Les agressions sexuals que es van denunciar la nit de Cap d’Any a Colònia han commocionat Alemanya i Europa sencera. Les autoritats s’han mostrat desconcertades davant un fenomen força preocupant, amb reaccions que han generat polèmica, com les recomanacions de l’alcaldessa de la ciutat. Els “consells de comportament” demanaven deixar més d’un “braç de distància” amb desconeguts i no deixar-se “portar per l’eufòria”, oblidant que quan hi ha una agressió violenta, siga de caràcter sexual o no, la policia sempre comença investigant l’entorn de la víctima. Sembla ser que aquest no ha estat el cas, però la culpabilització de les víctimes és intolerable, com ho són els centenars d’agressions denunciades.

De moment, sembla que l’única conseqüència d’aquestes agressions ha estat el cap de la policia de Colònia, pel que es considera una mala gestió de la informació sobre els fets. I és que la notícia no va inundar les redaccions fins uns dies després, fet que també ha provocat crítiques. Qui ha comés aquestes agressions? Per què? I per què les van cometre de forma organitzada? I salta l’alarma, amb frases al final de les cròniques, com a informació innocent: eren àrabs, nord africans, alguns dels quals, demandants d’asil. Aquest article de Pikara Magazine no ho podria il·lustrar millor: Vienen a violar a nuestras mujeres. Exacte: “la cultura de la violació no coneix de fronteres”.

La notícia arriba a l’hora de dinar. Seguim menjant i respirem tranquils: nosaltres, europeus democràtics, som incapaços de cometre aquests fets violents, denigrants i col·lectius. I menys en grup, com una manada d’animals salvatge. Ara sí, estem preparats: és normal l’odi i el recel contra els immigrants i Merkel l’encerta quan decideix estudiar si cal endurir les condicions per demanar asil.

Respirem igual de tranquils que quan sentim a dir que un pilot estavella un avió, una mare mata les seves filles o un terrorista es fa volar pels aires a causa d’un trastorn mental. Però, no: “la cultura de la violació no coneix de fronteres”, la maldat també existeix i no necessita un diagnòstic de salut mental ni un passaport diferent del nostre.