RIU, Meliá, Barceló, Iberostar, Fiesta i el Grupo Piñero han convertit el sector hoteler de les Illes Balears en un veritable imperi mundial. Ho han fet a partir d’empreses nascudes, majoritàriament, durant el franquisme i encara avui, tot
i la internacionalització, conserven un control i una mentalitat familiars. El seu comportament s’ha fonamentat en la recerca de beneficis ràpids, i per aquest motiu han anat desinvertint a les Balears, bressol del seu negoci, a causa de les creixents exigències ambientals i costos d’explotació. Mentre, han cercat aliances amb governs de països empobrits per construir grans resorts que sovint vulneren lleis ambientals i drets laborals, segons denuncien de forma reiterada col·lectius ecologistes i moviments socials. La crisi els ha fet tornar als orígens i, amb l’experiència apresa al Carib, ara pressionen els governs locals de les Illes amb més virulència que mai, just quan l’esquerra aposta ara per segona vegada per l’ecotaxa, 13 anys després que Matas la derogàs.

Till Wilhelm Kohler és el gerent de l’hotel RIU Guanacaste, l’hotel més gran que la companyia hotelera té a Costa Rica, i des de principis de març de 2016, és també un fugitiu de la justícia. L’home fort de l’hotelera mallorquina a Costa Rica va abandonar el país a les portes d’un judici contra ell i contra l’empresa en el qual l’Estat i la Fiscalia acusen la multinacional de greus delictes contra el medi ambient per la destrucció del manglar en la construcció del resort, a més d’un delicte d’usurpació de béns de domini públic. Gadi Amit, querellant de la causa amb la Confraternidad Guanacasteca, creu que “ha estat una fugida planificada”. L’advocat de l’hotelera, Roberto Echeverría, en declaracions al canal de televisió costa-riqueny Teletica, assegurava que demostraran “que s’ha actuat d’acord amb la llei i que no existeix cap causa penal en contra de RIU que pugui ser condemnada”.

No és l’únic escàndol al voltant d’aquest hotel. El màxim exponent en fou la mort d’un treballador durant la construcció del complex, l’any 2008. Rafael Antonio Pérez fou un dels centenars d’emigrants nicaragüencs que va contractar l’empresa constructora contractada per RIU. Feia feina de sol a sol i vivia a les barraques destinades als obrers que s’havien habilitat devora un rierol sense cap mesura higiènica. Ra–
fael va aguantar només 18 dies a l’obra. “Va morir sol, en una habitació, per vòmit i diarrea. Diuen que per una intoxicació alimentària, però no ho sé ben bé perquè l’empresa no m’ho va dir”, recordava amb amargor la seva vídua, Guadalupe Chamorro. Traslladaren el cos de l’obrer fins a la frontera, però res més. “Des que ell tornà a Nicaragua no m’he tornat a comunicar amb l’empresa, perquè ells realment s’alliberaren de tota culpabilitat”.

RIU és una de les grans empreses d’origen balear que formen part del poderós lobby hoteler que avui és present arreu del món. La seva expansió internacional, com la de la resta, es va encetar fa un quart de segle i acumula un enfilall de denúncies i condemnes en els àmbits social, laboral i ambiental. A Cancun, l’empresa ha protagonitzat escàndols urbanístics com la construcció de dos hotels a Punta Cancun amb una sola llicència. El cas fou denunciat el 2003 per la periodista Adriana Varillas, que acabà detinguda per no revelar les seves fonts. “Hi havia més habitacions de les que ja de per si s’havien atorgat de demés. El pitjor és que no es tractava d’un hotel, sinó de dos, i que l’altre ni tan sols no estava autoritzat”, explicà.

Els incompliments de RIU foren criticats, fins i tot, pels empresaris mexicans, com recordava un dels fundadors de Cancun, Sigfrido Paz. “La companyia aconseguí un permís que violava els reglaments d’alçades, de distància entre hotels, de densitat”, recorda. Un seguit de favors que tingueren recompensa: “En agraïment, RIU li comprà un hotel al germà del president municipal”, afegí. “Es va conèixer com el primer suborn oficialitzat”, explicà Varillas.

Emperò els conflictes de RIU a Cancun no són cosa del passat i el desembre de 2015 les autoritats mexicanes donaren els permisos pel cinquè hotel de la companyia a la ciutat, una torre de 16 plantes en una altra zona de manglar i duna, Punta Nizuc. Una inversió de 95,6 milions de dòlars que es troba des del febrer paralitzada pels tribunals arran d’una denúncia ecologista.

Creadors del ‘sol i platja’ i legisladors a l’ombra

El fenomen turístic mundial no s’entén sense una sèrie de llinatges balears. Fluxà (Iberostar), Escarrer (Meliá), Barceló, Matutes (Grup Fiesta), i Riu (d’origen olotí), als quals es va unir Pablo Piñero (Soltour – Bahía Principe) que, tot i el seu origen murcià, ha aixecat el seu imperi des de Mallorca.

Són, i ho reivindiquen sovint, els fundadors del turisme de sol i platja, i s’atribueixen la invenció del producte. La seva hàbil gestió per treure profit del negoci turístic necessita, però, d’uns recursos naturals i un paisatge que són de tots. Possiblement per això, cada vegada que un Govern d’esquerres a les Illes ha intentat posar fre al creixement o pal·liar els impactes del turisme amb una taxa, la seva reacció ha estat agressiva. El 2001, el Govern del socialista Francesc Antich va posar en marxa una taxa turística d’1 euro per dia, i l’ofensiva hotelera va ser implacable. L’hoteler Pablo Piñero –exagent de la Policia Nacional– va arribar a dir en un sopar empresarial que el que calia era “treure el president o matar el conseller de Turisme”. Així ho van recollir les cròniques del seu moment, com la de Marisa Goñi al Diari de Mallorca. Ara, el Parlament de les Illes Balears va aprovar el 22 de març de 2016 la segona ecotaxa. Han hagut de passar 13 anys perquè un nou Govern d’esquerres, en un nou pols, hagi tornat a fixar un impost a les estades turístiques que es tornarà a cobrar a partir de l’1 de juliol.

“Volen ser els amos i senyors, i en aquest sentit l’experiència d’internacionalització a països del sud els ha reforçat. Allà fan i desfan amb la complicitat dels governadors locals i aspiren a repetir el model al Mediterrani”, afirma Ivan Murray, catedràtic de Geografia per la UIB i estudiós dels grans capitals turístics. Exemple del bumerang que explica Murray, n’és el Govern de José Ramón Bauza (2011-2015), que va fer una política més afí als interessos hotelers. Després de 10 anys de parlar de reconversió, d’eliminar hotels i places, el conseller de Turisme de Bauzá, Carlos Delgado, va autoritzar que els empresaris poguessin aixecar dues plantes més a la platja de Palma, fins i tot en aquells edificis il·legals que superaven el volum d’edificabilitat i no s’havien adaptat a la normativa vigent.

Aurelio Vázquez va presidir la Federació Hotelera de Mallorca durant els anys del Govern de Bauzá. Format a RIU, però actualment executiu d’Iberostar, és ideològicament molt proper a Bauzá. Va aconseguir que el Govern aprovés una llei turística que concedia als hotelers exempcions urbanístiques i negava la condició d’oferta d’allotjament als pisos turístics de particulars. Al final de legislatura, amb un Bauzá ja molt impopular i en perill de passar a l’oposició, la Federació va encartar als diaris un dossier a tot color sobre la pròspera situació econòmica. No va servir de res i el popular va perdre 15 diputats de 35, la major humiliació del PP en la seva història a les Illes. I és que les grans cadenes, que tenen 300.000 places hoteleres de les 423.000 de les Balears, governen la Federació sense que els petits empresaris tinguin opció de dir-hi la seva.

Un altre instrument que va fer servir el Govern de Bauzá per aplanar-se a les conveniències hoteleres va ser els projectes d’interès autonòmic. A la pràctica, segons han denunciat els col·lectius crítics amb aquest model, això va suposar adaptar les tramitacions i les normes als interessos del lobby. Meliá, propietat de la família Escarrer, i que ja escriví cartes i feu acció pública contra l’ecotaxa de fa 13 anys, va aconseguir d’aquesta manera fer tota una reconversió d’una zona de la costa de Calvià, devora el Magaluf dels excessos britànics. L’hotel emblema d’aquesta reconversió, el Nikki Beach, s’inaugurà en una glamurosa festa amb els principals alts càrrecs del PP vestits de blanc. Aquest hotel ha anat més enllà que la resta, fins ara, a Balears, i segons han denunciat els col·lectius ecologistes intenta fer un ús privatiu de la platja pública. Aquest concepte, que s’explota sense pietat als països del Sud impedint fins i tot el pas dels locals, semblava impensable al Mediterrani occidental.

Les relacions de Meliá amb el PP són de domini públic. Al seu emblemàtic hotel del passeig Marítim de Palma, els populars hi segueixen i celebren els resultats electorals. Quan el 2003 Matas recuperà el poder, el fundador i president honorífic Gabriel Escarrer s’hi va deixar veure, i no precisament trist. Mesos després va derogar l’ecotaxa.

Precarietat laboral

Tot i ser pràcticament l’única indústria que té Balears, els hotelers tenen històricament mala imatge, i bona part dels illencs, quan sent algun dels llinatges il·lustres, els associa a obsessió per l’enriquiment i cap retorn a la societat. Només la compra d’un iot, el Fortuna, al Rei Joan Carles, és l’acció ‘social’ que se’ls recorda.

Aquests pioners de la indústria del sol i platja es mostren disgustats amb la seva mala imatge. A la publicació mexicana Reportur, Gabriel Barceló va assegurar que “em sap greu que la societat civil no reconegui els mèrits del turisme. A Mallorca ens ha traslladat de la pobresa al confort”.

El sector hoteler ha estat acusat històricament per col·lectius ecologistes, ciutadans i professionals d’haver sacrificat bona part dels verges arenals de les Balears per fer negoci particular, i de tenir durant dècades els hotels de les Illes en mal estat per invertir fora. A més, fa ben poc, s’ha confirmat que algunes de les més destacades famílies hoteleres, tot i mantenir les centrals de les companyies a les Balears, fan servir societats a paradisos fiscals per tal de pagar menys impostos. Segons la investigació feta per El Confidencial i la Sexta, la família Escarrer (Meliá) i Riu figuren en els ‘papers de Panamà’ i, els primers, ja s’havien acollit el 2012 a l’amnistia fiscal de Rajoy.

Els que van encetar la internacionalització foren els germans Gabriel i Sebastià Barceló, que els anys quaranta tenien una modesta empresa d’autocars. Era l’any 1985 i desembarcaren a la República Dominicana matxet en mà –literalment, com consta a les memòries dels mateixos Barceló–, on descobriren un paradís per fer negoci. “Les grans empreses marquen l’agenda dels estats, en major mesura si són febles com passa al països del Sud. Per exemple, Joan Buades ha documentat la negociació de grans hotelers amb el Govern dominicà a partir de la seva compra de deute extern d’aquest país caribeny. Amb aquesta mena de xantatges no és estrany que desprotegeixin espais naturals o que dotin els resorts hotelers d’infraestructures públiques (com ara autopistes i aeroports, mentre manquen escoles o sanitat per a la població local) per afavorir les inversions hoteleres”, explica Macià Blázquez, professor de Geografia de la UIB i membre del Grup d’Investigació sobre Sostenibilitat i Territori.

En el cas dels Barceló, l’imperi s’ha creat sobre la base d’una fèrria austeritat. Gabriel recorda en les seves memòries com la seva esposa li va demanar per anar de vacances uns dies “com fan molts dels nostres directors”. Això, traduït a nivell laboral, els ha fet mereixedors de fortes crítiques a diferents països. El portaveu de la sindical llatinoamericana REL-UITA a Nicaragua, Marcial Cabrera, assegura que “els hotels de Barceló en els seus països d’origen tenen sindicats, i aquí [Nicaragua] no permeten la sindicació”, i titlla el model d’“esclavista”.

No són els únics. Un treballador del Bahía Príncipe (Piñero) a Riviera Maya, que demana l’anonimat, explica que “el model està basat en el fet que aconsegueixis propina. Si no, amb un salari de 3 o 4 dòlars diaris no es pot viure. Per això preferim els clients nord-americans, més acostumats a pagar-la que els espanyols”.

Aquesta experiència caribenca podria ser la justificació de l’interès dels hotelers d’importar models desregulats, segons afirmen els experts i estudiosos en matèria turística de la Universitat de les Illes Balears (UIB). A la negociació del darrer conveni col·lectiu del sector d’allotjament a les Illes, els sindicalistes Ginés Díez i Antonio Copete aconseguiren, amb amenaça de vaga, aturar els peus a la Federació Hotelera que aspirava a externalitzar el personal dels hotels. “D’aquesta manera no pots constituir un comitè d’empresa, perquè són empreses de fora les que t’envien el personal. Ja m’explicareu com es defensa la qualitat amb un recepcionista diferent cada setmana”, digué aleshores Díez.

L’Eivissa d’en Matutes

En paral·lel al procés de creixement i la posterior internacionalització dels mallorquins, feia el camí des d’Eivissa Abel Matutes amb el seu grup Fiesta. En el seu cas, no és que hi hagi una relació de porta giratòria ni d’apadrinament polític. Ell ho és i ho ha estat tot. Ministre del PP i president del partit a l’illa, el seu germà Mariano va ser conseller del Govern, i la seva filla titular del departament de carreteres del Consell quan una macroautopista va desfigurar Eivissa. Aleshores va reptar públicament qui demostràs que la costosa obra l’havia beneficiat.

Però en realitat a Eivissa no es fa res que ell no sàpiga ni controli. En el cas de Fiesta, el creixement internacional sembla més estancat, i, com els altres grans hotelers, arran de la crisi ha girat molt més la mirada a la terra d’origen. Els darrers dos anys ha intentat sense èxit, de moment, l’aprovació d’un marc legal a mida per urbanitzar 77 hectàrees a la platja d’en Bossa en uns terrenys que la justícia ha confirmat que són sòl rústic.

El lobby hoteler balear “ha tornat de la seva aventura americana, arran de l’inici de l’actual crisi, amb l’hàbit de sotmetre l’aparell de l’Estat al seu interès. El “capitalisme d’amiguets” es fa palès per exemple per la modificació de la legislació i del planejament urbanístic per ajustar-lo a l’obtenció de guanys d’aquests capitals hoteler i urbanístic”, diu Macià Blázquez.

L’Anuari Mèdia.cat s’ha posat en contacte amb la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca, que ha declinat fer qualsevol comentari sobre els temes que apareixen en aquest reportatge. En tot cas, els grans hotelers neguen tracte de favor quan els mitjans de comunicació els pregunten sobre aquesta qüestió. En declaracions recollides per Preferente, Miquel Fluxá fins i tot assegurà que la classe política “en els moments difícils dóna més suport a altres tipus de negocis”.

Darrere les fotos dels catàlegs i la felicitat dels qui van de vacances hi ha també la cara amarga del turisme. Un negoci que mou milions d’euros, que no sempre respecta el territori, ni la salut, ni les lleis.