Gairebé sempre que he parlat amb la supervivent d’una agressió masclista per escriure un article ha acabat plorant o aguantant-se les llàgrimes. Per explicar què els va passar ho han de recordar, reviure la impotència i la ràbia. Les preguntes s’han de fer amb tacte perquè cada una pot ser com remenar el ganivet que encara duen clavat a la ferida. I després, cada paraula escrita, també s’hi pot convertir. Per això hi ha presumptes notícies que no entenc, que em fan vergonya com a periodista i com a home.

‘Així és l’esgarrifós relat de la Fiscalia sobre la violació múltiple de San Fermín’. El títol del portal Orain.eus és una frase per atreure clics i el text que el segueix és ple de detalls humiliants i innecessaris. És el relat amb pèls i senyals d’una violació múltiple especialment dura. Què li van fer, com, en quines posicions, on van ejacular; tot. Sense pietat. Com s’ha de sentir la noia que després de tot això va acabar plorant, sola, al mig del carrer, si per casualitat s’ho arriba a llegir? S’ha parat a pensar-ho l’autor abans d’escriure-ho? Perquè l’article no està firmat, però per la insensibilitat que traspua gairebé segur que l’ha fet un home.

Quan vaig preguntar per Twitter al compte d’Orain.eus si no els feia vergonya l’article que humiliava encara més la víctima em van contestar que no era la seva intenció. «El relat és de fets que la Fiscalia considera provats en un cas socialment rellevant», van dir, i van afegir: «La difusió inicial correspon al propi tribunal, que entenem que ho fa per la necessitat de transparència i de conscienciar la societat». Van reconèixer que «el dubte moral» se l’havien plantejat «des del minut 0» –m’agradaria saber quanta estona– però que «va pesar més la part de conscienciació» després de la campanya de desprestigi de la víctima. No enllaço el text per no facilitar-ne la difusió, ni els tuits perquè hi està enllaçat.

Com tantes altres víctimes d’agressions sexuals la noia de 19 anys ha hagut de passar per un sistema judicial que la posa en dubte i fa que hagi d’explicar una vegada i una altra què li va passar, amb pèls i senyals. Aquesta situació, a la pràctica, la torna a convertir en una víctima dels fets que va viure. I articles com aquest fan el mateix: són un càstig afegit. No cal explicar els detalls per demostrar que la Fiscalia fa un relat contundent, i els tribunals no difonen els documents judicials per «conscienciar la societat», sinó perquè els obliga la transparència que textos com aquest posen en perill.

Orain.eus no és l’únic mitjà de comunicació que s’ha recreat en els detalls. ElConfidencial.com, per exemple, ho fa a partir del desè paràgraf de la notícia on explica la petició de condemna de la Fiscalia per als acusats. No fa servir el relat morbós per atraure clics amb el títol, però tampoc estalvia detalls sobre noms de posicions sexuals i quines i quantes pràctiques humiliants li van fer cada un dels violadors. Calia?

Escric sobre crims habitualment. És inevitable prendre certa distància quan Justícia de Catalunya envia els escrits de qualificació de la Fiscalia per als judicis de la setmana següent i hi descobreixo una quantitat d’abusos i agressions sexuals, a nens i a dones, que al principi em sorprenia. Gairebé cada setmana hi ha relats duríssims esbossats en fred llenguatge judicial. Però per molta distància que hi posis, no pots deixar de banda l’empatia, perquè si ho fas en converteixes en un monstre que utilitza la gent, en una vergonya per l’ofici. Darrere d’aquests textos hi ha algú que ha patit, algú que pot patir molt més si llegeix un article com aquests o sap que l’ha llegit el seu entorn.

Alguns periodistes haurien de recordar què en deia Ryszard Kapuscinski dels cínics.

Un Comentari

  1. Amaia

    Cal subratllar que no és cap excusa dir que és un text de la Fiscalia i que només es reprodueix. La Fiscalia ha de detallar en el seu relat el que va passar, perquè a vegades, dels detalls en depèn una pena més o menys contundent. Però oi que estalviem tot l’argot judicial en una notícia i la “traduïm” per fer-la més planera quan parlem de robatoris, corrupció, casos de drogues, delictes administratius, etc? Doncs també podríem en aquests casos prescindir de detalls escabrosos que només aporten patiment i humiliació a la víctima. La brutalitat s’entén perfectament sense necessitat de detalls. És una qüestió de voluntat periodística. I, també de “lectura responsable”. Procurem no contribuir amb clics a aquest tipus de notícies.