La compra del 40% del capital d’Emissions Digitals de Catalunya (EDC, propietària de 8TV i gestora de tres freqüències de televisió d’abast català més) per part de Mediaset España (propietària de Telecinco, Cuatro i quatre canals més) suposa un canvi notable en l’escenari televisiu català. No només perquè un dels grans grups espanyols entra en l’accionariat de la major televisió privada catalana, sinó perquè n’agafarà el control i prendrà decisions. És a dir, la graella de 8TV es decidirà (també) des de Madrid.

Més enllà de les múltiples implicacions a curt i mig termini que té, la necessitat d’EDC (propietat del Grupo Godó) de buscar un soci que doni solvència econòmica i mediàtica al seu projecte televisiu és la constatació del fracàs d’una estratègia política i mediàtica iniciada al darrer mandat de Jordi Pujol. També suposa, al mateix temps, l’evidència de les limitacions del marcat català per sostenir televisions pròpies en un entorn cada cop més competitiu i fragmentat.

Un projecte multimèdia amb (el necessari) suport del Govern

Emissions Digitals de Catalunya, i per tant 8TV, es pot explicar com una confluència de necessitats i interessos entre el Grupo Godó i el darrer Govern de Jordi Pujol, amb Artur Mas com a conseller en cap. A finals dels anys noranta, Godó va apostar per esdevenir el gran grup multimèdia català. Per poder-ho ser necessitava crear una ràdio i una televisió, ja que semblava que era a  audiovisual on estava el negoci de la comunicació en un futur cada cop més immediat.

Per poder-les crear, calien freqüències de FM per una banda i de TDT per l’altra. Un recurs que planifica l’administració central però que atorguen les comunitats autònomes a les empreses interessades. Calia, doncs, presentar-se a concursos públics i resultar prou atractius al Govern català –que llavors concedia les freqüències, no com ara que les atorga el CAC– com per guanyar-lo.

Per la seva banda, l’executiu de CiU veia amb bons ulls l’operació per diverses raons. Estava preocupat per l’augment de continguts en castellà tant a la ràdio com a la televisió. També li interessava l’existència de més mitjans que fessin circular continguts de matriu cultural catalana per compensar el boom de productes amb referents no catalans. Finalment, declarava un interès per potenciar la industria audiovisual independent com a font de riquesa i llocs de treball. És amb aquests requisits que convocà concursos de ràdio (1998) i televisió (2003) amb la intenció de crear mitjans catalans i en català.

Els interessos del darrer govern de Pujol, però, no es poden deslligar d’un context polític general que Paola Lo Cascio ha explicat com a molt complex. CiU patia un afebliment polític notable des del 1995, especialment arran dels pactes amb el PP. També calia gestionar la successió de Pujol en la figura d’Artur Mas. A més, molts indicis indicaven la possibilitat que CiU podia perdre la Generalitat a les eleccions de 2003.

Interessos nacionals i de partit

És aquí on conflueixen tots els vectors: aquest nou actor que havia de potenciar el català, els referents culturals i la indústria de producció catalana havia de ser un mitjà considerat afí que ajudes a les gestió de la comunicació política del Govern en un moment delicat. Qui va dissenyar tota aquesta estratègia, segons coincideixen a assenyalar tant Pujol com Mas, fou David Madí. Secretari de comunicació del Govern entre 2001 i 2003,  també era responsable de la campanya de promoció d’Artur Mas com a conseller en cap i com a candidat a la Generalitat del 2003.

El Govern va atorgar a EDC un canal múltiplex de TDT complet l’estiu de 2003, poc abans de les eleccions que farien president Pasqual Maragall. Això li permetia gestionar quatre canals de televisió, una situació extraordinària en el context espanyol: cap govern havia atorgat tots els canals en disputa a una sola empresa. Així mateix, Catalunya era l’única comunitat que disposava de quatre canals de televisió privada al 2003 (totes en tenien 2 com a màxim), ja que CiU els havia arrencat del Govern central apel·lant a la necessitat de disposar de més televisions en català per mirar de compensar l’allau de castellà que portaria la TDT.

Les raons que es van adduir des de Catalunya per demanar quatre canals de televisió privada i donar-li a una mateixa empresa eren de natura econòmica: feia l’operador privat català més competitiu i, en teoria, li permetia captar més recursos i ser solvent. Ara bé, donar-li tots els canals a un mateix operador també implicava afavorir un actor amb vincles diversos amb CiU: a banda que Pujol sempre va considerar l’editor de La Vanguardia un actor mediàtic que calia cuidar i ajudar a tirar endavant si calia, a l’accionariat d’EDC de 2003 també hi havia empreses de persones properes al partit (la família Carulla) o gestionades per familiars de Pujol (com Tradia, presidida per Joaquim Pujol i Figa).

Fracassos i limitacions

EDC però, mai se n’ha sortit en la gestió de la televisió: mai ha guanyat diners i entre 2010 i 2014 va perdre fins a 20 milions d’euros. La concessió de quatre canals es pot considerar, doncs, un regal enverinat. A més a més, alguns estudis demostren que la presència del català no ha arribat al mínim del 50% que fixa la normativa lingüística. Tot i que aquests darrers dies han anunciat nous programes –negociats ja en el context de l’acord amb Mediaset– la capacitat de compra de continguts de 8TV ha estat històricament baixa.

De fet, Godó va tenir problemes per començar a emetre en el moment que li obligava la llei i també no ha pogut desplegar els quatre canals a què es va comprometre amb el Govern quan guanyà la freqüència. Tot plegat mentre rebia abundants subvencions de la Generalitat, sobretot durant el darrer mandat de Jordi Pujol i no sempre de manera transparent. Els tripartits les van mantenir, tot i que afegint major transparència al sistema. No han servit de gaire, per mantenir l’autonomia empresarial de l’operador català que es volia crear.

Lliçons que caldria aprendre

Des del meu punt de vista, això demostra que el projecte de la Generalitat de crear un operador potent i arrelat al país era difícil de sostenir fins i tot en els temps de bonança. Com reconeixia Artur Mas anys més tard, potser es van fer uns càlculs massa optimistes en un moment en què semblava que el mercat podia suportar-ho tot. Així mateix, la incapacitat de Godó per desplegar el projecte a què s’havia compromès també apunta a les limitacions de les empreses catalanes, que operen en un mercat de dimensions relativament reduïdes i amb ciutadans amb dues llengües de consum cultural diferents. A fi de comptes, apunta cap a una qüestió clau: les limitacions del mercat català per sostenir quatre canals de televisió privada. I quatre de públics, que TV3 també juga en el mateix camp.

La lectura política també és potencialment negativa, mirat amb perspectiva històrica: els directius de Telecinco han valorat sovint de manera positiva els Governs de Rajoy –tot i diversos enfrontaments– i recentment han tingut actuacions polèmiques acomiadant presentadors crítics amb el PP. A més a més, bona part del seu negoci depèn de decisions de l’administració central, un punt feble que afecta tot el sector audiovisual pel grau de dependència política que pot comportar. La televisió privada catalana, doncs, la gestionarà (també) un actor condicionat pel Govern central. Just el contrari d’un dels objectius perseguits des de Catalunya.

Tot plegat crec que és un toc d’atenció important a l’hora de pensar i planificar les polítiques de comunicació a Catalunya en el marc de l’Estat espanyol. Cal voluntat política per tirar endavant un sistema mediàtic propi que atengui a la realitat i a les necessitats (culturals, socials, polítiques) de Catalunya. És clar. La comunicació es fonamental per sostenir tant un país com el seu autogovern. Però la comunicació ha esdevingut cada cop més complexa i cara i reclama una gestió de recursos (econòmics, però també polítics) molt acurada. No només s’ha de decidir quin sistema comunicatiu es vol: s’ha de calcular quant costa i com es paga. Crec que l’entrada de Telecinco a 8TV ens dóna alguna informació (i algunes lliçons) al respecte.

Nota: bona part d’aquest article es basa en la recerca duta a terme per l’autor per escriure Les polítiques de mitjans de comunicació durant els governs de Jordi Pujol: premsa, ràdio i televisió en el procés de construcció nacional, publicat per Proa al 2014.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari