Els recents atemptats d’Orlando (EUA), l’assassinat de Jo Cox (Anglaterra), Niça (Occitània) o Munic (Alemanya) tenen algunes característiques comunes. Tots van ser comesos per individus que, aparentment i potser amb l’excepció de Niça, actuaven sols, la ideologia que justificava els atacs no estava sostinguda per una sòlida i persistent militància, sinó que els autors s’havien «radicalitzat» –per emprar el mot policial, encara que potser fanatitzat seria més correcte- en temps rècord i emprant bàsicament informació d’internet i xarxes socials, sense vincles físics amb els col·lectius pels quals asseguraven matar (i morir). A més, la seva vida prèvia als atemptats no sembla assenyalar, precisament, un seguiment d’allò que asseguraven defensar: Omar Mateen i Mohamed Bouhlel no és que no fossin musulmans exemplars, és que ni tan sols se’ls podria considerar com a practicants d’aquesta religió, i Ali Sonboly era un alemany simpatitzant de l’extrema dreta i que odiava els immigrants a pesar de tenir pares que havien vingut d’Iran.

Potser per això, massa reportatges han incidit en presumptes trastorns psicològics per explicar aquestes accions. Una via perillosa i sense fonament científic. Ser mala persona i un assassí indiscriminat no és el mateix a «ser un boig», per molt que el llenguatge popular faci servir sovint aquesta expressió.

Però a pesar d’aquestes similituds, autoritats i mitjans de comunicació han tractat aquests quatre casos de forma diametralment oposada. En els exemples d’Orlando i Niça s’ha tractat com a «atacs terroristes», pràcticament atacs de guerra planificats i ordenats des de Síria –de fet, com a resposta s’ha bombardejat aquest país a pesar de la manca d’evidències d’un fil causal entre una cosa i l’altra-, s’han amagat altres possibles motivacions i s’ha presentat com un atac al conjunt d’Occident -obviant que els atacants són nascuts a països occidentals- per part de fanàtics musulmans, vinculant a l’Islam en conjunt que –amb diferents graus de responsabilitat- als atacants.

extrema dretaEn canvi, en els casos de Jo Cox i Munic, un cop descartada la motivació gihadista dels atacs, va deixar-se de parlar fins i tot de «terrorisme». En ambdós casos, els evidents llaços amb l’extrema dreta –tant o més sòlids que en els dos exemples anteriors amb el gihadisme- van ser diluïts i van començar a guanyar pes els perfils psicològics i la consideració dels fets com «actes de violència irracional». En alguns casos, fins i tot, va arribar-se a oferir unes motivacions dels atacants. Què hauria passat si un diari titulés en portada que «Bouhlel havia actuat en venjança pels bombardeigs francesos sobre Síria», tal com ABC va fer parlant de Sonboly?

També han desaparegut del debat públic cap explicació del context –com és un acte individual no n’hi ha-, no es parla de l’auge del discurs i els partits d’extrema dreta a Europa ni tampoc es demanen mesures per frenar o investigar els moviments xenòfobs. Evidentment –per portar la comparació a un absurd comprensible- no s’han bombardejat els municipis governats per alcaldes ultres, però és que ni tan sols s’ha comminat a aquests grups a responsabilitzar-se pels fets, ja que immediatament se’ls ha desvinculat dels fets.

No és la primera vegada que Mèdia.cat analitza aquesta dinàmica informativa a l’hora de difuminar o ressaltar la ideologia dels autors d’actes violents. És evident que s’utilitzen uns paràmetres de cobertura diferent segons uns casos i uns altres.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019