Ara mateix, en algun indret del món, un polític o un empresari estan demanant als seus subordinats un vídeo viral per ajudar-los a guanyar unes eleccions o vendre més unitats d’algun producte. D’aquí a una estona, el cap de comunicació del polític o de l’empresa es posarà en contacte amb una agència de publicitat o amb uns creatius per fer-los l’encàrrec. Si el vídeo està ben fet, el més probable és que tingui alguns centenars de visualitzacions, potser fins i tot alguns milers.

No saben, o no volen entendre, que l’espontaneïtat i l’efecte sorpresa són elements clau dels vídeos virals. Hi ha excepcions i algunes empreses o artistes ho aconsegueixen, com va ser el cas del vídeo “First Kiss”, que jugava a fer veure que els petons eren frescos i espontanis, però quan es va saber que era una campanya publicitària d’una cadena de botigues de roba va perdre embranzida. També hi ha vídeos que triomfen sense explicació lògica aparent, com el famós “Gangnam Style” d’un cantant coreà, que ja ha aconseguit 2.700 milions de visites.

Però l’exemple perfecte de vídeo viral el vam tenir l’altre dia amb l’entrevista que la BBC li feia en directe al professor de ciències polítiques Robert Kelly. Com que va córrer com la pólvora i gairebé tothom l’ha vist, no cal que m’hi entretingui gaire: mentre parla en directe des del despatx de casa, la seva filla obre la porta i entra feliç en escena, seguida d’una altra criatura més menuda i una dona que mira de fer-los fora tota esverada. Resultat: 21 milions de visualitzacions només a la pàgina de Facebook de BBC News.

(Obro parèntesi: molt interessant el debat a les xarxes socials sobre la dona asiàtica de Robert Kelly, que moltes persones i alguns mitjans no van dubtar a considerar que havia de ser la mainadera basant-se en els trets físics. Una mostra de racisme latent i inconscient? Possiblement. A The Guardian en van fer una anàlisi interessant. Un altre cas, més a la vora, a una llar d’infants de Barcelona: arriba una mare amb un fill negre per demanar informació i la directora li engalta d’entrada “Ah, és adoptat?”. Fa uns anys hauria estat “Pobret, és adoptat?” Tanco parèntesi).

Però la part més bonica d’aquesta història de Robert Kelly és que, mentre ell donava per acabada la seva carrera de comentarista polític a la BBC, la cadena li va demanar de fer una nova entrevista, aquest cop amb la dona i els dos fills al costat. Van aconseguir un altre vídeo viral, és clar. Aquest cop, amb 13 milions de visualitzacions a Facebook. La rapidesa i la qualitat de la reacció de la BBC són el que fa gran un mitjà de comunicació! La manera com trien el director també, és clar.