Un dels titulars que ha deixat la nit del 20-D ha estat sens dubte el canvi definitiu (o no) d’hegemonia dins el camp sobiranista. El sorpasso d’ERC a la coalició Democràcia i Llibertat, liderada per CDC, no suposa només un resultat històric per als republicans, sinó també un canvi en la composició de forces dins el sobiranisme, on CDC deixaria de ser-ne la primera força.

Això ja va passar a les eleccions europees de 2014, però aquests són uns comicis amb baixa participació i amb poques conseqüències reals, i no va repetir-se a les municipals de març, quan CiU, encara vigent, va quedar força per davant d’ERC. Les eleccions del 27-S van deixar congelada aquesta pugna, però quan les dues formacions sobiranistes han tornat a competir s’ha vist com la tendència de les europees es consolidava.

Aquest resultat té una clara lectura en política interna, amb el debat d’investidura encara sobre la taula, i, de fet, la CUP no ha perdut ni un minut a recordar-ho. Amb Oriol Junqueras dubtant sobre la idoneïtat de repetir la proposta de Junts pel Sí, la carta de forçar eleccions al març, si la formació anticapitalista no investeix Mas, pot tornar-se paper mullat.

Però, curiosament, la majoria de periodistes i opinadors més vinculats al camp del sobiranisme han passat per alt aquesta variable a l’hora de configurar les seves anàlisis postelectorals.

El primer exemple el trobem a les pàgines de l’Ara. Allí, Salvador Cardús, un dels intel·lectuals de referència del sobiranisme, fa referència a la pèrdua de dos diputats pel conjunt de l’independentisme –dels 19 que sumaven CiU i ERC el 2011 als 17 actuals d’ERC més DiL-, un retrocés que atribueix al «fet de no mantenir l’aliança entre ells», però en canvi no diu res sobre el canvi en la relació de forces interna dins d’aquest camp. Al mateix diari, Toni Soler ho comenta, però només de passada, sense citar Mas i amb una expressió amb un pèl de misteri: «El resultat pot tenir derivades importants, sobretot al Parlament català, on la CUP és al centre de totes les mirades. Si hi ha temptacions de clavar-li el cop de gràcia a CDC, el Procés s’omplirà d’incògnites». Aquestes «temptacions» són de la CUP? D’ERC? De l’esquerra en general? L’única via per evitar-les és investir Mas?

Seguint en el paper, El Punt Avui dedica un editorial força optimista, on, en bona part gràcies als resultats de En Comú Podem es conclou que «El procés no només aguanta, sinó que eixampla opcions». Ni una paraula sobre el paper de Mas en aquestes opcions, i més tenint en compte que la principal força «eixampladora» el té com a adversari polític prioritari a abatre. Entre els opinadors del diari, qui sí que entra bastant directament en el tema és Vicent Sanchis, però l’exdirector del diari converteix la victòria republicana en un «empat» que li permet assegurar que res «tremola».

Francesc-Marc Álvaro, des de les pàgines de La Vanguardia, ha abordat la reconfiguració de les forces sobiranistes de forma força detallada, però sense entrar en les implicacions que això pot tenir per a la formació del proper Govern català.

A la premsa digital destaca l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb, qui evita absolutament el tema. El mateix fan Germà Capdevila a Nació Digital i Salvador Cot a El Món. De totes maneres, aquest tercer, qui centra la seva anàlisi en el paper de Ciutadans, acaba amb una afirmació força curiosa i de la que no dóna més detalls: «Artur Mas és més a prop de poder formar un govern conformat, precisament, per alguna de les forces que li poden prendre la cartera al PP».

Pel que fa als mitjans públics, la Portada de Mònica Terribas, a El Matí de Catalunya Ràdio, destaca els «històrics» resultats d’ERC i els suma als del DiL i En Comú Podem per conformar la majoria absoluta en favor del dret decidir, però no en fa cap altra lectura en clau de política interna.

2 Comentaris

  1. Antoniu bis

    Potser no ho heu vist.
    L’anàlisi del Nació Digital com a mitjà va esmentar ambclaredat i precisió el sorpasso d’ERC a Convergència.

    http://www.naciodigital.cat/noticia/100270/no/repetit/resultats/junts/si

    “El sorpasso que Esquerra Republicana li ha fet a DiL, tot saltant dels 3 diputats als 9 actuals, amb Gabriel Rufiàn i Joan Tardà al davant, és el reconeixement d’una part de l’electorat al paper d’ERC en el procés, durant el qual ha sacrificat en més d’una ocasió els seus plantejaments per tal de permetre que tot anés avançant. En tot cas, ERC ha tornat a superar CDC igual que ho va fer en els darrers comicis en què van concórrer per separats, que van ser les eleccions al parlament europeu de 2014.
    Pel que fa als candidats, mentre DiL feia una tria continuista en clau del partit CDC i confiava el primer lloc a Francesc Homs, els republicans se l’han jugat a fons amb una cara nova com la de Gabriel Rufiàn, parlant en castellà a la recerca dels vots del cinturó metropolità.”