L’aritmètica resultant del 27-S ha suposat un canvi notable en la direcció dels dards de molts periodistes, opinadors i tertulians. El que podríem anomenar com camp mediàtic sobiranista ha posat la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) al centre de la diana amb una quasi unanimitat més que notable. La convicció de la formació a l’hora de complir la seva promesa electoral de no investir Artur Mas a la presidència sembla que no ha agradat a molts creadors d’opinió que fins ara veien amb bons ulls “els nois de la CUP”.

Els matisos són importants, però el fons és similar. N’hi ha que recorden haver “pressionat ERC” abans de posar-se de nou a la feina, aquesta, però més “difícil i extenuant”: “La CUP és més coriàcia i un os més difícil de rosegar que ERC, que s’emociona i llagrimeja”. Altres, directes, branden l’amenaça de noves eleccions i el retorn de CDC a l’autonomisme.

En alguns casos hi ha més retòrica i finezza literària, però la conclusió és la mateixa: si no se salva Mas –o se l’investeix President, més aviat- es regala una victòria a “l’enemic”. I també hi ha qui opta per l’elogi disfressat de consell paternalista: “Una actitud tan sincera i coherent té avantatges, molts, i algun defecte important també. No deixa lloc per al marge, per exemple. Per a la reconsideració sensata”. Un to, el paternalisme, que va traspuar diverses vegades entre els tertulians de 8TV que ahir la nit van entrevistar la diputada cupaire Anna Gabriel. El recurs de l’elogi potser té a veure amb l’anàlisi de la CUP que va fer-ne el periodista Guillem Martínez: “La CUP és com un queixal. Un queixal pot amb tot, excepte el sucre”.

Com sempre passa en aquests casos, les opinions més pel broc gros poden trobar-se a Twitter, en les que directament s’equiparava la posició de l’esquerra independentista amb la del PP o fins i tot s’hi insinuaven trames obscures.

tuitbarbetaok

 

No només en els espais d’opinió o tertúlies s’ha tractat de pressionar la CUP, també en peces en principi informatives. L’Ara, per exemple, publicava un article titulat “Sectors de la CUP s’obren a investir un candidat de CDC”, però en canvi al text no hi diu res d’això, sinó que la formació anticapitalista s’obre a més noms que Romeva i Junqueras i que, per ara, Junts pel Sí es nega a oferir cap alternativa que l’actual President. I un altre exemple: Món.cat interpretava unes piulades del diputat cupaire Julià de Jòdar solidaritzant-se amb Mas per la seva imputació com un senyal que estaria disposat a canviar el sentit del seu vot. Interpretació arriscada i que es fa sense preguntar-li a l’autor.

Naturalment cadascú pot opinar el que vulgui, però aquesta unanimitat analítica en un tema tan concret i que té tantes consideracions pot servir de mostra del problema de pluralitat dels mitjans catalans.

Per això, potser cal fer un esment a part a algunes de les veus que han trencat la llança per l’altre cantó, com el director de política de Nació Digital, Pere Gendrau, o el periodista Sergi Picazo a Catalunya Ràdio.

Un Comentari

  1. Arnau Rulló

    100% d’acord amb aquest article. Ahir, quan feien la pausa publicitària entre el Telenotícies i El Temps a TV3, vaig decidir posar El Punt Avui TV, i vaig quedar estupefacte quan una tertuliana va dir, textualment, que ”la CUP és un instrument de Madrid per aturar el procés”. Vaig canviar de seguida. Ens hem begut l’enteniment? En Mas és una figura important del procés, sí, però no és imprescindible. Fa anys creiem que no hi hauria Catalunya sense Pujol, i aquí estem. Per tant, Mas necessita un recanvi ja. Aquest procés va de construir la República Catalana, no de perpetuar les tradicionals baralles entre independentistes. Ens hi juguem massa.