De fons, imatges de Lleida a càmera ràpida. Al bell mig, en contrast amb la celeritat de la vida lleidatana que ens mostra la pantalla, un alcalde a càmera lenta, un paer que veu com el món l’avança per l’esquerra sense poder-ho evitar, un Ros amb una ombra que es perllonga més enllà de la seva silueta. “Substituir les paraules per piulades esdevé un retrocés lingüístic i social”, deia l’alcalde de Lleida en el marc de la conferència anual que organitza el Col·legi de Periodistes. Potser el paer oblida que els seus regidors i alguns membres del seu equip han fet ús de les piulades i no de les paraules per insultar periodistes públicament o, fins i tot, per amenaçar-los privadament.

El seu propi gendre i cap de gabinet n’ha emprat per burlar-se dels seus companys de partit. Tanmateix, donar l’esquena a les noves tecnologies en un acte que s’està retransmetent en directe via Internet tampoc no convenç. De totes maneres, no es tractava d’un esdeveniment per convèncer ningú, sobretot quan qui l’organitza és una entitat de i per a periodistes que, en comptes de posar-se al costat dels companys de professió insultats i amenaçats, dóna la paraula a qui dilata en el temps donar-la a determinats mitjans mentre no dubta a vendre-la mensualment a la premsa “amiga”. I, de nou, la rapidesa dels nous temps enfront de la lentitud d’antany: Àngel Ros s’oposa a la nova política.

Ho diu ell, que ha pactat amb un dels dos representants d’aquesta “nova política”, Ciutadans. Incongruències de l’alcalde que posa en alça el seu passat de lluita antifranquista alhora que resta valor al present de lluita antifranquista dels seus ciutadans. Les Basses d’Alpicat brollen previsiblement en el seu discurs com un vestigi del passat que demana la paraula sense esperar res a canvi. Ja no. Tal vegada, que les deixin descansar en pau. Finalment, amics, coneguts i saludats de l’actual paer reben amb fredor la seva intenció de presentar-se a les eleccions municipals de 2019.

La mateixa fredor d’una Llotja sense espectadors i amb un escenari ple a vessar. Com en els grans espectacles que s’hi representen. Com en una tragicomèdia, obra dramàtica on es barregen elements tràgics i còmics. Amb la platea completament buida, la seva representació resulta d’allò més representativa d’un món que gira tan de pressa que polítics com Àngel Ros i entitats com el Col·legi de Periodistes ja no el poden representar. No només perquè girin massa poc a poc. També perquè ho fan en sentit contrari. Fins que coincidiran en un mateix punt. Però no per trobar-se. Sinó per xocar.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.