Després de l’extensa cobertura que va tenir l’atemptat jihadista contra turistes a Tunísia la setmana passada, sobta el desinterès amb què els mitjans s’han pres l’inici d’una nova guerra al Iemen, amb la implicació internacional a gran escala del que fins ara havia estat un conflicte més o menys intern.

La notícia tan sols ha arribat a la portada de El País –que a més li nega el qualificatiu de “guerra”,- tampoc es troba a la portada web de TVE i en la majoria dels casos, els mitjans s’han limitat a reproduir breus teletips d’agència. En canvi, articles d’anàlisi com aquest han estat l’excepció als mitjans generalistes.

A més, el discurs mediàtic ha estat força pla, limitant-se a explicar a grans trets que “els rebels houthis han ocupat la major part del país” i que l’Aràbia Saudita i els seus aliats han intervingut per “frenar l’augment de la influència iraniana a la regió”. Un moviment que pot generar “més inestabilitat i violència”. Una informació bàsica però normal tenint en compte el poc espai destinat al tema

El Iemen és un país llunyà i poc cobert informativament, però hi ha raons per les quals els mitjans podrien prendre’s més seriosament el tema i tractar d’acostar-se una mica més a les complexitats polítiques i socials del Pròxim Orient.

Durant anys s’ha repetit com un mantra els perills d’Al Qaeda, organització presentada com l’encarnació del mal absolut, fins que en els darrers mesos aquest paper l’ha agafat l’Estat Islàmic. Tant una com l’altra organització han estat reduïdes a quasi caricatures, informant-ne de forma escandalosa –i sovint de forma banal o falsa- mentre quedaven per explicar algunes de les qüestions més rellevants, com les fonts d’armament i finançament o els aliats.

Aquesta simplificació ha quedat més al descobert amb els fets del Iemen. El país fa anys que es troba parcialment controlada per Al Qaeda –la seva branca iemenita va ser precisament qui va reivindicar l’atemptat contra Charlie Hebdo– i per aquest motiu els EUA hi han realitzat desenes de bombardeigs amb drons.

Però en canvi, les primeres mostres de preocupació dels països de la regió i la primera intervenció militar a gran escala es produeix precisament contra els houthis, els enemics més ferotges d’Al Qaeda.

Així, ens trobem amb un mapa regional on els EUA ajuden a Aràbia Saudita a combatre els houthis aliats de l’Iran i enemics d’Al Qaeda al Iemen. Però aquests mateixos EUA col·laboren amb Iran a frenar l’Estat Islàmic a l’Iraq i es neguen a ajudar al govern sirià, aliat de l’Iran, a combatre contra el mateix enemic. Al mateix temps, Turquia, aliada dels EUA i membre de l’OTAN, boicoteja els kurds sirians que es defensen de l’Estat Islàmic. Paral·lelament, Qatar i Aràbia Saudita, enfrontades per la seva posició respecte als Germans Musulmans egipcis, col·laboren en el seu atac contra el Iemen, acció que compta precisament amb l’ajuda egípcia.

I a tot això caldria sumar-hi els actors palestins, Israel, Hezbollah, els rebels sirians o els diferents grups que pugnen pel control de la desintegrada Líbia.

Un mapa regional complex i on tots els actors implicats semblen actuar en una guerra de tots contra tots, amb aliances canviants i sovint contraposades i on els interessos serien l’única motivació. Un repte per al periodisme que requeriria potser una mica més d’espai i rigor, més empatia amb la gent que pateix i menys històries de bons i dolents.