Aquest article va ser publicat fa més d'un any. La informació que hi apareix fa referència a la data de publicació.

He passat una estona pensant quin adjectiu afegia per definir més bé l’ofici de Patricia López i Carlos Enrique Bayo, els dos periodistes del diari Público que aquesta setmana han comparegut a la comissió del Parlament que investiga l’operació Catalunya contra l’independentisme. Al final no en posaré cap. Enmig de massa divisme i massa noms embafats de superioritat moral, sobresurt la bona feina d’aquests dos professionals reivindicant el periodisme de la forma més essencial: fent la seva feina i explicant-la.

A la democràcia on voldríem viure, una desena part del que van narrar en aquella sessió hauria d’iniciar la caiguda del govern. A l’Estat espanyol, no. Sembla que no ens hagi de sorprendre: la guerra bruta, la mentida, el xantatge, les amenaces, els fons reservats i el suborn instal·lats als despatxos oficials. No passa res. Tota una tradició dels governs espanyols, oi?

I és precisament per la por que tot plegat formi part de l’anecdotari de la predemocràcia espanyola que potser paga la pena recordar –i agrair- els principals resultats de les seves investigacions a partir del seu testimoni.

Sobre la trama corrupta al si del Ministeri de l’Interior, Patricia López va declarar:

“És una xarxa que s’ha demostrat que ha fet xantatge a les altes institucions i que creava associacions i acusacions populars per fer frau de llei, com l’Associació Transparència i Justícia o Manos Limpias, per fer xantatges; que controla mitjans de comunicació que només publiquen informació d’una part i que no contradiuen res; que no es fixen si les coses tenen segell o no i ho venen com un informe de la UDEF.”

Sobre les amenaces que han rebut, Carlos Enrique Bayo, afirma:

“A més de la querella del comissari Eugenio Pino, n’hem tingudes unes quantes i les han perdudes totes. Hem demostrat científicament i amb documents oficials cadascuna de les línies que escrivim a Público. No n’han pogut guanyar cap, cap.”

I Patricia López explica algunes pràctiques mafioses que van patir:

“El dia 4 de gener de 2015, a les nou del matí, van trucar a casa meva dient-me que si no em presentava a declarar per un suposat delicte de revelació de secrets, em detindrien. Jo era sola a casa, amb la meva filla. Em vaig presentar a la comissaria, em van prendre declaració.”

“El cap de gabinet del número dos de la policia em va trucar per dir-me que començarien a fer les coses a la brava si no publicava unes determinades coses.”

També és Patricia López qui explica i anomena els periodistes infiltrats pel Ministeri de l’Interior:

“En seu judicial, el comissari Villarejo declara que Eduardo Inda i Esteban Urreiztieta són els seus periodistes. Hi ha un altre periodista d’un mitjà de comunicació important a El Español, amb Pedro J. Ramírez, que també surt a les tertúlies d’Ana Rosa, Daniel Montero, que era el seu soci en el mitjà de comunicació…”

I si voleu saber la mena de persones que la policia infiltra en els moviments socials, també ho deixa clar:

“En aquestes operacions no s’han fet servir agents sota autorització judicial. S’han fet servir moltes vegades una mena de policies que han tingut problemes amb la llei, agències de detectius, confidents amb delictes… I això s’ha pagat amb els fons reservats de l’estat. Ho paguen tots els espanyols.”

I López culmina la seva explicació deixant en evidència el paper còmplice de socialistes, populars i ciutadans, per protegir la xarxa mafiosa existent al si del Ministeri de l’Interior:

“Qui bloca les compareixences, qui vol omplir de paper les comissions del congrés per després ni llegir-se’n els documents i no veure ni les diferències entre els segells són PP, PSOE i Ciutadans. Sí. És un fet, no una opinió.”

I és Enrique Bayo qui explica quan comença la guerra bruta contra l’independentisme:

“Va començar l’any 2012. La voluntat d’engegar això comença amb l’última reunió a la Moncloa amb les vint-i-una condicions d’Artur Mas. […] L’operació contra partits i polítics comença la primavera del 2012, quan també s’activen tots els mecanismes de filtració de dossiers. Després, es veu força clar a l’hemeroteca tot el que es va fent.“

Fer periodisme no va de posts abrandats a Facebook i a Twitter, va d’investigar amb honestedat més enllà de les fílies i fòbies, va de no arronsar-se davant les amenaces, va de ser tossut, metòdic i, quan cal, intuïtiu.

Algunes persones de la professió m’expliquen que la feina de López i Bayo no ha tingut més ressò per allò de les capelletes i les rancúnies entre mitjans. Si és així, o només si en part és així, ens ho hem de fer mirar. Perquè el valor de la seva feina és que ens permet ampliar el nostre coneixement i actuar en conseqüència, ens permet veure-hi clar on alguns ens volien cecs. És, doncs, periodisme.

Els articles d’opinió expressen punts de vista individuals dels seus autors i autores, que no tenen perquè coincidir sempre amb els del Grup Barnils ni amb els de l’Observatori Mèdia.cat.

Un Comentari

  1. Enric

    Hola, vaig veure el directe que van fer pel 3/24. No sé si es correspon amb el global dels 2 enllaços que adjunto.

    En el meu parer això mostra la degradació màxima de qualsevol sistema democràtic.
    Va més enllà de Catalunya. Apunta directament a les estratègies de defensa contra el negoci muntat per “l’elit extractiva” i tot aquell qui defensi la sobirania popular intrínseca en cadascun de nosaltres.

    https://www.youtube.com/watch?v=mN4eaVJ6uUE
    http://www.parlament.cat/web/canal-parlament/sequencia/videos/index.html?p_cp1=8000559&p_cp3=8000802