Ens sabem i ens proclamem defensors dels drets dels homosexuals i qüestionem desacomplexadament el sistema heteropatriarcal; cridem a ple pulmó que volem acollir persones refugiades; sabem que la igualtat de gènere passa pel feminisme i ens tenyim de lila el 8M i –en el millor dels casos- potser algun altre dia durant l’any; som pacifistes i ens manifestem contra la guerra per omplir carrers i buidar de raons a qui ens hi porta en nom nostre; defensem –sovint sense gaire fortuna- rius, valls, costes i el que convingui, perquè la terra i la Natura només ens tenen a nosaltres per defensar-se.

Parlem d’aquestes lluites compartides als mitjans de comunicació, a les xarxes socials, a les sobretaules i als carrers. Parlem a bastament d’aquestes reivindicacions inqüestionables que tenen una bandera per onejar i perquè la fotografia d’un poble alçant-se per totes elles és vistosa i agraïda. Però hi ha altres lluites que no gaudeixen del mateix suport social.

El cas de l’agressió dels nois de Berga és exemplar. Una ciutat sencera en primer terme, i la resta del país en segon pla, s’han mobilitzat contra l’homofòbia. Tenint el retrat -simplificat- dels fets que teníem és normal, lògic i necessari. Són intolerables les agressions homòfobes -físiques, verbals i socials- d’aquesta societat i no hem de parar fins a eradicar-les. I que la constància, dedicació, solidaritat i mobilització que requereix aquest problema valguin també tant pels que he llistat en el primer paràgraf com pels que no. Ara bé, per què els que pateixen altres problemàtiques i les seves famílies no tenen aquesta solidaritat i aquesta mobilització?

La mare del noi detingut per l’agressió aquest desembre passat va publicar una carta que fa esgarrifar. Parla del problema que té el seu fill i de la no-resposta que ofereix el sistema. Explica que l’única solució que se li ofereix és la presó quan el seu fill necessita una atenció especial però no penitenciària. I parla, segurament i potser sense saber-ho, en boca de moltes famílies que es troben en situacions similars perquè malauradament el de Berga no és un cas tan aïllat. I quina solidaritat té aquesta gent? Quantes places omplirem reclamant al sistema que prevegi com atendre aquestes persones? Per què no en fem bandera, d’aquesta lluita?

Abraçar i enfortir aquestes persones també hauria d’entrar en el llistat de causes a defensar dels qui volem una societat més justa per a tothom, estimi com estimi i tingui la salut que tingui. I els mitjans de comunicació hi tenim un paper clau: tan important és no caure en l’estigma com tractar els casos amb cura i rigor, perquè que els temes són complexos i polièdrics ens ho ensenyen a primer de carrera.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.