El passat dilluns 12 de juny va tenir lloc la presentació oficial del nou anunci d’Estrella Damm. Escric anunci en negreta perquè els mitjans de comunicació que n’han fet crònica parlen de «curtmetratge». És cert que, aquest dilluns, la Fàbrica Damm de Barcelona semblava la catifa vermella dels Òscar, però La vida nostra (així s’anomena el curt que, a hores d’ara, ja té 53.879 visualitzacions en català i 941.858 visualitzacions en castellà) és un anunci i no s’ha d’oblidar.

Marcel Borràs –un dels actors del curtmetratge, que mai abans a la seva carrera havia fet anuncis– m’explicava, fora de la roda de premsa, que aquesta és la nova forma de fer publicitat. En aquest cas, Estrella Damm confia el rodatge a una productora (126); el publicista d’Estrella Damm per excel·lència, Oriol Villar, juntament amb el director, Raúl Arévalo, s’encarrega del guió i de la direcció creativa; Estrella Damm supervisa tot el que hi surt; i als actors, després d’assajar el seu personatge i les escenes que els toca rodar, se’ls col·loca una cervesa a la mà. I cinc i acció.

Quina cobertura n’han fet els mitjans, d’aquest curtmetratge-anunci?

El Diari de Girona titulava directament així: «Mira ‘La vida nostra’, el nou curtmetratge d’Estrella Damm». El verb mirar en imperatiu. Tant aquest mateix diari com La Vanguardia, l’Ara, El Periódico o l’Sport, entre d’altres, basen la seva crònica en el treball dels actors, com n’estan de contents, com d’enriquidora ha estat l’experiència, quin honor ha estat per Arévalo i com ha estat treballar amb l’estrella de Joc de trons, Peter Dinklage, el focus de totes les mirades. És a dir, aquests mitjans enfoquen la crònica com una ressenya cinematogràfica i la basen en allò que es va dir en una roda de premsa en què les preguntes més agosarades van ser sobre quantes cerveses s’havia vist obligat a beure Dinklage durant la gravació o què en pensava Dinklage sobre la situació política a Catalunya, com es pot llegir a La Vanguardia (que també destaca la poca simpatia de Dinklage per Donald Trump).

El Món exalta el «salt cinematogràfic» que suposa aquest curt per Estrella Damm, els paisatges «genuïnament mediterranis» –El Periódico també destaca un «innegable aroma mediterrani»- i eleva l’estratègia publicitària d’Estrella Damm a «filosofia de mediterràniament», tot destacant que Peter Dinklage cregui que és «un model a seguir als Estats Units».

Fora dels mitjans generalistes, la revista Fotogramas, especialitzada en cinema i sèries, en fa una ressenya amb quatre curiositats de l’estrena. Val la pena destacar que, a manera de crítica, al suplement de Moda d’El País (dins la seva inexplicable pestanya de Feminisme), s’hi pot llegir una reflexió sobre el protagonisme dels homes en la «fantasia estiuenca del ‘mediterràniament’» i un reconeixement cap a les dones, «que també consumeixen cervesa».

A banda de l’argument del curt (un jove que se’n va a treballar a l’estranger amb unes condicions laborals boníssimes i, és clar, la vida és dura sense la seva gent; «un al·legat per deixar anar amarres i gaudir de la vida», segons La Vanguardia) i dels titulars que se’n van desprendre després, cal destacar que l’acte de presentació va ser conduit, juntament amb el còmic Miguel Martín i Agnès Marquès, periodista de la CCMA i presentadora del TN de TV3 els caps de setmana.

«Poques vegades s’ha vist [a la Fàbrica Damm] el que avui passarà aquí: una première de tantíssim nivell que podria estar passant a Hollywood mateix», va dir Marquès a l’inici de l’acte, que s’emetia en streaming. Marquès també va descriure l’esdeveniment com «un dels que cada estiu genera més i més expectació», comparant-lo amb les campanades i el raïm de cap d’any. Si bé aquests marquen l’entrada a l’hivern, «fa gairebé una dècada que la pel·lícula d’Estrella Damm ens dóna la benvinguda a l’estiu». Marquès s’oblidava de citar que la primavera la inaugura El Corte Inglés. Equinoccis i solsticis, de bracet de periodistes, fent una reverència a grans marques. Per últim, a totes les persones assistents, inclosa la premsa, se’ls regalava una bossa de tela d’Estrella Damm amb un lot de cerveses a dins.

La vida nostra és un anunci. Però és que, encara que es tractés de cinema, juga igualment amb els desitjos de l’espectador. Slavoj Zizek, a l’inici del seu film The Pervert’s Guide to Cinema, adverteix que «el cinema és l’art pervers per excel·lència: no et dóna allò que desitges… et diu com desitjar». Alguns periodistes han oblidat que, a més a més, La vida nostra és un anunci de cervesa. La Llei General de la Comunicació Audiovisual permet l’emissió d’aquest tipus d’anuncis perquè la cervesa té menys de 20 graus. La cervesa, per tant, té via lliure a la televisió; i Estrella Damm, via lliure a tot arreu amb el vistiplau dels qui fan publicitat de la publicitat.

2 Comentaris

  1. Josep-Anton

    Jo el que no entenc és que cap mitjà recordi sistemàticament davant de cada acció publicitària de Damm, que els seus propietaris, la família Carceller, són els majors delinquents fiscals de les espanyes.
    La família Carceller, propietaris majoritaris de la cervesa Damm i de multitud de negocis que van des del petroli (Disa), alimentació (arrossos, pasta, una embotelladora de Coca-Cola, Cacaolat…), constructores (Sacyr) i moltes altres participacions en multitud de sectors. El poder de la nissaga va començar amb Demetrio Carceller Segura (1894-1968), que fou amic de José Antonio Primo de Rivera i un ardit “camisa vieja” de 1a hora. Doncs bé, el seu fill i nét (també de nom Demetrio), van ocupar les planes (poques) dels diaris el 2013, perquè el jutge Pablo Ruz havia demanat pel pare 14 anys de presó i 476 milions de fiança, i pel fill a 48 anys de presó i a 236 milions. Però els diners tot ho poden, el judici que s’havia de celebrar el 2015 no se celebrà i a finals del 2016 es va saber que els Carceller havien pactat amb la Fiscalia de l’Estat i van pagar una multa de 95 milions d’euros que els exonerava de tots els problemes fiscals. Sí senyor, ben “mediterràniament”!

    • helena roura

      Gràcies pel comentari, Josep-Anton. Crec que completa l’article, en el qual no he volgut parlar tant de Damm sinó de com els mitjans de comunicació li compren el relat. Del que tu parles, se n’han fet articles i realment mereix un reportatge. Salut!