Residir fora de zones metropolitanes pot comportar dificultats afegides per a les persones que formen part del col·lectiu LGTBI: la proximitat amb els assetjadors, la manca d’una comunitat de suport i la distància respecte organismes d’ajuda són alguns dels problemes, segons assenyalava l’Observatori Contra l’Homofòbia en el seu informe de 2016. En els darrers anys s’ha produït l’eclosió d’un teixit associatiu estable en defensa dels drets en aquest àmbit a diferents territoris dels Països Catalans, fet que ha impulsat la implicació de moltes administracions locals.

“Em pregunto com hauria afrontat la meva homosexualitat en un entorn sense cap mena de referent ni possibilitat de socialització LGTBI. Hauria sortit de l’armari? O, tot el contrari, hauria revolucionat la vila, transformant-la en un paradís gayfriendly? En tot cas, aquests dies, el meu xicot i jo vam decidir armaritzar temporalment els nostres gestos d’afecte en públic davant les iaies xafarderes, especialment després d’escoltar una conversa homòfoba en un bar” explica l’arqueòleg i historiador Roger Molinas, resident a Barcelona, després de visitar Montblanc, el poble de la seva mare. Aquesta visió estereotipada és el resultat de molts anys d’invisibilitat de la causa LGTBI als espais rurals dels Països Catalans, una invisibilitat que ha estat causa i efecte de constants agressions homòfobes, tant verbals com físiques.

La parella de Berga que va ser agredida per fer-se un petó quan sortia d’una discoteca el passat mes de març va tornar a evidenciar als ulls de la ciutadania la violència homòfoba fora de les àrees metropolitanes. Andy Aguilar volia ensenyar a Jorge García, de 23 anys, la seva ciutat. “Estem destrossats, he volgut ensenyar-li on he viscut tants anys al meu xicot i ens passa això…” va declarar als mitjans de comunicació.

Ser homosexual en entorns rurals encara pot ser més complicat que a la ciutat. Foto: 'Colors del Territori'

Ser homosexual en entorns rurals encara pot ser més complicat que a la ciutat. Foto: ‘Colors del Territori’

En els darrers anys però, la visibilitat de la diversitat LGTBI ha augmentat molt fora de les àrees metropolitanes, un fenomen que va lligat a les reformes legals i també al creixement de l’associacionisme. El 4 d’abril d’aquest 2017 es presentava la publicació Colors del territori, una revista en paper impulsada per quatre associacions regionals LGTBI que vol ser un altaveu a comarques. El director, el periodista de Reus Jordi Monner, assegura que la publicació serà clau per difondre l’existència de la diversitat d’orientació sexual i d’identitat de gènere. “Vam veure que l’homofòbia latent dels poblets s’havia de combatre sobre el terreny, que el carnisser i la fornera de sota de casa havien de conèixer aquesta realitat”. Se n’han repartit 3.500 exemplars per la xarxa de biblioteques municipals, centres cívics, bars i cafeteries.

El despertar de la mobilització ciutadana a comarques

L’associació d’aquests col·lectius a comarques a través d’aquesta publicació pot suposar evitar la inestabilitat del moviment, un dels problemes endèmics. “En la majoria dels casos no hi ha teixit associatiu LGTBI, com a Barcelona, sinó que només hi ha una entitat i sol ser petita. Si aquesta desapareixia, com havia passat a l’Ebre i a Lleida, el moviment deixava d’existir” assegura Vicent Canet, periodista i activista, natural de Gandia, que explica que al País Valencià la situació no ha assolit el mateix nivell de maduresa. “A Catalunya s’ha començat a treballar de forma conjunta, amb iniciatives com ‘Catalunya sense armaris’ o la Comissió 28 de juny, que fa una manifestació descentralitzada, però al País Valencià no existeix aquesta coordinació”. En els darrers anys, però, hi han nascut moltes associacions joves. Una d’elles, Mariola, que recull l’esperit de les noves generacions. “Es tracta d’un col·lectiu intramunicipal [que inclou les comarques de l’Alcoià, el Comtat i les contornades], ja que en una zona tan rural no tenia sentit fer-lo a escala local” explica un dels seus fundadors, Jordi Jiménez Ivorra. El dia de la presentació en societat a Alcoi totes les expectatives van quedar superades. “No cabíem a la sala” recorda Jiménez Ivorra. “Va quedar totalment demostrat que la societat ho estava esperant”. “Molts ajuntaments han canviat de color i això també es nota, perquè són més receptius a moviments com aquest” afegeix.

Per saber-ne més: llegeix el reportatge “L’assassinat de la transsexual Lyssa“, de l’Anuari 2015

A Catalunya, tot i que les desigualtats entre territoris són més que evidents, en els darrers tres anys el moviment ha aconseguit les quotes d’arrelament més elevades de tota la història. Girona va ser la precursora, amb la formació al 1988 del nucli local del Front d’Alliberament Gai de Catalunya, però el moviment ha esclatat de forma generalitzada després de l’any 2000. A mitjans de l’any 1998, persones de diferents col·lectius socials s’unien per reivindicar a Tarragona la creació d’un teixit ciutadà més igualitari i cohesionat, fundant el Col·lectiu per a la Igualtat de Tarragona (CIT). Una part dels seus membres impulsarien després el col·lectiu H2O. El 2008 naixia Tal Com Som, una iniciativa que comença a Vic però que amb els anys s’ha estès a les comarques del Berguedà, la Garrotxa, el Moianès i el Ripollès. Els darrers territoris en constituir una associació han estat les Terres de l’Ebre, amb LGTeBre -l’any 2015- i Colors de Ponent a les comarques de Lleida -l’any 2016-.

Celebració del 28-J a Lleida. Foto: 'Colors del Territori'

Celebració del 28-J a Lleida. Foto: ‘Colors del Territori’

Lleida és precisament la demarcació de Catalunya on hi ha una major incidència de les discriminacions per orientació sexual i identitat de gènere, segons les dades de l’Observatori Contra l’Homofòbia. En l’informe “Estat de la LGTBIfòbia a Catalunya 2016” s’exposa com la gran majoria de les agressions, discriminacions i altres van tenir lloc a la província de Barcelona, però quan s’estableix una correlació entre el nombre d’incidents registrats i la població de cada territori Lleida n’és la més perjudicada. La creació d’un Consell Municipal LGTBI i d’una entitat que s’ha fet molt visible en els seus primers dos anys d’existència podria haver fomentat un major nombre de denúncies.

“De les entrevistes [incloses a l’informe] també es desprenen les dificultats afegides en municipis no metropolitans i/o de poca grandària, com és el fet de canviar de centre escolar, ja que la oferta és més limitada, el fet de viure en el mateix entorn que les persones que assetgen o discriminen la víctima, la manca de comunitat com a espai de suport i reforç de la identitat, a més del fet que els recursos d’ajuda, com l’OCH, són menys coneguts o més difícils d’accedir”, exposa també l’informe sobre LGTBIfòbia.

El reconeixement de les institucions locals

Aquesta lluita s’ha traduït en la majoria de territoris en un reconeixement polític per part dels consistoris locals. “Cal dir també que ni totes les persones ni totes les administracions responen de la mateixa manera a les reivindicacions del col·lectiu” explica Amada Rodríguez, presidenta d’LGTeBre. “Ara bé, jo diria que estem en un moment en què és políticament incorrecte no reconèixer públicament els nostres drets. Fins i tot vesteix dir que tens un tiet gai o una amiga lesbiana”, assegura. “Crec que estem en un moment propici, potser arran dels canvis legislatius que han tingut lloc a Catalunya i a l’estat espanyol en els darrers 10 anys, amb l’aprovació de les lleis del matrimoni igualitari i de l’adopció conjunta per persones del mateix sexe, i de la llei antiLGTBIfòbia”.

Tot i els canvis legislatius, el pes de la moral -molts cops vinculada a la religió, l’estructura familiar i les tradicions- dificulta el procés i comporta alts nivells de patiment en les persones, tant en l’àmbit escolar, com també en el laboral. La psicòloga Natàlia Gabarró, que ofereix suport psicològic a les persones que acaben de sortir de l’armari, assegura: “Encara és massa habitual que les persones visquin d’amagat. Ens trobem massa vegades amb persones que porten una doble vida per les pors al què diran”.

Manifest de l'Orgull LGTBI 2016 a Amposta. Foto: 'Colors del Territori'

Manifest de l’Orgull LGTBI 2016 a Amposta. Foto: ‘Colors del Territori’

Assumir la pròpia identitat

La Joanna, una dona de 44 anys d’Ulldecona, fa relativament poc que ha començat a viure una vida autèntica. Per això, quan li vam proposar sortir en aquest reportatge va dir un “sí” sense condicions. Després de 14 anys de matrimoni i de tenir dos fills, es va enamorar d’una dona. “Vaig viure fins fa poc una vida que no era la meva. Em vaig deixar portar per les convencions… No m’havia aturat mai a pensar quins eren realment els meus sentiments fins que no vaig trobar la persona que em va fer obrir els ulls”, explica. Fa tres anys va conèixer la seva parella a través de l’aplicació Brenda -que posa en contacte noies de tot l’estat en funció d’uns paràmetres de proximitat prèviament establerts- i en fa un que van decidir casar-se. “Les aplicacions crec que faciliten la vida, però també necessitem espais de socialització reals”.

Jordi Trilla es fa un 'selfie' en la presentació de l'associació LGTeBre a Tortosa. Foto: Cinta Segarra

Jordi Trilla es fa un ‘selfie’ en la presentació de l’associació LGTeBre a Tortosa. Foto: Cinta Segarra

També el periodista de Benifallet Jordi Trilla, de 49 anys, que tot i que ara viu a Barcelona, ha treballat molts anys a les Terres de l’Ebre, sap que és sortir de l’armari en un poble. “Els meus pares sempre s’havien pensat que era un noi modern perquè portava pentinats a l’última i una roba que cridava l’atenció” explica. “Una nit volien veure una pel·lícula i me’n van agafar una que jo tenia a l’habitació, era un western, però gai! Quan la van posar al vídeo, van comprendre que el seu fill no era només modern”, diu. “Després que ma mare truqués als seus germans, ho digués a la perruqueria i a l’Spar, ningú va tornar a parlar del tema”.

Les persones que ronden la vintena, en general, tenen una actitud diferent. Dorian Royo, als seus 18 anys, ha decidit negar-se a una definició binària de la seva identitat. Fa pocs dies que ha començat a dir al seu poble, Santa Bàrbara (Montsià), que el seu nom no és Noelia, sinó Dorian. “Cal assumir que el gènere és una construcció i que cadascú té dret a construir-lo a la seva manera”, diu. Aquesta incomoditat per intentar encaixar en un sistema binari va començar a detectar-la ben jove, quan no se sentia identificada amb frases del tipus “ja ets tota una doneta”. “Què et fa pensar que sóc una dona?” li va dir un cop a una professor de l’institut.

Dorian Royo rebutja una definició binària del seu gènere. Foto: cedida.

Dorian Royo rebutja una definició binària del seu gènere. Foto: cedida.

També Santi Egurbide, de 63 anys, nascut al País Basc i resident a Alcoi, on també participa del col·lectiu Mariola, diu que no ha sentit mai la necessitat de definir-se, tot i que des de jove he estat un activista LGTBI. De fet, la seva història trenca amb qualsevol intent de categorització. “Jo vaig lluitar en els moviments d’alliberament gai al País Basc quan era jove, però després em vaig enamorar d’una dona i em vaig casar” explica Egurbide. “Està clar que ens és més fàcil viure identificats, però hauríem de començar a veure la vida com un viatge. I és que quan comencem un viatge, mai sabem on ens portarà”.

Les associacions LGTBI reclamen que el sistema educatiu sigui el motor del canvi, sobretot no pressuposant l’heterosexualitat de cap infant. Cada petó en públic, cada pel·lícula on es mostri diversitat afectiva, cada notícia als mitjans de comunicació, cada veïna que decideix dir que té xicota és una baula d’aquesta cadena de canvi.

Save

Save

Save

Save

Save

Save

Save

Save

Save

Save

Save

Save

Un Comentari

  1. David

    …i al 2001 va nèixer JAHVA (Joves per a l’Alliberament Homosexual a Vilafranca), que va fer la seva feina, impulsant una moció a l’Ajuntament per a exigir el matrimoni igualitari, i va ser també font de visibilitat parlant i mostrant-se a la premsa local i comarcal en innumerables ocasions.