Prudència. Després d’un atemptat o atac terrorista o d’una onada de detencions cal mantenir la calma i “oferir informacions contrastades i verificades i una opinió informada i fonamentada”. És el primer que aconsella el manual de bones pràctiques en la cobertura del terrorisme que la UNESCO ha publicat recentment per clarificar la fina línia vermella entre informar i atiar la por, la desconfiança i la xenofòbia. Tot i que l’Estat Espanyol no rep un atac terrorista -deixant de banda ETA- des de l’11M, una revisió ràpida de la cobertura de les darreres operacions anti-gihadistes ens permet detectar als mitjans espanyols i catalans algunes de les males pràctiques que destaca el manual.

Tenint en compte, explica la guia, que el terrorisme -d’extrema dreta o esquerra radical- que abans ocupava les cròniques ha deixat pas a “un terrorisme d’inspiració religiosa que rep una amplíssima atenció mediàtica, especialment aquell instigat per organitzacions que reclamen atacar en nom de l’Islam”, el compromís del periodisme amb la defensa dels Drets Humans i de la pluralitat és crucial. “Veiem com hi ha moviments polítics que aprofiten la tragèdia i la por per enfrontar ciutadans entre ells i treure’n un rèdit. És imprescindible analitzar com els mitjans podem estar contribuint sense adonar-nos a crear aquest clima i de quina manera podem redreçar la situació”, exposa Jean-Paul Marthoz, l’autor de “Terrorisme i mitjans: manual per a periodistes”.

El primer que hem de redreçar, segons Marthoz, és la distorsió que podem estar alimentant des dels mitjans sobre la percepció del risc. “A molts països europeus, la gent està convençuda que el terrorisme representa l’amenaça més important per a les seves vides. No hem de perdre de vista que hi ha quelcom inherent al terrorisme que genera una por desproporcionada pel que fa a la probabilitat real de patir un atac”, recorda.

El document entra, fins i tot, en els dil·lemes més actuals que enfronta la professió, i convida a evitar el clickbaiting en moments tan delicats com un atac, on a més la demanda d’informació és extrema. “En temps tan complicats, amb les audiències fragmentades i molts mitjans immersos en problemes econòmics greus, els periodistes hem de resistir la pressió de dur els fets al terreny del sensacionalisme per atraure ulls, orelles o clicks”, demana el manual. I aconsella: “hem de mantenir sempre una perspectiva global i parar atenció al llenguatge que usem, als exemples amb que il·lustrem el què diem i a les imatges que ensenyem, intentant evitar l’especulació i apuntar amb el dit en la confusió que segueix un atac, quan encara res no és segur”.

Principals recomanacions

  • Publicar informació clara, precisa, ràpida i responsable considerant l’impacte que tindrà la informació que donem pel que fa a dignitat i seguretat. Cal considerar amb molta cautela les teories insuficientment fonamentades, els judicis de valor i els biaixos previs. “La proliferació del ‘periodisme ciutadà’ ha generat un flux gegant d’informació que cal comprovar i filtrar per evitar l’especulació, la confusió i els ‘bulos’. Els fets han d’estar contrastats escrupolosament, el fact-checking és obligatori”.

  • Explicar no és justificar, però cal fer-ho fins i tot si ens acusen d’estar legitimant el que ha passat. “Descodificar perquè ha succeït l’atac, intentant explicar allò inexplicable i les demandes que hi ha darrere, és essencial. La brutalitat d’un acte violent no pot ser un pretext per no analitzar les causes, no ens podem acomodar en el ‘no hi ha res a explicar, són bàrbars’, perquè el nostre deure amb la veritat implica saber narrar la complexitat”.

  • Mantenir una distància crítica amb el que s’està explicant i una independència en la relació amb les autoritats i fonts policials. “Quan hi ha un atac terrorista, els mitjans tendim a suspendre la relació de vigilància crítica amb el poder. La sensació d’emergència, d’haver de remar junts contra un enemic comú, crea una espècie de fusió. Hem de saber distanciar-nos del xoc per evitar esdevenir portaveus de l’Estat o de les fonts oficials”.

  • Conèixer bé les lleis antiterroristes i el fenomen i el context del terrorisme. “A la majoria de mitjans, l’especialització és un fet molt rar, els periodistes salten d’un tema a l’altre i no són capaços d’exposar la complexitat i el context d’allò què està succeint. No ens permet, tampoc, avaluar la lluita antiterrorista sota els criteris del sistema internacional de Drets Humans”.

  • Evitar atiar la por, gestionant la informació de manera responsable i rigorosa, amb autocontrol, serenor i empatia. “El to i el llenguatge dels nostres tuits, cròniques i imatges poden ajudar a evitar expandir el pànic i les represàlies contra individus i grups que la població associa amb els autors de l’atac”.

  • Adoptar una visió inclusiva, plural i equilibrada de la informació. I hi aventura un exemple: “després de l’11S, alguns mitjans nord-americans van augmentar el nombre d’articles que oferien una visió positiva sobre la població musulmana que viu al país. Això va ajudar a evitar una onada major de represàlies contra aquesta comunitat”. També és important explicar quin impacte té el terrorisme en els països de majoria musulmana, violentament afectats per aquest fenomen, així com aclarir, per exemple “que en els atacs a Brussel·les i Niça del 2016 hi havia musulmanes entre les víctimes”. En aquest sentit, el manual convida a considerar el terrorisme com un atac contra tota la societat, malgrat que l’atac estigui focalitzat en un sector concret.

Moltes coses a canviar “a casa”

El manual també treu les vergonyes als mitjans que tenim més a prop, que segons advocats especialitzats en gihadisme, com Jacobo Teijelo, s’alimenten sobretot de comunicats policials i fan poc o zero seguiment de cada cas. “Més enllà de l’absoluta dependència de les fonts oficials, la cobertura dels judicis és molt insuficient. Es condemna d’entrada, malgrat l’altíssim nombre d’absolucions que hi ha hagut fins ara. Això no contribueix, precisament, a fer visibles les vulneracions de drets i de les garanties processals”, es lamenta el lletrat.

Tejielo critica, també, la manca de perspectiva crítica amb què la premsa espanyola treballa els casos de terrorisme, que porta a situacions tan flagrants com la dels joves madrilenys detinguts el desembre passat, segons un gran nombre de mitjans, per voler atemptar amb fusells kalàixnikov, i que van acabar en llibertat sense càrrecs”.

L’advocat es refereix a un dels ridículs mediàtics més evidents en la cobertura del gihadisme als mitjans estatals, amb perdó de les cintes de l’Orquestra Mondragón i la seva vinculació amb l’11M. Dos joves de nacionalitat espanyola eren detinguts el desembre passat per ‘enaltiment del terrorisme gihadista’. En un primer moment es va informar que la Policia Nacional espanyola els havia trobat quatre carregadors de fusells AK-47 i que s’estava investigant “si tenien plans concrets per atemptar a Espanya”. La notícia d’El Mundo recorda que “Interior ha detingut un total de 175 gihadistes des de l’any 2015, any en què es va elevar a 4 el nivell d’alerta antiterrorista dels cossos de seguretat de l’Estat”. La condemna prèvia és, doncs, difícil de negar.

Al dia següent, els gihadistes havien passat a tenir un kalàixnikov -s’entén que sencer- , els carregadors havien passat a ser cinc i la policia els havia trobat un vídeo a la porta del Sol encaputxats i altres gravacions on apareixien amb el fusell i fent càntics islamistes. Tres dies després de les detencions, la policia continuava buscant les famoses armes, que encara no havien aparegut.

Una setmana després, La Razón titulava: “Els gihadistes detinguts a Madrid es disposaven a atemptar amb un AK-47, com a Istanbul”. Ja ni hi havia un fusell kalàxixnikov, sinó dos, tot i que el mateix diari reconeixia que ningú no els havia trobat. La Razón s’aventurava, fins i tot, a imaginar quin tipus d’atemptat estaven preparant, “una massacre probablement a l’estil Bataclan”. Aquell mateix mes, l’Audiència Nacional alliberava els dos joves sense càrrecs i esbroncava la Policia Nacional perquè no existien indicis per continuar el procés. “Els indicis s’han esfumat”, reconeixia el jutge Santiago Pedraz. La mateixa sentència reconeixia que “l’operació havia estat magnificada per la Brigada Provincial d’Informació de Madrid”.

Gairebé tots els mitjans havien publicat la mateixa informació sobre el cas dels falsos gihadistes, però cap no va demanar perdó per la manca de distància i equilibri que havien demostrat. El Mundo fins i tot va publicar un editorial, “Un nyap policial que no pot repetir-se”, que no reconeixia cap més error que el d’haver confiat cegament en la versió policial. “Suspendre la suspicàcia habitual cap a les autoritats després d’un atac o sota amenaça gihadista és una cosa, arribar a actuar com a animadores és una altra”, escrivia Brigitte L. Nacos a ‘Terrorisme com a notícia d’última hora: Amèrica sota atac”.