Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

La signatura de l’acord de pau entre el govern de Colòmbia i la guerrilla de les FARC ha provocat una allau d’articles i reportatges sobre aquesta guerrilla i les dificultats en el camí cap a la reconciliació. De fet, a pesar de la rúbrica, el procés no està tancat i diumenge s’ha de refrendar en una consulta popular en què un sector important de la societat demana el ‘no’.

El principal argument dels opositors a la pau –ben representats políticament i mediàtica- és bàsicament que l’acord ofereix «impunitat» pels crims de les FARC. Així, segons aquesta lectura, seria preferible mantenir el conflicte indefinidament abans que consentir una amnistia pels combatents guerrillers.

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019

Aquesta lectura té pocs seguidors en els mitjans catalans i espanyols –encara que també existeixen– però ha aconseguit imposar un relat mediàtic en què la guerrilla és l’únic bàndol que carrega el pes de violacions de drets humans. Així, el problema de la impunitat i la reconciliació només és en relació a les FARC, com si aquest hagués estat l’únic actor armat del conflicte.

Aquesta és la tesi, per exemple, que esgrimeix John Carlin a El País, qui defensa l’acord de pau com a única forma d’avançar tal com va fer a la Sud Àfrica post Apartheid. La sorprenent lectura de Carlin és que en el seu símil, les FARC serien el govern racista mentre que la posició de Mandela i el moviment d’alliberament negre la representaria el govern colombià. Una comparació bastant enganyosa si es recorda que els arguments dels partidaris de l’Apartheid contraris a pactar amb Mandela s’assemblen bastant al «no es pot negociar amb terroristes» que avui esgrimeixen els defensors del ‘no’ a la consulta colombiana.

Però més enllà de comparacions complexes i dubtoses, Carlin reforça la idea de l’estat colombià com una institució democràtica que en cap cas és irresponsable de violacions dels drets humans. En els articles de El País es repeteixen constantment les referències a «les dècades d’atrocitats» de la guerrilla mentre s’obvien les comeses per l’exèrcit i les forces de seguretat colombianes. Un negacionisme que va més enllà fins i tot del que fa el mateix govern sud-americà, que en el marc de les negociacions ha reconegut per primera vegada oficialment coma «crim d’estat» l’extermini de milers de militants del partit Unión Patriótica els anys 80, en el marc d’un altre procés de pau al país i que va suposar l’allargament del conflicte 30 anys més.

La Vanguardia sí que reconeix aquestes violacions governamentals dels drets humans, però tampoc ho fa de forma equitativa. Si bé dedica el primer paràgraf de l’article a l’extorsió, segrestos i assassinats de les FARC, i repeteix diverses vegades l’assumpció de responsabilitats per part dels guerrillers, resumeix la part governamental en una frase en el sisè paràgraf.

El Periódico, tot i no centrar-se en aquesta part, també recorda les atrocitats de la guerrilla, com el reclutament d’adolescents, els segrestos i les mines antipersones. En canvi, la política contra insurgent anomenada «seguretat democràtica», i que va causar milers d’execucions extrajudicials per part de les forces armades, es descriu com a «dura i eficaç».

Naturalment, en un reportatge sobre el conflicte colombià no pot amagar-se o silenciar-se les violacions de drets humans o excessos de les FARC. Però tampoc pot fer-se amb els de la resta d’actors, inclosos els governamentals. Com per exemple l’aplicació sistemàtica de la política coneguda com dels «falsos positius» –camperols assassinats que després es feien passar per guerrillers. O dels seus aliats paramilitars, responsables de les pitjors massacres i tortures i causants de la major part dels més de sis milions de desplaçats interns que té el país.

De fet, sense explicar el negre historial de repressió i massacres de l’Estat colombià contra part de la seva població –eminentment pobra i rural- des dels anys 50, no només no es pot entendre el procés de pau, sinó el conjunt del conflicte que durant mig segle ha marcat la història del país.

Un dels principals projectes de Mèdia.cat és l’Anuari dels Silencis Mediàtics, que treu a la llum temes silenciats pels mitjans de comunicació i que es finança gràcies al micromecenatge: això vol dir que les nostres investigacions no depenen de cap gran finançador que les pugui condicionar, sinó de petits suports de moltes persones alhora.

#AraMésQueMai, ens hi ajudes?

Ves a Verkami Anuari Mèdia.cat 2019