Corrien com pollastrets decapitats, perseguint la pilota i bramant fins a quedar-se roncs. Era l’hora del pati i els nens –la majoria– jugaven a futbol. Mentrestant, les nenes –també la majoria– ens divertíem en un racó, calcant els dibuixos de Bola de Drac, buscant la lateral més recta o fent boletes de fang amb la sorra del jardí. A diferència d’ells, nosaltres no n’ocupàvem massa, d’espai. Havíem après a quedar-nos als marges.

Això passava fa més de 25 anys, en una petita escola de barri. Diria que l’escena no ha canviat massa des de llavors i, encara que només sigui per un criteri d’antiguitat, crec que ja val la pena donar-hi un cop d’ull. Segons Clifford Geertz, l’ús diferencial de l’espai es construeix de forma jeràrquica i denota una relació de poder d’unes persones respecte a les altres. Ja de ben petites, les nenes interioritzem de forma inconscient que l’espai és quelcom sistèmic i que existeixen uns patrons de gènere que determinen quin lloc ens correspon a cadascú: els uns ocupen l’espai i les altres es queden als marges.

I voilà. És així com, al llarg del nostre procés de socialització, les dones hem anat aprenent a desenvolupar-nos amb relativa normalitat en l’esfera íntima i privada, mentre que als homes se’ls ha preparat perquè puguin demostrar la seva competència i el seu domini de l’espai públic. Aquest llegat inconscient amaga una aplastant realitat de gènere: respon al nom de patriarcat i el portem gravat a la pell.

Dic això no pas perquè m’agradi en excés evocar el passat, sinó perquè em serveix per trobar respostes. Fa poques setmanes, vaig rebre una proposta engrescadora: fer una sèrie d’articles d’opinió per a Mèdia.cat. La meua primera reacció va ser rotunda: ni de broma. La manca de temps, el pse-jo-què-he-de-dir i el pse-quina-importància-té-el-que-jo-digui em servien d’excusa. Vaig declinar l’oferta a l’instant, però l’encàrrec del Grup Barnils anava acompanyat d’una molt bona intenció. Pretenia mitigar una evident desigualtat de gènere en els mitjans de comunicació. Segons la campanya #Onsonlesdones, la presència de les veus femenines en els espais d’opinió és encara una assignatura pendent a casa nostra. El col·lectiu assegura que durant els mesos de gener i febrer d’aquest any, tan sols el 20% de les opinions publicades als mitjans en paper anaven firmades per dones. Mala peça al teler. “En el millor dels casos”, assegura la recerca, “per cada opinió signada per una dona, els diaris catalans n’han publicat quatre d’escrites per homes”. També la promotora cultural, Judit Carrera, explica que la falta de dones als mitjans de comunicació és “el resultat d’una llarga tradició cultural que es remunta a Grècia i Roma i en la qual la veu pública és un atribut propi de la masculinitat”.

Aquestes dades em van fer qüestionar la meua negativa i unes setmanes més tard ja havia decidit acceptar l’encàrrec. Crec que vaig fer-ho més per militància feminista, que no pas per confiança en mi mateixa. Perquè a la confiança, de moment, ni hi és ni se l’espera. I és que aquesta autocensura, maquillada d’inseguretats, que se suma a les dobles i a les triples jornades laborals, aconsegueix mantenir-nos i conservar-nos als marges. El patriarcat també opera –i de quina manera– en la percepció estereotipada que les dones tenim sobre nosaltres mateixes. I ja n’hi ha un fart.

Així doncs: un sí a la proposta, i amb el cap ben alt. Carretera i manta, tu, perquè malgrat les pors, m’ajuda saber que aquí n’hi ha moltes que també han decidit sortir dels marges. Si us plau, aneu fent lloc.

4 Comentaris

  1. Silvia

    Aquesta fotografia sembla Escola Lluís Vives de Castelldefels.

  2. Marta

    Enhorabona Joana!! m’ha semblat un article molt entenedor. Com ha dona reconec com a propies les teves experiències d’ estar al marge del pati de l’escola.
    T’agraeixo el teu valor de fer justícia visiblitzant una realitat de discriminació i abús pel fet de néixer amb gènere o sexe femení, i celebro la teva decició d’acceptar publicar aquest artícle, doncs crec q has aconseguit comunicar-te amb sensibilitat. Precisament penso que actes com aquest són petites llavors que si cultivem amb respecte faran créixer la intel·ligència emocional de la societat per a que ningú estigui al marge i tothom es senti part integrant.
    Gràcies!!

  3. Maria

    Avui he acompanyat una de les meves filles a una sortida escolar. Després de dinar han tingut una bona estona per jugar en un espai obert. Moltes nenes han estat disfrutant a cor fent volteretes, rodes, verticals i acrobàcies mil. Fent esport, vaja. Ocupaven força espai.
    M’ha fet pensar en com s’ho passarien de bé si al pati de l’escola tinguessin un espai reservat per a això!

  4. Amaia

    Gràcies, Joana. Em quedo amb la reflexió que el patriarcat també opera en la nostra pròpia percepció. Tan de bo no només aconseguim sortir dels marges nosaltres, sinó que contribuïm a que no s’hi acostumin a estar ni les nostres filles ni els nostres fills.
    Endavant!