L’atemptat de Tunísia omple les portades dels diaris i les tertúlies per segon dia consecutiu. Hi ha raons informatives òbvies que justifiquen l’interès: La proximitat geogràfica d’un país que, fins ara, s’havia lliurat relativament de la violència integrista, el valor simbòlic de ser on la primavera àrab havia tingut un millor desenllaç i també el veïnatge d’algunes de les víctimes, amb dos catalans morts, a més de valencians i mallorquins afectats, tal com recorden els titulars de premsa de cada territori.

De fet, bona part de l’espai dedicat a informar dels atemptats es dedica a les històries personals dels connacionals afectats. Una dedicació comprensible però perillosa si es resta a l’anàlisi necessari per comprendre el context i els motius dels fets.

Però fins i tot aquest “factor proximitat” no aconsegueix dissimular el possible etnocentrisme que amara la cobertura mediàtica a l’hora de decidir quins morts mereixen més espai o no.

Una cerca ràpida permet veure fins a quin punt hi ha hagut atemptats jihadistes en les darreres setmanes que han passat desapercebuts: El 7 de març una bomba va matar cinc persones a un restaurant de Bamako, la capital de Mali, un país que també gaudia d’un cert temps de pau; el 8 de març diverses explosions van matar una altra persona i en van ferir nou més a Alexandria, Egipte, i encara l’endemà van segrestar-se nou treballadors de la indústria petroliera a Líbia, només dos d’aquests eren europeus i són les úniques nacionalitats sobre les quals va informar-se. Uns dies abans, el 24 de febrer, un triple atemptat mataria 48 persones i en feriria més, també a Líbia. I això sense comptar l’activitat de Boko Haram a Nigèria, on les seves víctimes es compten per milers, 130 morts només entre el 5 i el 7 de març.

Però probablement la comparació més definitiva d’aquesta desigualtat informativa va produir-se el 15 de febrer. Aquell dia la filial de l’Estat Islàmic a Líbia va difondre la decapitació de 21 egipcis segrestats pocs dies abans pel sol fet, segons va informar-se, de ser cristians. La notícia va tenir força ressò, però gens comparable a la cobertura de l’atac a trets a un acte a Copenhaguen –que va copar les portades durant dos dies- amb resultat d’un mort i tres ferits. I això que Dinamarca es troba 400 quilòmetres més lluny del nostre país que Líbia.

El principal perill d’una cobertura tan desequilibrada és donar la sensació que el principal objectiu del jihadisme sigui els occidentals o com a molt els cristians, dificultant una comprensió més global i objectiva del conflicte.

Una imatge, a més, que oblida que les poblacions dels mateixos països –majoritàriament musulmanes- són les principals afectades per la seva activitat violenta i també els principals mobilitzats en el seu combat, com s’ha pogut veure, per exemple, a Kobani.

Notícies relacionades: Tres morts als EUA, quatre a Veneçuela, 30 a Somàlia, 50 a Iraq i 130 a Síria

7 preguntes sobre l’ISIL que cap mitjà respon