Un parell de dècades enrere, en temps analògics, una estudiant universitària va proposar-se com a experiment viure tot un any exercint vaga activa de consum de mitjans de comunicació. La idea, copsar en acabar l’assaig el grau real de desconnexió respecte la matèria informativa i publicitària que havia aconseguit. Diria que la noia vivia en una ciutat del Canadà o dels Estats Units, però no recordo si la seva motivació tenia res a veure amb la carrera que cursava ni com s’ho va fer, a la pràctica, per viure del tot desendollada, especialment davant d’una publicitat exterior tan summament invasora de l’espai públic. Malauradament, en desconec també el desenllaç i les conclusions que en va treure, si és que a la fi en va poder treure cap de valuosa.

El que és evident és que plantejar-se un experiment similar en un hàbitat mínimament social seria un sense sentit en l’actualitat. Si ja devia resultar impossible en un entorn urbà abstraure’s completament de la càrrega informativa, publicitària i de relacions públiques dels missatge massius i unidireccionals de l’època, imaginem-nos ara la voluntariosa vaguista de consum mediàtic envoltada d’individus vint-i-quatre hores activament connectats.

Al cap i a la fi, tots acabem sentint campanes. Tant en temps de preeminència d’aquell missatge massiu vertical sobre audiències passives i també massives, com en l’actual panorama multimèdia, multi-veus i multi-audiències. Amb major o menor distorsió, l’essència d’allò que passa o d’allò que diuen que passa t’acaba arribant d’una manera o altra. És per això que errem absolutament el tret quan, per exemple, mesurem el nivell de censura als estats anomenats democràtics tot comparant-lo amb els dels règims dictatorials, és a dir, seguint el patró binari i simplista: llibertat de premsa = no censura / no llibertat de premsa = censura. Perquè és la major o menor exposició mediàtica de la realitat i la seva anàlisi qualitativa l’únic que pot determinar si el fenomen descrit ho ha estat de manera prou ajustada –ens movem pel tram de la informació– o si en canvi resulta, bé ofegat –caminem aleshores pel tram de la censura– o bé amplificat –ara transitem pel de la propaganda–.

No ho sembla, però això va del Born. Però no va ni de censura ni de propaganda… ni, llastimosament, d’informació. Això va d’una altra cosa. Va del Born com a exemple del que des de fa força temps és, per a mi, una trista deriva en l’esfera del debat públic. Això va de reduccions a l’anècdota i també, sí, d’escaramusses entre compols de divers signe en aquest camp de batalla virtual en què sembla que s’ha de dirimir la cosa aquesta de l’«hegemonia cultural». Però per sobre de tot, va de desconnexions, de desconnectats, per ser més precisos; de desconnectats estructurals més els que aniria ocasionant, sovint per fatiga, la presumpta deriva a què faig referència.

Intentaré no enfangar-me en els fets per tal de no soterrar els dos interrogants nets i simples que llenço al final del text.

Aquests darrers dies ha pres gran protagonisme mediàtic la controvertida exposició Franco, Victòria, República. Impunitat i espai urbà oberta a la ciutadania el passat 18 d’octubre al Born Centre Cultural. El motiu principal de la polèmica: la instal·lació a l’exterior de l’antic mercat de l’estàtua decapitada de Franco i la de la Victòria, intenció que ja es va conèixer a principis d’agost quan La Vanguardia la va fer saltar a la llum pública. Per a uns, promotors inclosos, un primer pas i una positiva sacsejada en el necessari camí de la recuperació de la memòria. Per a d’altres, una provocació i una ofensa als qui van lluitar contra el franquisme així com una clara voluntat de desvirtuar una altra memòria, la de la desfeta de 1714. I des del primer dia i fins a la descavalcada i trasllat final de Caudillo i Victòria, capes i capes d’expressiu art efímer ciutadà sobre les escultures de la discòrdia que han commogut de manera especial la Fundación Francisco Franco.

Com sabem, les tribulacions d’un Generalísimo de bronze i sense cap han rebut especial atenció mediàtica: articles i editorials a la premsa convencional i digital, enquestes, tertúlies i portades dels líders de la comunicació als principals magazins radiofònics i televisius i, sobretot, una encesa dialèctica, per dir-ho de manera immerescudament amable, a twitter, aquesta eina de debat públic, posicionament i “postureig” cada cop més anecdòtica –per endogàmica–, paradoxalment elevada de manera creixent a categoria.

En definitiva, unes quantes jornades d’intercanvi d’hòsties quasi unànimement mediàtiques, si parlem sense embuts. Jornades d’ús discrecional del concepte «memòria», de tant en tant defensat fins i tot amb sòlida argumentació però sempre amb vehemència. Jornades plenes de conceptes i missatges ratificadors, reafirmadors, revalidadors, confirmadors i tots els sinònims que vulguem afegir per descriure la intensa activitat masturbadora de raons i prejudicis de cada claca militant.

Però posem que, efectivament, existeix la següent deriva.

Posem que la fugaç ressuscitació de Francisco Franco al Born és un bona mostra de la mena de debat de què en essència es nodreixen les xarxes socials i, per contagi, els mitjans de comunicació convencionals.

Posem que xarxes i mitjans tendeixen a esdevenir quasi en règim de monopoli l’espai per a la confrontació política diària o, millor dit, per a l’exhibició o teatralització non stop de la confrontació política.

Posem que, com que les grans línies directrius sobre el futur real dels meridionals que s’han traçat una mica més al nord són del tot irrevocables, l’única batalla possible entre ideòlegs es juga en el vaporós terreny de la “supremacia cultural”.

Posem que, passada la primera onada de renovació en el debat públic que les xarxes han possibilitat, ens trobem de nou en una flamant cambra estanca, resultat de la irrupció per substitució i/o superposició d’una nova classe d’influencer, potser més acadèmica però tan corporativista i militant com sempre, si no més.

Posem que, en paral·lel a l’imparable creixement de les desigualtats, el fum que desprenen núvol, estudis i platós s’allunya sense fre de les caques canines de les voreres que trepitgem o esquivem, si tenim sort, dia rere dia.

Posem que el percentatge de desconnectats, bé de manera inconscient, bé de manera activa com l’estudiant universitària de l’experiment, resulta en realitat abassegadorament superior al dels sorollosos –narcisistes?– endollats.

Posem, per acabar, que aquests “posem que” són versemblants. Doncs, ara sí, ara venen –així, sense diacrític– els interrogants. El preocupant, en primer lloc:

Per a qui parlem?

I per cloure, l’inquietant:

Qui ens escolta?