Lluís Puig, el nou conseller de Cultura, ve de la música popular i tradicional, i aquest bagatge sembla que l’inhabilita, segons determinats observadors, per exercir el seu càrrec. “Un sardanista”, n’ha dit a Twitter, amb to burleta, el director adjunt d’El País a Catalunya, Lluís Bassets. Bé, no som aquí per fer articles sobre tuits, tothom ha viscut hores més o menys encertades a les xarxes, però la sortida, que, entenem, té com a combustible un rebuig polític, desprèn una flaire familiar, oi?

Em diuen que Lluís Puig va ser, efectivament, sardanista, també dansaire (ep, Premi Nacional del 1984), però sobretot ha sigut moltes altres coses. El vaig conèixer quan dirigia la Fira Mediterrània de Manresa, fa més de quinze anys, un aparador que ell es va inventar amb la complicitat de Joan Vidal i Gayolà. És cert que la Fira podria tenir més projecció de la que té, i més gruix industrial, però la idea de construir una mostra per revaloritzar la música d’arrel i de mestissatge, des de la catalanitat i oberta al món, i amb una vocació de servei al sector professional, va ser brillant i necessària. Parlem de l’any 1998, una època en què el desarrelament mental dels catalans, amb la cançó del cosmopolitisme, era força més pronunciat que ara.

Puig venia de posar en marxa les Aules de Música i Dansa Tradicionals, encaminades a que instruments com la gralla o el flabiol ens fossin a tots una mica menys marcians, o si més no menys exòtics que l’ukelele, la txalaparta o la kora subsahariana, i més endavant va ser director artístic del Mercat de Música Viva de Vic. Com a mànager, va estar al capdavant d’una empresa, Vesc, que ha dut artistes com Miquel Gil, Lídia Pujol o Joan Isaac. Puig ha picat pedra des de baix, sap el que és treballar a peu d’escenari i alhora ha pensat en gran i ha dissenyat projectes ambiciosos.

Hi ha qui pensa que seria millor que un conseller no tingués un passat associat al sector, que convé que vingui d’un altre món, sense judicis ni lligams previs amb els actors sobre els quals haurà de prendre decisions. No ho sé, tot té pros i contres, però per ara no ha quedat demostrat que un criteri hagi de ser millor que l’altre. Puig és, d’altra banda, el primer conseller de cultura que ve de la música. Potser ja tocava.

Un conseller sardanista, sí. La música de cobla viu precisament una revifalla des de fa uns anys, amb un munt de formacions que la practiquen tant amb ortodòxia com des d’un punt de vista modern i avantguardista. Fer befa del nostre folklore, només del nostre, mentre tot són reverències davant, per exemple, del flamenc, la milonga o les veus búlgares ha estat durant molt de temps un signe d’identitat català, molt particularment de certes elits intel·lectuals barcelonines, però em fa l’efecte que en aquesta Catalunya crescuda de ben entrat el segle XXI és un tret amb més passat que futur.

4 Comentaris

  1. Talia Olympia

    El Flamenc no és folclore. No us equivoqueu. El Flamenc i el Jazz s’han fusionat perquè són músiques vives. Miles Davis ho va entendre molt bé, també Chik Korea etc..

    Respon
  2. SILVIA

    molt bé de to i contingut i molt informatiu; un retrat-relat humanístic i constructiu. És EL del nostre PAÍS

    Respon
  3. roma

    No conec la trajectoria del senyor Puig, ha estat interessant com a informació, poder llegir aquest article. Però els països on es governa amb encert, i que la cultura, l’ensenyament i la sanitat funcionen be al servei dels ciutadans, precisament els ministres encarregats, son tots experts en la matèria, on hi han treballat, des de baix. Perquè no nosaltres? d’on hem d’aprendre precisament és d’aquells que ja ho han posat en pràctica i ha funcionat. Em refereixo a Canadà, Dinamarca, Islàndia i molts altres més.

    Respon

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.