Dic que sí perquè em conviden a explicar el projecte en què treballo, que precisament va de temes silenciats als mitjans. Poder explicar en un programa de màxima audiència algunes de les històries soterrades que volem treure a la llum és una oportunitat que no podem desaprofitar. Em diuen que la presentadora em farà una breu entrevista i que en acabat jo em quedaré al plató perquè els tertulians em facin preguntes o jo mateixa pugui intervenir comentant els temes del dia. La segona part no és precisament que m’entusiasmi, però entenent que és un peatge a pagar, m’ho miro amb un punt de curiositat.

Jo “he venido a hablar de (nuestro) libro”, fins aquí tot bé, però en acabat passen coses. Un periodista reconvertit a totòleg em fa una pregunta trampa i jo intento contestar-li, just quan m’adono que li importa un rave la meva resposta, perquè allò que vol és posar-me en evidència. I pixar-se metafòricament per tot el perímetre de la conversa per demostrar-me que aquell és el seu terreny. Sí, senyor tertulià, aquest és el seu lloc, no el meu. Vostè té més de seixanta anys, la veritat absoluta i un ego que certament és massa gran per aquest plató, que en realitat és una caixa de mistos, ja sabem que la tele ho augmenta tot. Jo només sóc una noia de trenta i pocs que molts dies n’aparenta menys i que no creu que dedicar-se al periodisme sigui sinònim de ser professional de la faràndula. Digui’m ingènua si vol, però jo venia aquí a explicar-me. A parlar i a debatre, que hi tinc una mica de pràctica. Si vol intercanviem opinions argumentades, però no em busqui en un combat que només serveix per alimentar l’ego. No he vingut a barallar-me per veure qui crida més. Tampoc a proferir sentències sobre l’escassetat de paper de vàter a Veneçuela ni sobre l’última pallassada del polític de torn. Però, ai!, em temo que vostè sí. Vostè, opinador über alles, ha vingut a desplegar les seves ales de paó perquè les vegin bé l’altra dona de la tertúlia, que per cert és vint anys més jove; l’altre tertulià home, que per sort resulta tenir una mica de seny; i jo mateixa; a banda de tots els espectadors, és clar, especialment aquells que faran algun tuit donant-li la raó. Vostè és l’amo i senyor de la conversa, que per cert està anant cap a un lloc totalment absurd però és igual, perquè s’han dit alguns estirabots i això queda molt bé per la tele, i tothom sembla molt content d’estar contribuint a aquest sense sentit.

Uns dies després, tot fent unes birres, comentarem la jugada amb companys periodistes propers, amb qui hem compartit debats, projectes i reivindicacions, també en la lluita feminista. Un diu que m’he d’entrenar, que ja sé com van les tertúlies, que he d’entrar en el joc, que sinó perquè hi anava. L’altre, que si hauria d’haver fet això o allò, que si no sé qui va dir tal cosa o tal altra, i m’acaba explicant què va passar aquell dia en aquella tertúlia on jo hi era i ell no. I al final tanco la boca i els deixo parlar, si total, deu ser veritat el que diuen, per alguna cosa parlen sempre amb tanta seguretat i no diuen «crec que…» i «potser…» cada dos per tres. Quina sort, homes, haver crescut pensant que en saps molt de tot i que a sobre generalment tens raó.

I llavors, el dia que et tornin a demanar d’anar a algun lloc, miraràs de dir que sí, que bueno, que vale. Diràs que sí perquè aquell dia t’hauràs posat els punys feministes, que són com les ulleres liles però, a banda servir per veure-hi clar i desesperar-se, també van bé per combatre tota la merda que ens envolta. Diràs que sí perquè no totes les tertúlies són iguals, algunes poden ser fins i tot constructives, i perquè al final tu, com tothom, també necessites alimentar l’ego de vegades. I pensaràs que et fa pal però fa falta, que quan les dones podem ocupar un espai no ens podem permetre dir que no i mil històries més. I t’hauràs de fotre per anar a un lloc que sents aliè i de vegades hostil, hauràs de fer callar les mil veuetes que diuen que tu no ets la persona més indicada, i hauràs d’esborrar-te del cervell les mil excuses sobre fills inventats per banyar, posar a dormir o portar a l’escola. Hauràs d’aprendre a ignorar com el síndrome de la impostora se’t menja per dins, des del minut u, sabent que no pararà fins hores després de l’emissió o de la publicació. Diràs que sí per militància, mai per comoditat.

Però ho entendràs perfectament. Entendràs com hi ha dones que diuen que no. I, de vegades, tu també seràs una d’elles. Entendràs les que sí que tenen fills per portar a l’escola –com si ells no en tinguessin. Les que no troben cap interès en fer veure que en saben de tot, que volen opinar del tema que coneixen i prou. Les que no volen participar d’espais que s’han convertit en espectacle. Les que se senten foranies en agendes mediàtiques molt masculinitzades. Les que són autoexigents. Les que, senzillament, troben maneres més útils d’invertir el temps que comentant per la ràdio l’última anècdota d’un procés etern.

Llavors diran que no saben a qui trucar, que moltes els han dit que no, que costa molt trobar dones, que total només n’hi ha quatre que sempre van a tot arreu. I tindran raó. Però la pregunta no és només quantes, sinó perquè. Es tracta de ser presents en espais on habitualment som invisibles, sí. Però també és hora de qüestionar aquests formats que senten càtedra, que creen opinió. El tertulià caixa d’eines, que tan aviat parla d’educació com de fiscalitat, de política americana com de desnonaments, comença a fer massa tuf de Floïd. Feminitzar les tertúlies no vol dir només posar-hi dones, sinó treure’n testosterona. La “totologia” és patriarcal i ja és hora que comencem a plantejar com canviar-la.

10 Comentaris

  1. Jordi Mesas

    Totalment d’acord Elisenda. És una pena que la paraula tertúlia denigri per culpa d’aquests personatges mediàtics. És una pena que no sigui possible parlar-hi si no és del que volen, saben i en tenen els arguments estudiats. Escoltar ja no està de moda.

    • Elisenda

      Gràcies pel comentari, Jordi. El format actual de les tertúlies en general aporta ben poca cosa.

  2. Elvira Altés

    Subscric del tot el que has escrit, vaig anar durant uns quants anys a la tertúlia de RAC1 i gairebé sempre m’hi vaig sentir incòmode. Calia aprofitar els petits silencis per poder dir alguna cosa i si el que deia tenia perspectiva de gènere, el menyspreu o la condescendència (que no sé que fa més mal) m’arribaven com una dutxa de realitat. Cal qüestionar el format i denunciar la facilitat en què alguns homes es veuen en la necessitat d’explicar allò que ells creuen que nosaltres no sabem, aquest sexisme subtil que s’ha batejat com “manterrupting”.

    • Elisenda

      Elvira, moltes gràcies pel comentari. Un honor que una experta com tu s’hi senti identificada. Jo no tinc gaire experiència en tertúlies, però com tu dius la condescendència és fins i tot pitjor que el menyspreu, de vegades.

  3. Enric

    Hola, he estat cercant el teu nom a les webs de ccma.cat, 8tv.cat, rac1.cat i no he pogut trobar l’enllaç per poder valorar el què ha passat.

    Entenc, llegint el text i mirant la foto, que es parla de la presència de la dona en els mitjans d’opinió. Si és així tinc una valoració a fer, pròpia i raonada amb anterioritat a la lectura d’aquest article:

    1) Les dones, en general, tenen més seny per, al cap i a la fi, saber el que acaba passant en aquestes tertúlies: avorrir al personal.
    2) Les dones porteu més de 2000 anys, éssent marginades de qualsevol institució público privada. Pel que sé, això està canviant.
    3) A les tertúlies, que ja no les veig, hi ha un important nombre de persones que es dediquen a opinar, o crear opinió, de qualsevol cosa que mantingui el status quo imperant (amb taló a la butxaca i/o per principis).

    Atentament,

    Enric RF

  4. Núria Ribas

    El terme tertúlia ha degenerat tant que jo no se sap per on agafar-ho. Les tertúlies, al cafè, per intercanviar opinions i coneixements; i els mitjans de comunicació de masses, per escoltar experts en cada tema. Si no, la creació de l’opinió pública (un dels pilars d’una democràcia sana) resta a mans de quatre (generalment homes) egos que, lògicament, és impossible que tinguin arguments fonamentats sobre QUALSEVOL tema. A sobre, per norma general, el pensament únic campa sense límit, per no parlar dels llocs comuns. I per acabar-ho d’adobar, l’ofici de periodista -que estimo- queda a l’alçada del betum perquè les i els periodistes NO em de saber de tot, per molt que els equips editorials d’avui en dia s’entestin a precaritzar l’ofici a base de fer-nos fer de tot. En fi…

  5. Didac

    Subscric el que dius i ho lamento. Una tertúlia hauria de ser per aprendre i escoltar. I això només es fa des de la humilitat i la consciència, però no abunda. Semba que qui selecciona tertulians -homes i dones- busqui testosterona. Com a home, em sap molt greu i si et reconforta, faig el que puc perquè això canviï.

  6. Sebastià

    Certament tot esta pamat. Tinc experiencia en com funcionen els programes, totgira al entorn del conductor, ell I el programa en son els protagonistes, tu ets un complement, producte, unaexcusa, un annexa a qui aprofitar I si cal sacrificar. Nomes volen titulars I lluiment sacrificant.ho tot per l.audiencia… Sebastià Sardiné

  7. Funti

    Gran article Elisenda. Cal llegir-lo i compartir-lo. Cal fer molta autocrítica també entre aquells qui el tertulià Osment el fem a petita escala mediàtica O fins i tot entre amics. Potenciar l’escolta activa i la frescor de la conversa còmplice, i allunyar-nos del combat tàctic i de “drames” de pa sucat amb oli. Molt content de llegir-se i aprendre. Gràcies!

  8. Margarida

    En una xerrada la Natza Farré va esmentar que havia deixat de ser tertuliana per raons similars a les que tu esmentes. Una pena.