Confesso que durant dos dies he seguit una dieta d’opi popular poc recomanable. D’aquelles que deuran engreixar durant temps les tertúlies de llaminadures dialèctiques. La recomanació per dedicar tres minuts a l’entrevista que el periodista de TV3 Jordi Grau va fer a l’entrenador del FC Barcelona m’ha deixat atrapat. Pels que -com servidor- aterren per l’actualitat esportiva un parell de vegades cada uns quants anys diré que en atendre al periodista en haver perdut un partit important, l’entrenador acaba retraient a l’informador el sentit de les preguntes “aquest to que et veig ara amb mi m’agradaria que es mantingués en les entrevistes que em fas quan guanyem els partits”.

La cosa no va més enllà. Una televisió va ampliar l’episodi apuntant que tres persones van haver de retenir l’entrenador que volia tornar cap a Grau, i el mateix periodista ho ha negat. Assumpte conclòs. L’episodi però m’ha fet gratar en alguns resums de rodes de premsa i declaracions que el director tècnic ha fet davant desenes de càmeres i mitjans: “és una reflexió bastant profunda” li va contestar a un reporter, o “és que parles molt estrany”, “pregunta el que vulguis, jo respondré el que em sembli” o “que bé us aniria disfressar-vos a alguns de vosaltres” ha anat escampant en algunes compareixences.

D’acord, res comparable amb Maradona que en un hotel negava a un periodista que li hagués donat cap cop perquè “si et pego, no et quedarà nas”. Tot això, envoltat de guardes de seguretat. Però transcorren aquestes anècdotes quotidianes que s’encabeixen en aquell espai de quinze minuts que tanca generosament els informatius, fent icones i donant models, cada dia més perillosament entretinguts.