El tòpic: la música no es pot explicar, s’ha d’escoltar, s’ha de sentir i prou, si l’expliques perd tot el seu encant… La rèplica: i tant que es poden explicar coses sobre la música i sobre les persones que la interpreten. Se’n diu periodisme musical, d’això, i és una modalitat dins d’un gènere més ampli, el periodisme cultural. La tesi que defenso: hi ha molt bon periodisme musical fet en català, escrit i audiovisual. Una petita mostra: el llibre que el company periodista Jordi Bianciotto acaba de publicar, titulat Maria del Mar Bonet, intensament (Ara Llibres).

Bianciotto repassa la llarga i fructífera carrera musical de la cantautora mallorquina en un llibre que, tot i tenir unes 300 pàgines, em vaig cruspir en unes poques hores, després de comprar-lo el dia de Sant Jordi. Està ben escrit, sense floritures, amb un llenguatge senzill i clar, que és com un bon periodista ha d’escriure sempre, parli del que parli. Cançons que he escoltat centenars de vegades, des dels antics discos de vinil fins a les llistes de reproducció de ‘Spotify’ d’avui dia, se’m descobreixen amb nous matisos gràcies a les explicacions que ens dóna l’autor, sempre intentant reflectir allò que la Maria del Mar ha volgut comunicar artísticament en cada etapa de la seva trajectòria.

Només una persona que ha seguit de prop l’evolució musical de la Bonet des de fa més de dues dècades i que l’ha entrevistada en moltes ocasions, com és el cas de Bianciotto, ens pot ajudar a entendre el context -tant polític i social com estrictament musical- de la trentena d’àlbums publicats i dels milers de concerts donats per tot el món, afegint-hi un bon pessic d’anècdotes, sense traspassar la intimitat personal, de la qual la Maria del Mar és, ho sabem, ben gelosa.

A més, el llibre transmet una sensibilitat especial cap als músics que l’han acompanyada als escenaris i als estudis de gravació, perquè l’autor sap que són una part substancial de l’excel·lència musical de la Bonet. Un autèntic plaer de lectura, i encara més si mentre el llegeixes, tens l’oportunitat d’anar escoltant les peces de les quals et parla, en les gravacions originals de cada moment, ara emmagatzemades totes juntes a la plataforma musical ‘Spotify’.

Jordi Bianciotto -autor d’una vintena llarga de llibres sobre pop-rock- és un exemple clar que es pot exercir l’ofici de periodista amb rigor i honestedat (no us perdeu cap dels seus articles en aquesta mateixa secció sobre la cara oculta de la feina dels periodistes musicals). Però n’hi ha molts més, per descomptat, de bons periodistes musicals a casa nostra. Des del prematurament desapareguts ‘monstres’ radiofònics Jordi Tardà i Jordi Vendrell, passant pels ja ‘veterans’ Pep Blay, J.M. Hernández-Ripoll, Àngel Casas, Pere Pons, Lluís Gendrau, Albert Puig o Xavier Mercadé -aquest últim, el fotoperiodista musical per excel·lència- i arribant fins a la nova fornada de periodistes -encapçalada per dones com Helena M. Alegret o Marta Salicrú- que escriuen regularment a la revista Enderrock, publicació que, cal dir-ho ben fort, du ja gairebé 25 anys fent, mes rere mes, un excel·lent periodisme en català sobre la nostra música.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.