L’anomenat «cas Bordeta» ha sacsejat Lleida durant l’última setmana, encara que sense traspassar els límits de la capital del Segrià i pot convertir-se en una mostra de manual dels límits, perills i contradiccions del que s’ha anomenat «periodisme ciutadà», però també de les xarxes socials.

La Veu de Lleida és un mitjà de comunicació peculiar, ja que només compta amb perfil de Facebook i Twitter i que a còpia d’especialitzar-se a publicar les denúncies dels mateixos ciutadans sense cap tipus de filtre s’ha convertit en el mitjà més viral de la ciutat, amb més de 30.000 seguidors a Facebook. El 6 d’abril publica la carta angoixada d’una mare a qui un desconegut ha intentat convèncer el seu fill per tal que entrés al seu cotxe. Després de denunciar-ho als Mossos d’Esquadra, aquests no el detenen i a la missiva explica el patiment que li provoca a ella i el nen veure el cotxe circulant pel barri.

Ràpidament el post de Facebook superava les 2.000 comparticions (ara mateix supera les 2.800) i el centenar de comentaris, la majoria demanant un càstig immediat pel suposat pederasta, així com insults i amenaces. La notícia es complementaria amb una fotografia del cotxe sospitós on pot veure’s –i reconèixer-se- el seu propietari parlant amb uns policies i també llegir-hi la matrícula. La imatge va circular àmpliament per tot Lleida mitjançant les xarxes socials i els grups de WhatsApp.

L’endemà arriba la resposta de l’acusat: una carta on assegura que tot és mentida, es denuncia el linxament social que ha patit i s’anuncia i s’avisa que ha denunciat la mare i La Veu de Lleida per amenaces i difusió de dades personals.

Dos dies després arriba la conclusió del «cas Bordeta»: la mare reconeix que el fill «s’ho ha inventat tot» i demana disculpes mentre el ja ex acusat escriu una nova carta on critica, entre altres coses, l’actitud de La Veu de Lleida de publicar una informació sense contrastar i que l’ha perjudicat moltíssim. Aquesta entrada de Facebook arriba als 167 comentaris, la majoria insultant i condemnant el «periodisme brossa» de La Veu de Lleida. Per la seva banda, el mitjà tira pilotes fora en un comunicat on, entre d’altres, assegura que quan ells publiquen la fotografia del cotxe i el seu propietari, aquesta «ja s’havia escampat com un virus a través de WhatsApp entre els veïns del barri». També assumeixen que «no podem corroborar al 100% la veracitat de les veus ciutadanes que ens arriben, intentem fer-ho amb el màxim rigor possible».

La història, si bé molt local, té un clar component universal avui en dia. Sobre l’actitud de La Veu de Lleida n’han publicat reflexions altres digitals locals, com Hola Lleida o 7accents –els mitjans impresos com Segre o La Mañana han mantingut un silenci total, fins on ha pogut saber Mèdia.cat. La responsabilitat d’un mitjà de comunicació amb allò que publica sembla òbvia i l’argument de què és una font ciutadana no sembla que hagi d’excusar de l’obligació de contrastar la informació, i més en un cas d’acusacions tan greus.

Però a més, el fet que la informació original encara estigui penjada el dia d’avui permet fer una sèrie de reflexions sobre la viralització de les notícies: la denúncia original té 2.800 comparticions a Facebook, cinc vegades més que el desmentiment i quatre vegades més de l’exculpació definitiva per part de la mare. Quanta gent s’ha assabentat que corre un pederasta pel seu barri i en canvi mai ha sabut que tot ha estat una mentida? Quanta de la gent que ha fet comentaris insultants i amenaçadors contra el suposat pederasta després n’ha fet de similars contra els periodistes? Pot entendre’s l’angoixa d’una mare que creu que han intentat segrestar el seu fill, però i el mitjà que publica la carta sense cap contrast donant-li una visibilitat i una difusió que difícilment obtindrien sense una plataforma de 30.000 seguidors? Algú s’ha fixat en la irrellevància dels mitjans tradicionals locals en tota aquesta història?

Els linxaments virtuals són tristament habituals a les xarxes socials, però no tan sovint tenen unes conseqüències off line tan perilloses i delicades com en el «cas Bordeta», pel que aquest esdevé un exemple perfecte de la responsabilitat periodística però també ciutadana a l’hora de fer córrer informació potencialment falsa.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019