La mort d’unes 400 persones ahir en naufragar l’embarcació amb què creuaven el Mediterrani va fer que nombroses persones comparessin l’escassa cobertura d’aquesta tragèdia amb l’estavellament de l’avió de Germanwings.

El desigual interès informatiu entre un cas i l’altre és indiscutible. Només cal veure els canvis de programació per emetre especials, els enviats urgents a la zona del desastre, les portades i el seguiment continuat durant dies després de l’accident d’avió i el poc interès –amb excepcions- dels mitjans avui.

Naturalment cap desastre és igual i les comparacions sempre són complicades, però hi ha motius per alarmar-se que aquesta desigualtat informativa? A Mèdia.cat hem intentat aproximar-nos a la qüestió emprant algunes dades que intentin objectivar mínimament una qüestió que, tot i això, sempre serà molt subjectiva.

1. Nombre de morts: En l’estavellament del vol de Germanwings van morir 150 persones. A l’enfonsament de la pastera d’ahir 400. Quasi el triple. El nombre de persones que moren de cop en qualsevol tipus d’incident sempre és un factor a tenir en compte a l’hora de mesurar-ne l’impacte, el que apuntaria que el desinterès mediàtic és, en realitat, molt poc periodístic.

2. Proximitat: La presència d’una cinquantena de catalans al vol Barcelona-Düsseldorf activa el criteri de proximitat, que cal tenir sempre en compte en periodisme. No és el mateix una notícia propera que una llunyana. De totes maneres, altres accidents aeris sense vinculació directa amb el país –com els recents a Malàisia o Ucraïna- també van tenir en el seu moment més cobertura que el naufragi d’ahir.

A més, algú s’ha preguntat si cap de les víctimes tenia família als Països Catalans? Molts emigrants segueixen vies obertes anteriorment per veïns o familiars, així que la qüestió no és gens absurda. Sense ni tan sols dades personals dels morts és una qüestió dificilíssima de rastrejar, segurament impossible, però des d’alguna redacció s’ha plantejat fer l’esforç? Per què es dóna per suposat que aquestes morts ens queden tan lluny?

3. Empatia amb les víctimes: La proximitat i identificabilitat de les víctimes facilita una empatia més ràpida i directa amb aquestes. I en aquest punt el periodisme no és aliè a un sentiment humà natural. Però tot i això, l’enfocament dels titulars en un cas i l’altre són massa diferents. Les portades de l’endemà de la tragèdia aèria reflectien clarament la presa de posició dels diaris amb paraules com “Desolació”, “Catàstrofe”, “Vol sense retorn” o “destrossats”. La composició gràfica de les portades era especial, destacant el color negre del dol i amb imaginatius –o no- recursos gràfics per traslladar el dolor que els diaris volien deixar clar que compartien.

Avui en canvi, els (pocs) titulars són asèptics, limitant-se a informar dels fets: “400 immigrants moren ofegats quan tractaven d’arribar a Sicília” –El Mundo- o “Itàlia reviu la tragèdia de Lampedusa amb un nou naufragi” –Ara. La part gràfica no pot comparar-se perquè cap portada ha inclòs fotos dels fets.

4. Gravetat del problema: La informació de context tampoc ajuda a fer-se una idea de la magnitud de cada problema –accidents aeris i naufragis de migrants. Així, mentre per una banda els mitjans generaven la sensació que hi ha un repunt de la inseguretat dels vols, les dades confirmen que aquests accidents no paren de disminuir. En canvi, entre gener i abril de 2015 s’ha comptabilitzat la mort de 486 persones tractant d’arribar a Europa per la via marítima, deu vegades més que durant el mateix període de l’any anterior. I això sense comptar la catàstrofe d’ahir. Una situació que els mitjans –en reduir la cobertura i limitar els casos emblemàtics a uns pocs- ajuden a percebre com menys greu del que les xifres indiquen.

5. Mesures per resoldre’l: Molt vinculat amb el punt anterior, són els esforços per tractar d’evitar que els fets es puguin repetir. En el cas de l’accident aeri, no només periodistes, sinó també autoritats, empreses i experts van mobilitzar-se per entendre els motius de l’accident i estudiar les mesures per evitar que es pugui repetir. El fet que l’estavellament va ser possible a causa d’una mesura presa prèviament per evitar atemptats –el bloqueig de la cabina- va dotar tot aquest debat amb certa dosi d’ironia. Ara sobre la taula han quedat els controls mèdics per treballar de pilot i les retallades empresarials en personal.

Però, qui s’ha preguntat quines són les mesures per evitar que el Mediterrani continuï convertint-se en una gran fossa comuna?