Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Aquests dies ha estat citada fins a l’extenuació una frase atribuïda a Voltaire que diu “no comparteixo la teva opinió, però donaria la vida per defensar el teu dret a expressar-la”. Paral·lelament, la consigna Je suis Charlie, s’ha convertit en un dels principals crits de ràbia per l’atemptat mortal contra el setmanari humorístic francès.

Seguint aquesta línia de defensa de la llibertat d’expressió i d’assumpció dels postulats de la revista atacada, nombrosos diaris de tot el món reproduïen ahir algunes de les vinyetes més polèmiques de Charlie Hebdo. Al nostre país Las Provincias va ser el rotatiu que més ho va destacar, mentre que a l’Estat espanyol va ser La Razón, precisament dos dels diaris més allunyats editorialment del setmanari francès, a primera vista una mostra sensible i desinteressada de solidaritat. Una decisió que no van prendre tots els mitjans i que als EUA va causar un enorme debat.

Però no sempre la reacció dels mitjans davant les amenaces a la llibertat d’expressió, fins i tot violentes, ha estat tan contundent. El cas més significatiu és, probablement, el de Leo Bassi, amb moltes similituds amb el de Charlie Hebdo, tant pel fet que el motiu de conflicte fos el dret a blasfemar, com per l’existència d’atacs violents. Després de nombrosos insulta i amenaces algú va posar una bomba al teatre Alfil de Madrid el 2006, que si no va causar una massacre com la de París va ser gràcies a la sort i la poca destresa dels atacants, que avui en dia continuen sense haver estat detinguts. Poc després, l’arquebisbe de Toledo Antonio Cañizares definiria l’obra com un “insult a l’Església” sense fer cap referència a la bomba. El documental Una bomba al teatre Alfil narra aquests fets.

El 2008, la mateixa obra de Bassi, que ja havia tingut força problemes arreu de l’Estat espanyol, va ser prohibida a Toledo –amb acord d’Ajuntament i Govern autonòmic, del PP i PSOE respectivament, després d’una homilia del mateix Cañizares. La sessió única que havia de representar-se en un local alternatiu com a protesta va patir un piquet de l’extrema dreta i una espectadora va haver de ser hospitalitzada després de ser agredida per un manifestant. Un mes més tard una altra representació a Utrera (Andalusia) va haver de suspendre’s durant quasi una hora per una nova amenaça de bomba, aquest cop falsa.

Quina va ser llavors la reacció d’alguns dels diaris que avui asseguren defensar la llibertat d’expressió com un bé fonamental i una de les característiques fundacionals d’Europa?

A l’hemeroteca de l’ABC –un dels diaris que més campanya va fer contra els continguts blasfems de l’obra- van evitar la paraula “bomba” i van preferir definir l’explosiu com un “artefacte casolà” i en cap moment s’explica que llavors, al teatre hi havia 200 persones. L’única referència a una bomba és de passada en un article sobre la “polèmica” que l’obra havia generat.

A La Razón és impossible trobar cap referència als fets. El Mundo, per la seva banda només inclou la paraula bomba al text interior, mentre que el titular opta pel terme “artefacte rudimentari” i al mateix article defineix Bassi com “artista provocador” i normalitza la campanya de boicot d’Alternativa Espanyola, a qui descriu com un “partit polític” sense puntualitzar la seva adscripció a l’extrema dreta.

Alguns digitals –que avui s’inflen amb proclames contra el “lliberticida islam”– acusaven llavors Bassi d’haver fet un “muntatge” de ser el botxí i no la víctima i publicaven cartes de lectors com aquesta.

Aquest malestar de molts còmics amb la solidaritat rebuda per sectors mediàtics que en altres ocasions han justificat les mesures coercitives contra la seva obra ha estat resumit pel dibuixant de Mongolia Darío Adanti en aquest article a ElDiario.es.