En funció del diari que llegeixis el referèndum del proper 1 d’octubre té un cognom diferent: d’autodeterminació, independentista o secessionista. Això només és un exemple actual de com les paraules construeixen la realitat. Els polítics i els periodistes sabem de forma conscient que els conceptes donen forma a la nostra manera d’entendre el món.

Aquest és el punt de partida de tres nois molt joves, per sota dels 30 anys, que han fet un experiment social en forma de documental que explora l’impacte de la comunicació política. Un projecte que va néixer a la Universitat Pompeu Fabra, on van tenir professors com Isaki Lacuesta que avui els presenta el llargmetratge als cinemes Truffaut de Girona, en companyia d’Isa Campo. Divendres passat van exhaurir entrades al Zumzeig de Barcelona. Per què?

Classe valenta és una joia. Jo la vaig descobrir fa unes setmanes al DocsBarcelona on una veu madura va dir al torn de preguntes que recuperava l’esperança en les noves generacions. El llargmetratge és el sospir de saber que en aquest país es fan coses diferents i molt ben fetes. Feu un Google per saber on la podeu veure perquè val la pena. Fins i tot m’han escrit col·legues de Madrid per recomanar-me-la com vull fer jo avui aquí.

Els autors del documental es van proposar introduir el concepte la classe valenta en el discurs dels polítics i els mitjans de comunicació durant la campanya electoral de les eleccions municipals de 2015. Ho aconsegueixen. Es colen a El País, El Periódico, La Vanguardia, Telecinco, Televisió de Catalunya, la Cadena SER, Ràdio Nacional d’Espanya, El Jueves i el 20 Minutos. La manera de fer-ho és una col·lecció d’estratègies imaginatives que posen al descobert els mecanismes de manipulació del llenguatge. Pancartes i crits fan bé la feina.

Aquest experiment es complementa amb veus que combinen patums i experts més desconeguts pel gran públic en comunicació, política i lingüística. Alguns dels noms són George Lakoff, Owen Jones, Estrella Monotolío, Christian Salmon, Iñigo Errejón, Berta Barbet, Miguel Ángel Rodríguez i Iñaki Gabilondo. Hi ha homes i dones. Hi ha tot l’espectre polític. Avui en dia, penso que val la pena subratllar tant la pluralitat i com l’equanimitat.

«Entenc l’art com una forma de compromís personal, i vull explorar les possibilitats del cinema com a generador d’impacte social» es presenta a si mateix Víctor Alonso Berbel, autor d’un documental que amb els 11.000 euros que va recollir a Verkami hauria de fer plantejar a alguns directius el que realment són els nous formats. Classe valenta és una bona idea, amb un plantejament original en forma d’experiment, recursos audiovisuals diferents i de poc cost econòmic. S’ha de veure.