França, partida en dos. L’est, de Le Pen; l’oest, de Macron. És la conclusió que s’extreu de les eleccions de diumenge passat si mirem els mapes dels resultats per departaments. Però què s’amaga darrere d’un mapa com aquest? Què comporta mostrar els resultats en un tipus de mapa o un altre? Analitzem trucs i “trampes” d’aquest tipus de representació.

Els mitjans acostumen a representar els resultats electorals en mapes perquè és atractiu visualment, dóna una visió general i permet concentrar molta informació en molt poc espai. En els eleccions a nivell nacional, ja siguin a França, als Estats Units o a l’Estat espanyol, sovint se’ns mostra un mapa que divideix el país en regions administratives (departaments, estats, províncies), on cada zona està pintada del color del partit que hi ha guanyat.

Fer-ho així permet mostrar quin partit és més fort en cada territori, però també obvia informacions que són rellevants i pot donar lloc a conclusions errònies. A l’hora d’escollir quin mapa utilitzar per mostrar uns resultats electorals, cal anar en compte de no portar a conclusions errònies… o fer algunes “trampes”:

La importància del sistema electoral: quan mostrar qui ha tingut més vots a cada territori mostra què pensa la gent, però no qui ha guanyat

Amb independència del tipus d’elecció, el sistema electoral és un aspecte que cal tenir en compte a l’hora d’utilitzar un mapa o un altre. En el cas de les presidencials franceses de diumenge passat, es tracta d’una elecció en circumscripció única. Per tant, mostrar qui ha “guanyat” en cada regió és un exercici que serveix per veure què pensa la gent, però no té perquè explicar qui ha guanyat.

És a dir: ens podríem trobar amb un mapa pintat pràcticament tot del color d’un dels candidats, però que qui hagués guanyat fos l’altre. Això podria passar si, per exemple, el candidat guanyador hagués arrasat en les regions molt poblades i hagués quedat a poca distància del candidat més votat a la majoria de departaments més despoblats.

En el cas de les legislatives franceses del juny s’elegeixen diputats per a cada circumscripció en dues voltes. En aquest cas sí que té importància directa en els resultats qui guanya a cada territori: d’això en depèn quins representants “envia” a l’Assemblea Nacional. Val a dir, però, que la divisió territorial de les circumscripcions electorals no correspon amb els departaments, per tant utilitzar aquesta unitat territorial en els mapes tampoc tindria una relació directa amb els resultats.

La diferència en el percentatge de vot: qui va a la segona volta?

El mapa per departaments mostra qui ha quedat primer en cada zona, però no amb quina intensitat l’han votat. És a dir, el mapa no mostra si en una regió dos candidats han tingut un resultat molt ajustat, o bé si hi ha hagut una gran fragmentació del vot, que ha fet que el candidat més votat hagi aconseguit un percentatge molt baix.

Tot plegat pot donar a entendre que una regió “és” de Le Pen, de Macron o de Mélenchon, sense lloc per matisos. Els colors majoritaris del mapa tampoc tenen perquè coincidir amb quins candidats van a la segona volta.

Quelcom similar passa a les eleccions presidencials als Estats Units, encara que allà, amb un sistema majoritari indirecte, sí que el partit vencedor en un estat s’emporta, en la majoria de casos, tots els vots delegats d’aquell territori que serviran per escollir el president. Tot i això, classificar cada estat d’un color o d’un altre pot donar lloc a errors en la lectura dels resultats: que en un estat guanyi el partit republicà per una diferència de 3 punts respecte els demòcrates no és el mateix que ho faci de 20 punts.

En aquest sentit, mapes que ensenyen el percentatge de vot aconseguit per cada candidat a cada territori són molt més aclaridors dels resultats (tot i que això fa que no n’hi hagi prou amb un sol mapa).

Mapa eleccions franceses El Periódico

Mapa de les eleccions franceses a El Periódico

Per què agafar com a referència el departament i no, per exemple, el municipi?

Fixar-se en el departament com a unitat territorial les darreres eleccions franceses és una decisió arbitrària basada en els divisions administratives del país, que en aquest cas no té cap incidència en els resultats. En alguns casos, dividir el territori en unitats més petites, com els municipis, pot donar una idea més acurada de què vota cadascú.

Per exemple, en un mapa que ofereixi els resultats per municipis, veiem com el suport a Le Pen és efectivament majoritari a la zona est del país, però també guanya a molts municipis de la vessant atlàntica, en departaments com Poitou-Charentes o l’Aquitània. Alhora, hi ha zones de l’est i del nord on guanya Macron. El candidat socialista Mélenchon té molt suport al sud però també a la regió metropolitana de París i en diversos municipis de la Bretanya.

Resultats de les eleccions franceses per municipis, a Le Telegramme.

Resultats de les eleccions franceses per municipis, a Le Telegramme.

En un altre cas, el dels Estats Units, s’ha parlat tradicionalment d’un país dividit entre el blau dels demòcrates i el vermell dels republicans, però si en canvi s’analitza un mapa de resultats per comtats, no per estats, queda molt més fragmentat. Alhora, aquest tipus de mapa permet observar una variable que en les darreres presidencials americanes va ser decisiva: la divisió de vot entre zones urbanes i rurals dins de cada estat.

La dispersió de la població en el territori: el color majoritari no mostra el sentir de la gent

 Tot i que en un principi representar en un mapa unitats territorials més reduïdes, com els municipis, pot mostrar una idea més acurada dels resultats, també pot portar a enganys. Així doncs, un mapa pintat a un nivell municipal no et diu res sobre com està repartida la població. En el cas català n’és un exemple.

A Catalunya, darrerament els resultats són molt més fragmentats, però no fa gaire anys, un mapa dels resultats a les eleccions al Parlament per municipis mostrava com l’àrea metropolitana majoritàriament votava el PSC i “la resta del país”, CiU. Tenint en compte que part molt important dels municipis catalans tenen mil habitants o menys, la distribució de colors en el mapa no dóna una idea exacta del pes de cada partit. El mapa no mostra el pes demogràfic de cada zona, cosa que pot donar la idea d’un resultat molt més igualat que el que numèricament hi correspon.

Això es podria corregir amb un mapa distorsionat en funció de la població de cada territori, tot i que això converteix la representació en força més complicada d’entendre a simple vista.

Mapa distorsionat, de Cercle Gerrymandering.

Mapa distorsionat, de Cercle Gerrymandering.

Amagar l’abstencionisme i altres utilitats dels mapes com a armes polítiques

Un dels problemes dels mapes amb els resultats electorals és que no mostren si hi ha hagut una abstenció elevada. Precisament l’abstencionisme ha estat una qüestió delicada en les eleccions de diumenge passat a França.

Una altra possible lectura errònia és la que hi ha hagut als Estats Units durant dècades, segons la qual als estats més rics guanyaven els demòcrates i als més pobres, els republicans. Això porta a interpretar que, al contrari del que es podria esperar, els ciutadans més pobres voten els republicans i els ciutadans més rics voten els demòcrates. I no és necessàriament així: la població més desafavorida va menys a votar, la població benestant dels estats del nord-est potser no vota tant com a la resta del país, etc. Això ha contribuït a inflar el mite de l’obrer blanc nord-americà que vota el Partit Republicà, “l’americà mitjà”, una idea que de ben segur dóna rèdits electorals.

 

Així doncs, creuar els resultats del mapa amb altres dades com l’edat, el partit guanyador en eleccions anteriors o el nivell de renda d’unitats territorials petites pot donar una idea molt més acurada de la distribució del vot en els diferents territoris. Tot i que, com hem vist, representar unitats més petites, com els municipis, no és una solució perfecta, sí que permet oferir una informació més acurada.

Alhora, els mapes que comparen els resultats electorals amb altres variables poden donar més informació. Per exemple, relacionar el suport a un partit amb la industrialització, la taxa d’atur o bé la distància respecte la capital.

Suport a Le Pen en relació a la taxa d'atur, de The Economist.

Suport a Le Pen en relació a la taxa d’atur, de The Economist.

Article elaborat amb l’assessorament de Joan-Josep Vallbé, professor de Ciències Polítiques i de l’Administració a la Universitat de Barcelona.

Save

Save

Save

Save