Més de 400.000 desnonaments a l’Estat Espanyol des de l’inici de la crisi econòmica -63.000 només l’any 2016-, mig milió d’habitatges buits, un 80% dels quals propietat d’entitats bancàries, i més de 630.000 llars sense cap ingrès. I, sí, 87.500 famílies, més de 250.000 persones vivint il·legalment en propietats alienes. Segons on es posi el focus mediàtic, l’alarma és l’emergència (social, econòmica, habitacional) o la conseqüència (l’ocupació d’habitatges), i el fenomen preocupant a combatre és la manca d’accés a l’habitatge digne o les xarxes mafioses que aprofiten l’absència reguladora de l’Estat per parasitar els sectors vulnerables a l’exclusió social.

La polèmica al voltant de l’ocupació d’habitatges, tan present als anys 90 a ciutats com Barcelona, va rebrotar al març per l’aparició d”agències’ il·legals que esbotzen portes i atorguen pisos i cases buides a famílies sense llar per un “mòdic” preu que, segons La Vanguardia va dels 500 als 1.000 euros.  Ja llavors, com es pot deduir de l’article esmentat, el focus del problema era el risc per a la població de patir una okupació en un immoble de la seva propietat. La generalització que cal destacar, allò que ha de crear per La Vanguardia, alarma social, no és doncs la manca d’accés a l’habitatge, sinó les màfies que fan d’intermediàries.

El problema afegit ve quan es barregen, a més a més, l’estigma que recau d’entrada sobre fenòmens com la pobresa i la violació de la propietat privada, una explicació simplista del context i certa trampa entre la informació del titular i la del cos de la notícia La darrera mostra, d’ahir mateix, és una notícia sobre batalla legal entre els nous propietaris d’una casa unifamiliar a Calafell i els seus habitants, un matrimoni amb sis fills que la va ocupar il·legalment fa 3 anys. La incoherència al titular, “Desallotjats de casa seva perquè els okupes els denuncien per haver canviat el pany”, és la mateixa que hi ha de fons: la diferència entre la propietat i l’usdefruit. Legalment, no es pot penetrar al domicili d’algú sense una ordre judicial o una sentència, tret que es tracti de la comissió d’un delicte flagrant. Per tant, canviar el pany podria constituir una violació de domicili.

Si de l’encapçalament de la notícia de TV3 deduïm que uns pobres propietaris han estat foragitats de la seva legítima propietat per uns okupes que, a sobre, els han denunciat, al cos de l’article descobrim que la realitat d’allò que ha passat és força més complexa. Els inquilins expliquen al mitjà que no poden sufragar el cost d’un lloguer, malgrat que un dels membres de la parella té una feina temporal, i que han estat negociant amb els nous propietaris, sense arribar a cap acord. Davant d’això, els nous propietaris, els que segons el titular han estat “desallotjats”, van entrar a l’immoble aprofitant que la família havia sortit i van intentar fer-la fora sense tenir una sentència judicial que els autoritzés a fer-ho. No és la primera vegada que la cadena pública cau en confusions d’aquest tipus.

Van ser els Mossos d’Esquadra qui, avisats pels okupes, van explicar als propietaris que no podien quedar-se perquè estaven violant un domicili. Els propietaris van contractar llavors una empresa de “matons” -a la notícia en diuen ‘empresa especialitzada’- per “pressionar els okupes perquè marxessin i controlar les entrades i sortides de la casa”, acció que també constitueix un delicte. De fet, a més de la denúncia per penetrar il·legalment a casa seva, els okupes han denunciat els compradors per coaccions del personal d’aquesta empresa. Per TV3, però, són els inquilins actuals els qui han “desallotjat” els propietaris de “casa seva”.

La notícia esmenta de pressa i per sobre una dada crucial per fer-se una idea de què ha passat: els compradors van adquirir la casa a un preu molt inferior al seu valor de mercat precisament perquè estava okupada. La xifra concreta, però, no la dóna TV3, sinó el Diari de Tarragona. L’habitatge estaria valorat en uns 400.000 euros, però el banc l’hauria venut per 180.000.

Qui finança els estudis sobre l’ocupació il·legal de pisos buits?

Fa 10 dies, El Punt-Avui dedicava una peça a l’estudi sobre el fenomen de l’ocupació il·legal a l’Estat espanyol i a Catalunya que ha publicat recentment l’Institut Cerdà. La visió que ofereix l’article, que assegura que “el fenomen de l’ocupació, que té una causa i un origen clars en la problemàtica de l’exclusió social, es veu enterbolit cada cop més per la irrupció de delinqüents” contribueix a alimentar l’estigma que persegueix les famílies que okupen.

Afirma també que la irrupció de les màfies ha confós als professionals de l’administració pública, que ja no poden “distingir quins casos d’ocupació responen a persones vulnerables, sense recursos, i quins no”. No diu, però, que els casos als quals poden donar resposta molts departaments municipals de serveis socials poden donar resposta es limiten a aquells que vénen del mercat d’habitatge (desnonaments per lloguer o hipoteca), però no al sensellarisme, a la incapacitat d’enfrontar els preus de mercats o als casos d’infrahabitatge. Bona part d’aquests darrers perfils són les víctimes habituals de les xarxes mafioses d’okupació de pisos. L’article reconeix, però, la vigència del vincle entre el fenomen de l’ocupació il·legal i la crisi econòmica.

Una dada interessant a l’hora d’interpretar l’orientació o els objectius de les xifres que mostra l’estudi és conèixer els seus finançadors. L’Institut Cerdà, que es defineix com una “fundació privada independent que assessora i facilita la presa de decisions estratègiques i innovadores pel desenvolupament del territori”, compta entre els membres del seu patronat a Salvador Alemany, president d’Abertis, Ángel Simón, president executiu d’AGBAR, o Antoni Brufau, president de Repsol i vicepresident de Gas Natural, una de les empreses més assenyalades pel fenomen de la pobresa energètica.