Julia Cagé és una economista francesa, professora de l’Institut d’Estudis Polítics de París, que l’any passat va publicar un llibre titulat Sauver les médias. Capitalisme, financement participative et démocratie. En espanyol, editat per Anagrama, l’han titulat més concisament Salvar los medios de comunicación, però en tot cas és una obra molt recomanable per a tothom que estigui interessat en la salut dels ecosistemes mediàtics a la societat occidental, i especialment, per als periodistes que reflexionem i ens qüestionem moltes coses del funcionament actual dels mitjans.

Cagé fa una proposta innovadora i agosarada, una mena de fundacció -barreja de fundació i societat per accions- com a model per gestionar mitjans de comunicació més democràtics, de manera que es limiti el poder dels accionistes exteriors i es potencii la participació de lectors i treballadors.

Estic d’acord amb moltes de les coses que proposa Julia Cagé, però de la lectura de la introducció em va sobtar molt aquesta frase (tradueixo del castellà): «(…) l’experiència ens ensenya que els mitjans propietat exclusivament dels seus treballadors (…) estan condemnats al fracàs; que la idea d’un periodisme autogestionat és una utopia, com a mínim si es respecta el rígid principi ‘d’un treballador, un vot’».

No puc compartir el pessimisme d’aquesta economista francesa en aquesta qüestió concreta. Si hi estigués d’acord amb ella, no m’hauria embrancat a fundar una cooperativa de treball associat, formada per periodistes, per gestionar un nou mitjà de comunicació digital. Ja fa dos anys i mig que vam engegar Crític, amb els companys Palà i Picazo, i en cap moment hem deixat de creure en un periodisme autogestionat i en el principi -que ella considera tan rígid- de gestió democràtica i igualitària de l’empresa. De moment, ens n’estem sortint prou bé.

Però no estem sols en aquesta aventura. Aquest dijous al vespre organitzem, conjuntament amb el grup cooperatiu Ecos, una taula rodona al Koitton Club de Sants amb el suggerent títol de “Mitjans cooperatius, el futur del periodisme?”. A més de Crític, hi parlaran representants de la Directa -mitjà que recentment ha apostat per la fórmula de la cooperativa per autogestionar-se-, de la revista Alternativas económicas -que també es una cooperativa des de la seva creació, ara fa tres anys- i del darrer mitjà que s’afegeix a aquesta onada, Setembre (aparegut avui mateix, per cert, l’enhorabona als seus promotors, els periodistes osonencs Sara Blázquez i Josep Comajoan), editat per una altra cooperativa de recent creació, Dies d’agost.

També podríem parlar de mitjans com Fet a Sant Feliu o Malarassa, editats per cooperatives a Sant Feliu de Llobregat i Terrassa, respectivament; dels més veterans i consolidats del grup cooperatiu Cultura 03, les revistes temàtiques Descobrir, Cuina o Sàpiens; i fins i tot de Catalunya plural, mitjà digital impulsat per la Fundació Periodisme Plural, un model de gestió que també busca el protagonisme màxim dels periodistes, encara que no sigui amb la fórmula de la cooperativa.

A l’hora de buscar una definició per a totes aquestes iniciatives, modestes encara, però que a poc a poc van fent-se un espai propi en el panorama mediàtic de Catalunya, no se m’acut expressió més definidora que la que m’ha servit per titular aquest article: periodisme que trenca motllos. És aquell que no vol fer el que s’ha fet sempre: no només vol fer continguts diferents, sinó també crear estructures de participació real dels subscriptors/lectors/socis, molt més enllà de les ‘cartes al director’ de la premsa escrita tradicional o d’anar de “claca” a un programa de ràdio o TV.

L’Observatori Mèdia.cat i l’Anuari dels silencis mediàtics són igualment iniciatives que han trencat motllos, en aquest cas des d’una entitat sense ànim de lucre com és el Grup de Periodistes Ramon Barnils. En alguns casos, fins i tot, han obert camí. I sí, ja comencem a ser molts, cada cop més, els que creiem que un altre periodisme és possible, que uns altres mitjans de comunicació són possibles. Tant de bo, emulant el títol del llibre de Julia Cagé esmentat al principi, encara estiguem a temps de “salvar els mitjans de comunicació”.