Una notícia d’una exclusiva d’un altre mitjà, basada en un document que no es pot contrastar perquè no s’ensenya, i que a més, els seus suposats autors reclamen com un esborrany antic, que no ha estat aprovat, i ni tan sols proposat, al Parlament. El Periódico de Catalunya es feia ahir ressò del tema que fa tres dies que obre la portada d’El País: el document “secret” de la Llei de Transitorietat Jurídica catalana, que el mitjà anomena “llei de secessió de Catalunya”.

Més enllà del que El País assegura que diu l’esborrany sobre la tria dels membres de l’estament judicial o l’obtenció de la nacionalitat catalana, hi ha una qüestió que ha cridat l’atenció d’El Periódico de Catalunya, fins al punt que aquest mitjà va publicar ahir una peça basada en la informació del diari de Cebrián, que havia estat desmentida i matisada hores abans pels dos grups polítics en teoria impulsors de la llei, Junts pel Sí i la CUP.

El punt clau, pel mitjà dirigit per Enric Hernández, era la qüestió de la llengua, concretament, la situació en què quedaria el castellà sota aquesta llei de transitorietat. El País diu a “La ruptura, artículo a artículo”, publicat el dilluns passat, que el document proclama “el català com la llengua pròpia de Catalunya i, com a tal, llengua d’ús normal de les institucions i administracions públiques”, tot aclarint que garanteix “el manteniment dels usos vigents de la llengua castellana”, així com que “els poders públics de Catalunya faran objecte de reconeixement especial la llengua castellana, com a part important del patrimoni cultural de la societat catalana”. Encara més, el document “secret”, tot i especificar que el català “serà la llengua utilitzada normalment com a vehicular i d’aprenentatge a l’ensenyament universitari i no universitari”, proclama que “totes les persones tenen el dret a no ser discriminades per motius lingüístics”.

El Periódico recull part dels articles filtrats per El País, dedicant el darrer apartat a l’estatus de la llengua. Hi reconeix d’entrada el mateix que el diari espanyol, que “la catalana serà la llengua pròpia i el castellà mantindrà els actuals usos vigents”, és a dir, es dedueix que tindria una important presència, fins i tot la cooficialitat. I afegeix, funcionaris, jutges i fiscals hauran de tenir “un coneixement adequat i suficient de català”, és a dir, una fórmula ben similar a la que ja existeix actualment.

Si ja és curiós que una informació que ocupa dos petits paràgrafs -i que s’esmenta quasi de passada en el cos de l’article- centri el titular de portada, encara ho és més que ambdues informacions no es corresponguin. Que pràcticament es contradiguin. “La llengua castellana no seria oficial a la república catalana”, resa la primera plana. A l’interior, però, en cap moment es parla d’oficialitat, de cooficialitat o de quin estatus jurídic adoptaria el castellà. I el que sí que s’hi diu, més aviat va en direcció contrària a la idea de la portada.

El Periódico

També l’article d’opinió del director, Enric Hernández, a la mateixa edició, reforça la informació de portada. El català, segons el document, seria l’única llengua oficial, procurant al castellà «un reconeixement especial»”, hi assegura Hernández, malgrat que el text de la suposada llei parla de “llengua pròpia”, que més aviat es podria interpretar com a autòctona i materna i que l’estatus “vigent” del castellà és precisament l’oficialitat.  Ell mateix reconeix, de fet, que “de la cooficialitat, ni paraula”.

A l’article de l’interior, hi ha un detall que no ha passat per alt a moltes, especialment arran d’unes piulades del periodista Andreu Barnils: com a signatura hi apareix el terme “redacció”, és a dir, no està signat per cap periodista.

No és usual -ni casual- que una notícia de portada, que no és una peça menor, no vagi signada. La signatura es considera, habitualment, el principal capital d’un/a periodista i és una crida a la confiança dels lectors en la veracitat del que s’explica. Tanmateix, els professionals es reserven el que s’anomena “clàusula de consciència”, el dret a no signar les informacions amb què no estan d’acord o no se senten còmodes. En aquest cas, la manca de signatura pot reflectir la incomoditat que generada pel tractament d’aquesta notícia en les encarregades de redactar-la.