Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

Una cosa que pot preveure’s del mandat d’Ada Colau a Barcelona és que serà un govern amb els mitjans de comunicació en contra. I encara que sovint es parli dels tradicionals 100 dies de treva amb uns mandataris a estrenar, el cert és que ja poden llegir-se les primeres mostres del discurs de la por cap a les mesures proposades per Barcelona en Comú. Aquí us en proposem uns exemples força variats de diferents mitjans:

1. No podrà complir el què ha promès: Quin govern ha complert alguna vegada el seu programa electoral? La “premsa seriosa” acostuma a evitar els excessos verbals de la campanya per “responsabilitat”. No en aquest cas, on pot llegir-se un rara avis al periodisme català: “Totes les promeses electorals que hauria de complir Ada Colau”.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

2. La desqualificació personal: Funciona poc, ja que és molt fàcil de rebatre i deixa més en evidència a qui insulta que a l’insultat, però tot i això un articulista del nivell de Xavier Vidal-Folch ho intenta a El País i critica que Ada Colau no es depili les celles.

3. Una antisistema governant? Serà un caos: Un clàssic a la premsa d’ordre al voltant de les opcions polítiques allunyades de l’statu quo. Només els “de sempre” saben com gestionar un govern –en aquest cas municipal- i es poden trobar traces d’aquesta tesi en molts articles, comentaris i anàlisis. ABC n’ha publicat un especialment dedicat a un apartat molt sensible i ideal per fer por: la seguretat.

4. La inseguretat dels mercats: Els mercats mai tenen noms que facin declaracions. Sempre són rumors, “fonts ben informades” i “inquietuds”, però en tot cas sempre són molt “sensibles” a qualsevol mesura que afecti els seus interessos. Són habituals els articles que donen per fet que els empresaris tenen alguna cosa més a dir que la resta de ciutadans que voten. Sobre aquest tema és recomanable la peça d’Àlex Gutiérrez a l’Ara sobre la cobertura dels resultats electorals a la premsa econòmica.

5. La carta de la “responsabilitat”: La mateixa nit de les eleccions, la ja virtual exalcaldessa valenciana, Rita Barberá, va anunciar que demanaria un “pacte d’Estat” per frenar els radicalismes. La traducció és exigir al PSOE que la mantingués en el càrrec per evitar que Compromís arribés a l’alcaldia. Pot semblar una carta desesperada, però això és el que demanen articulistes i analistes en nom de la responsabilitat.

6. Positiva o negativa per la independència? Doncs el que faci falta: A Ada Colau se l’ha acusada d’espanyolista o d’independentista, això sí, sempre acusant-la. Tot i que un cop passades les eleccions s’han moderat les acusacions d’espanyolista, fins al dia abans no havien faltat articles acusant Colau de “submarí de l’espanyolisme” per “dinamitar el procés”. Des de Madrid, però, el descobriment és un altre: L’alcaldessa de Barcelona és una independentista camuflada disposada a consultar els ciutadans sobre la sobirania.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019