Victòria Camps, catedràtica de filosofia de la UAB, explica -en un article a El País anomenat “Sobiranisme”, una de les paraules d’aquest diccionari- que les paraules no són innocents, menys encara quan les manipula un discurs polític carregat d’intencionalitat”. I afegeix, “el significat de les mateixes és voluble i inconstant, són paraules que estan en boca de tots però cadascú les entén a la seva manera o canvien de sentit a mesura que els fets o les persones les utilitzen segons la seva conveniència”.

La columna de la filòsofa podria resumir prou bé el viratge dels editorials i columnes d’opinió d’El País – especialment els darrers anys- que han esdevingut una espècie de croada contra “populismes”, “extremismes” i “separatismes”, termes que el mitjà aplica de forma molt característica i certament arbitrària en alguns moments.  Com tots els mitjans, El País té fílies i fòbies, en el seu cas força marcades i evidents, sobretot pel que fa a qüestions com els moviments sobiranistes, que acostuma a associar indistintament amb termes com secessionisme, populisme, extremisme o autoritarisme, que també aplica a partits d’extrema dreta. Però també pel que fa al seu posicionament en conflictes o contextos polítics internacionals, on aplica els mots moderats, insurgents, opositors, dissidents, lleials o rebels a conveniència. Una de les seves tendències preferides és associar els moviments sobiranistes -i especialment el català- amb el Front Nacional de Le Pen, l’extrema dreta alemanya o l’ultra hongarès Viktor Orban. Un exemple, a l’editorial de divendres passat el mitjà assegurava -referint-se al referèndum català que, “a cada nova passa, el secessionisme va adoptant pautes pròpies del populisme extrem i autoritari”.

  • Autoritarisme/autoritari: El País considera certs països i Estats “un règim o sistema autoritari o una actitud d’abús d’autoritat” sota un criteri característic i no sempre coherent, establert pel mateix mitjà. Els països que designa amb aquest terme des dels seus editorials són, invariablement, Corea del Nord, Rússia, Cuba i de forma especialment obsessiva, Veneçuela, a qui amenaça constantment de declarar “oficialment un règim autoritari”. Pràcticament mai distingeix entre aquells estats que celebren eleccions ‘lliures’ i verificades per observadors i els que no. Els corresponsals i articulistes d’El País però, amplien la categoria als tirans africans i eurasiàtics, a Ortega (Nicaragua) o a la Xina. En els darrers temps, han fet anar el terme amb força per descriure els moviments polítics que està fent Recep Tayyip Erdogan a TurquiaFa uns anys, alguns articulistes del diari l’aplicaven també a l’auge de l’extrema dreta i, fins i tot, a les actituds del Departament d’Interior, com feia Francesc Valls en aquesta tribuna del 2012, o a l’enduriment del Codi Penal amb l’anomenada “Llei Mordassa”.

 

 

  • Imperi de la Llei: El mitjà fa valdre l’argument del pes o l’imperi de la llei amb freqüència quan parla del referèndum català als seus editorials. La perla, però, és en un article de Lluís Bassets. L’articulista hi assegura que “les lleis són regles del joc que ens permeten governar-nos, no segons el caprici dels humans, sinó segons el criteri construït col·lectivament, és a dir un govern de les lleis i no dels homes”. Tot i no ser un editorial del diari, il·lustra la tendència a presentar l’imperi de la llei com a un ens omnipotent, no fabricat ni aplicat per éssers humans, sinó de forma objectiva i quasi divina. L’imperi no remet, així, a la prevalença de les normes “consensuades” per societat o legisladors, sinó a una força quasi sobrenatural.

 

  • Lleials/ Rebels: Una dicotomia clàssica -i quasi romàntica- per anomenar els contendents en un conflicte. Si El País havia utilitzat la paraula “rebels” de forma sistemàtica durant la caiguda del règim de Gadafi per referir-se als promotors de l’aixecament contra el líder libi, en els darrers anys el monopolitzen els grups que s’enfronten a Baixar Al Assad, a Síria. El mitjà anomena rebels o activistes, sobretot, als grups que combaten a les ciutats contra l’exèrcit sirià, als grups armats ucraïnesos afectes al govern rus i també als Houthi, el grup ètnic que s’enfronta al govern del Iemen. El mitjà atorga a la paraula rebels, en la immensa majoria de les informacions, una connotació violenta.

 

  • Oposició democràtica/ Dissidents: El País utilitza, molt majoritàriament, el terme “oposició democràtica/ opositors” per designar els moviments i partits que disputen la presidència veneçolana a Nicolás Maduro, tot i que també els normalitza en contextos d’enfrontament polític entre govern i altres forces, per exemple a l’Argentina de Cristina Fernández de Kirschner. Anomena, també, grups opositors a les forces que lluiten contra Al Assad a Síria, de vegades sense distingir entre membres de l’Exèrcit Sirià Lliure, les faccions d’Al Qaeda al territori o els moviments polítics contraris al mandatari. Mentre que reclama ‘dissidents’, principalment, als opositors als governs cubà i xinès, però també als grups polítics del Parlament català que no donen suport a la demanda independentista.

 

  • Secessionisme: Aquest mot ha cobrat una importància evident en el darrer any i, durant el 2017, ha acompanyat gairebé invariablement els editorials del mitjà sobre el procés sobiranista català. Segons la RAE, és l’acció “per la qual se separa d’una nació una part del seu poble i del seu territori”. La tria d’aquest terme posiciona políticament el mitjà, a més d’en l’oposició ferma a la idea de la independència, en la defensa de la unitat d’Espanya. A “Parlament secuestrado”, la utilitza 5 vegades en pocs paràgrafs, mentre que a “Golpe parlamentario” repeteix secessionisme fins a 7 vegades, associant-lo amb “cop parlamentari” i “frau”, a través de sentències com aquesta: (el Parlament) “està aixafant la majoria social no secessionista a través d’un frau de llei antidemocràtic”. A “Catalunya, final de etapa”, l’assimila amb una altra etiqueta -molt estretament associada al nacionalisme espanyol i usada de forma hegemònica per l’extrema dreta- que acompanya el “desafiament sobiranista”: separatista.

 

  • Sobiranisme: El País destil·la certa obsessió per aquest terme, que s’ha intensificat amb l’auge del procés català, tot i que ha anat quedant substituït pel mot “secessionisme”. A “Sobiranisme”, Victòria Camps el defineix com la reivindicació d’un territori com a país sobirà amb capacitat de definir el seu futur, però el mitjà l’aplica indistintament a moviments que demanen la independència de Catalunya o País Basc i a l’extrema dreta que creix com a reacció a la globalització econòmica i cultural. A ¿La muerte de Europa?, escrit hores després de la victòria de Macron a França en segona volta, Xavier Vidal-Folch l’utilitza per descriure Marine Le Pen -a qui també anomena ‘parafeixista’- contraposant-la amb l”Europeisme radical’ de Macron. L’autor associa al terme “sobiranista” la postura de Le Pen pel que fa a qüestions com l’euro, la immigració o la importació de productes estrangers. No sempre ha estat així. Fa dos anys, El País encara utilitzava aquest terme per designar moviments pel dret a l’autodeterminació.

 

2 Comentaris

  1. Guillem

    Brillant i extremadament útil diccionari del lèxic gens fortuït emprat pels assalariats del diari de Prisa. Per cert, i per precisar, el lamentabilíssim article que intentava grollerament equiparar la ultradreta francesa i l’esquerra de Jean-Luc Mélenchon, va ser excretat per un digne representant del mitjà anomenat Rubén Amón, no Achón

    • Redacció

      Arreglada l’errada. Gràcies per avisar.