Tísner duia un pegat a l’ull dret per comoditat, per practicitat. Ell deia (diuen, diuen) que després de perdre el globus ocular en un accident de moto va provar de posar-se un ull de vidre i aquest li va caure en una copa en un còctel. Malament. Després d’aquest tràngol va decidir adoptar el pegat, un pedaç negre sobre la cara. Personalitat i màscara per un dels cervells catalans més importants del segle passat. Aquesta anècdota sobre la practicitat ve a tomb per parlar del ‘monotema’: el Procés. I sobretot sobre com ens ho prenem.

Avel·lí Artís va ser, cap al final de la seva vida, membre d’ERC, previ pas per Nacionalistes d’Esquerra, intel·lectuals i republicans liderats pel senyor Jordi Carbonell. Tísner era prudent? No. Va ser actiu durant la Guerra. Tísner era potent? Sí, i molt. Personalment crec molt en aquella frase en la qual l’oncle Ben li diu a Peter Parker, Spiderman: “Tenir grans poder comporta tenir grans responsabilitats”. Tísner va fer el que havia de fer. I nosaltres?

Ara molts hauríem (haurien, perdoneu la immodèstia) d’estar en aquesta mateixa situació. En el moment en què es demana puresa de sang per a l’independentisme polític i social i fidelitat per al referèndum és hora de prendre compromís. Primer de tot cal dir que no crec en el periodisme de distància, en el periodisme ‘objectiu’. Tots tenim una mirada i un posicionament davant de la vida, fins i tot el cinisme a la seva manera n’és una manera. La qüestió és ser coherent amb un mateix, encara que sigui una miqueta.

Insisteixo en el fet que és moment de reivindicar la signatura de cada professional, la nostra marca. De deixar clar què es pensa, no de quin bàndol estàs perquè no hi ha cap guerra, i de ser sobretot honest. El debat ha de ser continu, es tracta del fet que tots guanyem. Tísner tenia un cosí: Sempronio. Avel·lí tenia un cosí: Andreu. Eren família i veien el món (molt) diferent. Per mi, els dos foren honestos. Avui m’agradaria que tot ho poguéssim ser.