Fa unes setmanes vaig escriure la columna L’homofòbia mereixia un titular on analitzava el tractament informatiu del cas Javier Abil. Es tracta d’un assassinat ocorregut a la platja de Gandia en el qual en primera instància una sentència judicial va reconèixer un agreujant d’homofòbia i en segona es va desestimar. Un any i mig abans Media.cat havia publicat L’homofòbia no mereix un titular?, una anàlisi del tractament informatiu d’aquest cas. La presumpta homofòbia va estar present a la investigació de la Guàrdia Civil i al judici, però va ser minimitzada a l’hora d’explicar els fets per part dels mitjans. És tot un exemple de com no s’ha d’abordar informativament la presumpta homofòbia d’un assassinat. Tot i les mancances dels mitjans a l’hora de donar notícies sobre la violència contra lesbianes, gais, transsexuals, bisexuals i intersexuals (LGTBI), no sol ser habitual que siga tan pèssim com el cas Abil i, per tant, no és generalitzable. Encara que tampoc és un cas únic com mostra la peça de Mèdia.cat Els mitjans obliden un cop més la transfòbia en l’assassinat de la transsexual Lyssa.

Al poc de publicar-se l’article es va produir una agressió LGTBfòbica a Berga. El cas va ser molt més ben tractat que el de Javier Abil. L’article de Mèdia.cat planteja L’homofòbia als mitjans: un abans i un després d’aquest cap de setmana? en referència al que plantejava al meu article. I jo opino que no. No hi pot haver un abans i un després quan el tractament informatiu de l’assassinat d’Abil no era l’exemple habitual ni era generalitzable. Amb tot, segueix sent molt millorable la informació que es dóna de la violència contra les persones LGTBI. El mateix article de Mèdia.cat ja destaca “la gran volada de la notícia”, major que altres casos i també ressalta negativament que a les tertúlies televisives (un gènere amb molta audiència i que genera opinió en una part important de la ciutadania) no hi havia fonts autoritzades o expertes. Hi ha un fet clau que marcava també una certa excepcionalitat: en 15 dies s’han succeït tres casos d’homofòbia denunciats, cosa que trenca amb la idea de casos aïllats i permet veure en perspectiva.

El paper dels moviments socials

Crec que hi juguen diferents factors perquè el cas Abil siga excepcional informativament: els mitjans locals i comarcals no estan tan habituats a tractar aquests temes quan els viuen de prop i tampoc tenen un moviment LGTBI local que treballe per visibilitzar i denunciar la violència LGTBIfòbica. A Barcelona, i per extensió a gran part de Catalunya, l’Observatori contra l’Homofòbia de Catalunya, amb gairebé 10 anys d’història, ha fet un gran paper al respecte. Ha estat una font informativa de primer ordre: ha aportat dades, exemples i casos, ha donat una perspectiva global, ha generat una visió crítica i enfocada en drets i en garantir-los. Es tracta d’una font autoritzada, experta i reivindicativa que ha presentat memòries anuals que facilitaven als mitjans fer plantejaments globals que no sempre s’han fet. En el cas de Berga és fonamental la font de l’Observatori per aclarir que no es tracta tant d’un augment d’agressions com d’una major visibilitat de les mateixes (i en part d’un col·lectiu més empoderat que denuncia més quan és agredit). En aquest sentit, també juga un paper important l’aprovació de la llei catalana contra la LGTBIfòbia i pels drets de les persones LGTBI.

A Madrid l’observatori autonòmic contra la LGTBIfòbia, creat en 2014, ha generat en el darrer any una major presència informativa de casos d’agressions que abans no eren ni registrats, ni visibilitzats i ha aportat una visió reivindicativa com a font. I és d’esperar que amb l’observatori valencià contra la LGTBIfòbia, que ha nascut fa unes setmanes, passe el mateix. Els moviments socials influeixen en com s’informa de determinades realitats. El feminisme va aconseguir modificar el tractament informatiu fins a arribar a com es tracta actualment: es pot millor molt encara, però ha canviat molt de quan s’informava de “crims passionals”. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca també va modificar com s’explicava a la societat els desnonaments: es va passar d’un plantejament que culpabilitzava a les víctimes del fet que els fessen fora de la seua casa per no pagar, a un altre que entenia això que formava part d’un abús generalitzat en els contractes hipotecaris i posar sobre la taula una reivindicació com la dació en pagament del deute contret.

Un tractament adequat?

Més enllà del cas Abil i amb una perspectiva global em pregunte, és invisible la LGTBIfòbia als mitjans? Es fa un tractament adequat? Com a percepció del que veig he de dir que crec que no és adequat ni hi ha prou visibilitat. Eugeni Rodríguez, de l’Observatori Contra l’Homofòbia ja assenyala en la peça que va fer Mèdia.cat per l’agressió de Berga que “el que ens trobem més habitualment continuen sent discriminacions en l’àmbit escolar o laboral, que no reben tanta difusió”. I això és una de les claus: si bé les agressions físiques no ha estat tan visibles fins ara, a més hi ha situacions d’LGTBfòbia que no són tan conegudes per l’opinió pública. No en va la societat té la imatge que en matèria LGTBI està tot aconseguit perquè no és conscient d’aquestes violències.

Tampoc no hi ha un enfocament integral ni una contextualització no ja de les agressions en si, que també, sinó de la violència LGTBIfòbica. Per exemple, el 17 de maig (dia Internacional contra la LGTBIfòbia) concentra més en informació de denúncia sobre la situació del col·lectiu arreu del món que a casa nostra. I quan es parla de la nostra realitat més propera, la LGTBIfòbia es planteja més com a casos puntuals que com a part d’un sistema d’opressió. En el cas de la violència masclista sempre que s’informa se’ns recorda el total d’agressions mortals ocorregudes durant l’any. I de forma habitual apareixen en les informacions un context explicatiu d’aquesta situació social de violència amb fonts expertes que donen una visió global i crítica que poden arribar a presentar solucions preventives. Tot i que és molt millorable també el tractament de la violència masclista per mi és tot un referent en el qual ens podem mirar.

En conclusió, per sort el tractament habitual de la LGTBIfòbia als mitjans és molt millor que el que va rebre el cas Abil, tot i que tampoc és un cas aïllat, però això no vol dir que no quede molt de camí perquè les informacions s’enfoquen adequadament. En la meua opinió cal més visibilitat de les violències que pateix el col·lectiu LGTBI, més presència de fonts expertes i de moviment, i una major contextualització. Per mi el gran canvi es produirà quan s’introduesca una visió integral que faça entendre que no es tracta de casos aïllats i desafortunats sinó que són part d’un sistema social que ens discrimina i que requereix resposta social i institucional. Quan a cada cas, s’introduesca en perspectiva els altres casos que s’han donat durant l’any -i no només perquè s’han produït tres casos en poc de temps com ara en el cas de Berga- haurem avançat molt.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.