Escollida paraula de l’any 2016 pels diccionaris Oxford, la postveritat (mediàtica) es refereix a la normalització de la difusió sistemàtica d’inexactituds o falsedats, o el que la veterana periodista Soledad Gallego-Díaz defineix com “l’ús de la mentida de forma organitzada als mitjans”. Aquella màxima goebbelsiana, en definitiva, que diu que “una mentida mil cops repetida esdevé veritat”.

Si bé és cert que la presència de veritats a mitges o falsedats deliberades als mitjans no és nova, de fet el periodista Pascual Serrano publica des de fa més de 10 anys un recull mensual que anomena “perles del periodisme”, on destaca diverses mostres de postveritat, el terme ha adquirit en els darrers mesos una rellevància inaudita. Malgrat que el terme va ser utilitzat per primera vegada pel bloguer David Roberts l’any 2010, va ser l’any passat, arran sobretot de la campanya de les presidencials als Estats Units i de l’anomenat Brèxit, quan es va popularitzar.

Una de les dificultats que planteja detectar la postveritat és la seva similitud amb la falsedat i la mentida, una línia fina que no sempre és clarament distingible. Es podria dir que una de les claus que han distingit la postveritat de casos cèlebres de mentides mediàtiques, com la famosa fotografia d’un fals Chávez hospitalitzat a la portada d’El País o un cas d’ahir mateix, la difusió a Channel 4 del nom d’Abu Izzaden, líder comunitari islamista, com a autor de l’atemptat londinenc, són la intencionalitat i la manca de rectificació. I és que en els dos casos esmentats, els mitjans responsables de la difusió van reconèixer públicament haver comès un error.

Als mitjans espanyols i catalans, la postveritat és un element present que emergeix especialment quan s’aborden temes com el terrorisme, l’islam, la violència de gènere, el fenomen de l’ocupació, la recuperació econòmica o l’independentisme català. Aquí en podeu trobar les mostres més recents:

La felicitat de ser pobre

La crisi econòmica que viu l’Estat espanyol des del 2008 és una gran font de postveritats, des del famós “brots verds” de Rajoy, en relació a una suposada recuperació fins als articles sobre l’ascensor social o la relació entre desigualtat i felicitat. Aquests darrers mesos, el discurs de la recuperació ha calat de nou en alguns mitjans, acompanyat de l’associació de la pobresa i la precarietat amb una condició individualitzada i voluntària, que no genera de per si més infelicitat que l’abundància econòmica. Un dels articles més polèmics en aquest sentit va ser aquesta peça del doctor en economia Juan Ramón Rallo a El Confidencial titulada La desigualtat no genera infelicitat”.

Etarres o artesans de la pau?

La tendència d’alguns mitjans espanyols a menysprear o diluir la veritat en les informacions relacionades amb el conflicte basc no és desconeguda, especialment pel que fa a fer passar activistes polítics per militants d’ETA. El darrer cas ha afectat l’activista ecologista del País Basc francès Txetx Etcheverry, un dels portaveus del grup dels anomenats “artesans de la pau” que impulsaran el desarmament de l’organització terrorista. Un article a El Español el qualifica de “simpatitzant proetarra” i “portaveu d’urgència d’ETA” aportant com a justificació la seva trajectòria política. En destaquen també una detenció l’any 2008 per col·laboració amb ETA, de la qual va ser absolt per la justícia francesa.

postveritat mitjans espanyols catalans

Titular d’El Español sobre Txetx Etxeverry

 El BreitBart News espanyol

Més enllà de casos concrets i aïllats, hi ha mitjans que són plataformes de difusió sistemàtica de postveritats. Als Estats Units, el més conegut és BreitBart News, un lloc de notícies dirigit pel polèmic Milo Yannopoulos, que s’ha fet famós arran de la campanya que van dur Trump a la presidència. A casa, OK Diario -del qual és editor el tertulià Eduardo Inda– és un referent jove, però sòlid en aquest sentit, que ha protagonitzat diversos escàndols des del seu llançament fa un any i mig. La darrera mostra és ben recent. El mitjà publicava ahir nit, hores després de l’atemptat a Londres, unes declaracions que l’alcalde londinenc Sadiq Khan, va oferir al mitjà britànic Independent UK el setembre passat, destacant al titular la seva condició de musulmà, relacionant aquest fet amb la notícia. Khan, membre del partit laborista i poc sospitós de ser islamista,  assegurava a l’entrevista que els atacs terroristes són una “part a assumir de viure en una gran ciutat” europea. Ok Diario en va recuperar les declaracions, culpabilitzant-lo d’alimentar la polèmica islamòfoba que va aixecar la seva victòria electoral.

Refugiats i violència sexual

La difusió deliberada de dades i interpretacions falses amb una base real és un dels trets que caracteritza de forma més marcada la postveritat. Un dels casos recents més clars és el que relaciona l’arribada i acollida de refugiats als països europeus amb les violacions i la violència sexual. Tothom recordarà la violació massiva a Alemanya de la qual es destacava la condició de “refugiats” dels seus autors, que va resultar ser parcialment falsa. Fa dos mesos, una polèmica similar va aparèixer a mitjans com Alerta digital i Mediterraneo Digital, que es feien ressò de l’agressió sexual que hauria comès un refugiat afganès acollit per una família italiana -que qualifiquen de “progre”- contra una menor de la família d’acollida. El cas es va revelar aviat com un bulo amb pinzellades de realitat.

Homes maltractats i violència de gènere inversa

La nova onada conservadora ha convertit el fals discurs de la violència de gènere inversa i dels homes maltractats en una de les postveritats més populars, que s’afegeix al mantra de les “denúncies falses”, abastament desmentit pel Consell General del Poder Judicial i que, no obstant això, continua essent un argument ben present en les discussions, debats i tertúlies sobre masclisme. Si bé aquest discurs troba justificació en realitats existents i molt concretes -homes que han patit maltractament en les seves relacions de parella- la difusió d’una suposada situació generalitzada i invisibilitzada de maltractament masculí a la societat espanyola ha obtingut ressò fins i tot en mitjans generalistes i agències de notícies. Així, tres dies abans del 25 de novembre, Dia contra la Violència Masclista, Europa Press publicava un article titulat “Maltractament cap als homes, una realitat silenciosa?”, mentre que El Confidencial aprofitava el 8 de març d’enguany, Dia internacional de les dones treballadores, per actualitzar una notícia que suggeria que “ningú parla dels homes maltractats”. També el mitjà català Vilaweb va fer el joc a aquesta realitat qüestionada setmanes abans del 25 de novembre.

Els okupes que estan acabant amb les vacances 

L’ocupació il·legal d’habitatges, amb una presència recurrent en alguns mitjans catalans com La Vanguardia o El Periódico de Catalunya, és la darrera mostra de translació d’una iniciativa política en veritat hegemònica. Arran d’un fet anecdòtic que va relatar el regidor barceloní Alfred Bosch als mitjans, i en el marc de l’aprovació d’una llei al Congrés espanyol -a proposta del PDeCat- que facilitarà el desallotjament de pisos ocupats, La Vanguardia publicava el 14 de març un article en portada que qualificava l’ocupació de pisos de fenomen “generalitzat”.