Castor, un projecte motivat per interessos econòmics i ple d’errors polítics que ha quedat sepultat fins que ha fet tremolar les Terres de l’Ebre i el Baix Maestrat i el periodista Jordi Marsal, després d’investigar en profunditat, ha fet sortir a la llum tots els despropòsits que s’hi amagaven darrere.

Sens dubte, trencar amb aquestes servituds és un repte difícil, però la crisi de credibilitat que pateix el sector és un clar indicador que és imprescindible fer-ho.

Rutines. La immediatesa -tan aclamada en les redaccions dels mitjans digitals- és un dels factors que més ha influït en les rutines periodístiques, posant en risc el rigor. Un bon exemple són els anuncis precipitats de morts que alguns cops, fins i tot, han resultat ser falsos com en el cas de l’auxiliar d’infermeria contagiada d’Ebola, sobre la qual mitjans del Grup Vocento van deixar anar el titular “Teresa Romero serà incinerada sense autòpsia”.

A més de la immediatesa, però, hi ha hagut altres factors vinculats a males pràctiques. Fa unes setmanes vam tenir un cas flagrant amb l’anomenada operació Pandora en què es va posar en evidència el perill de caure en l’irreflexiu periodisme de comunicat. El cas va ser especialment greu pel fet que alguns mitjans ni tan sols van respectar la presumpció d’innocència, donant valor de resolució judicial a la informació continguda en un atestat policial.

Defectes de professió. Enllaçat amb les rutines, hi ha un altre factor determinant i és el poc domini de l’ètica professional en les redaccions. Informacions tan delicades com les que es relaten sobre les fronteres a Ceuta i Melilla requereixen un tractament acurat, atesa la responsabilitat social del periodisme. I cal admetre que ha estat freqüent l’ús –conscient o inconscient- del llenguatge connotat per parlar de qüestions extremadament complexes. En aquest sentit, val la pena llegir la reflexió del periodista Sergi Picazo, en la qual recupera una frase molt interessant de Wittgestein sobre el llenguatge, que és el que ens permet entendre el món alhora que ens en limita la percepció.

Perversió del periodisme. La tensió política i social que ha embolcat el 2014 també ha deixat veure la cara més fosca i ofensiva del periodisme. No tots els errors han emanat d’una certa inconsciència o inèrcia. També hem estat testimonis de periodisme malintencionat.  Aquell que aplica les estratègies de manipulació. Tan sols cal repassar algunes de les portades i titulars volgudament tendenciosos –i en alguns casos, falsos- que s’han emprat premeditadament com a mecanismes de desinformació, posant en perill un dels drets fonamentals dels ciutadans.

Tot plegat dóna una idea clara que les causes dels defectes del periodisme són polièdriques. Llistar-les potser ajuda a la societat a entendre una mica més la complexitat de l’exercici periodístic i als professionals a conscienciar-nos de la necessitat d’emprendre els reptes que tenim al davant.

S’augura un any de canvis i d’oportunitats, i fóra bo per al periodisme aprofitar-ho.