Avui es commemoraven els 40 anys de la matança de treballadors en vaga ocorreguda a Vitòria el 3 de març 1976, quan van morir cinc persones i un centenar van resultar ferides, esdevenint un dels fets més violents de la Transició.

Molts mitjans han publicat reportatges recordant els fets, però molt pocs –dels que existien a l’època- s’han atrevit a recuperar els articles que van publicar llavors. És el cas, per exemple, de La Vanguardia.

La capçalera del Grupo Godó ha publicat un article –signat per EFE- titulat «Les víctimes del 3 de març reben el suport basc però demanen passos al Govern central». El text explica que aquest és «l’episodi més tràgic de la història de la ciutat» i la descripció dels fets és la següent: «Milers de treballadors de diverses empreses de Vitòria que portaven meses en vaga estaven celebrant una assemblea a l’església San Francisco de Asís quan la policia va entrar amb pots de fum al temple i va disparar-los amb foc real a mesura que intentaven escapar saltant fins i tot per les finestres». Després, citant a l’alcalde de Vitòria, s’explica que aquesta va ser una «’massacre indiscriminada i injustificada’ que va posar fi a la vida «’d’innocents que lluitaven per un món millor i més just per a tothom’».

En un altre article –també d’EFE- s’explica que «CCOO reivindica la memòria sindical 40 anys després de la matança de Vitòria». En aquest també es refereix a «l’assassinat de cinc sindicalistes a Vitòria» i que «Quaranta anys després (…) els responsables polítics i els autors materials de la matança de Vitòria mai van ser portats als tribunals i no hi ha hagut reparació ni reconeixement per a les víctimes».

Fa 40 anys

3 de marçPerò la versió dels fets que pot llegir-se a La Vanguardia del 4 de març de 1976 dista molt de referir-se als fets com una «massacre» de treballadors. En un llarg text que comença en portada i continua a la pàgina següent el diari es refereix sempre a «enfrontaments entre policies i manifestants» i a «greus avalots» i es parla de dos morts que no especifica qui eren ni qui els va matar. En canvi, el primer subtítol de la notícia destaca que «va llençar-se un artefacte explosiu contra el Govern Civil, patint greus ferides un agent».

Quan es tracta de definir les mesures repressives s’explica que la policia va emprar «pots de fum, gasos lacrimògens i bales de goma» però llavors s’especifica: «En diverses ocasions, aquesta actuació repressiva va resultar insuficient a causa de la cruesa dels atacs dels quals eren objecte els agents de l’autoritat, pel que es van veure obligats a disparar trets a l’aire. Com els grups tumultuaris persistien en la seva hostilitat, acorralant diverses vegades a alguns agents de les forces de l’ordre, aquests van veure’s obligats a 3 de marçdefensar-se amb altres trets. Com a resultat d’aquests enfrontaments s’han registrat dos morts i més de trenta ferits». Així doncs, la policia només va disparar «obligada» per «defensar-se» de les seves víctimes que els «atacaven» i com a resultat dels «enfrontaments» –no pas dels trets- «van registrar-se dos morts» sense especificar ni qui ni com van morir.

El llarg article s’estén a descriure amb precisió els avalots, barricades i piquets mentre passa molt per sobre dels efectes de la repressió policial. Pel que fa a la fatídica assemblea de l’església de San Francisco de Asís, el relat és el següent: «a les cinc de la tarda s’ha realitzat una assemblea de vaguistes. No han estat ateses les ordres de la policia Armada perquè es desallotgés el temple i la força pública ha llençat dins del temple gasos lacrimògens, pel que els aturats han sortit atropelladament. S’han succeït escenes d’enfrontaments i agressions produint-se ferits…»