Ensopego, en pocs dies de diferència, als mitjans del nostre país, amb dues expressions que em provoquen algunes reflexions sobre com usem els periodistes la terminologia política, sovint de forma poc precisa o, de forma encara més habitual, encotillats encara per la ideologia del colonitzador.

La primera, al diari Ara del 9 de juliol proppassat. En un dossier molt ben treballat sobre la creixent concentració del poder a Madrid, s’hi deia: “Tots els indicadors econòmics apunten que la Comunitat de Madrid, juntament amb els territoris de parla catalana…”. Òndia, em vaig dir, ara resulta que els territoris parlen. Autor i autora del reportatge –vaig interpretar– deuen usar aquest gir forçat per evitar l’expressió “Països Catalans”, bandejant-la per no fer servir un terme connotat políticament. No calia –tot i que jo crec que ja és hora que defugim les servituds imposades pel nacionalisme banal del colonitzador–: podien haver precisat els noms dels territoris estrictes a què feien referència: Catalunya, País Valencià (o, si no s’hi atrevien, Comunitat Valenciana) i Illes Balears.

La segona, la trobo aquests darrers dies, al digital Vilaweb, gens suspecte de servilisme cap al llenguatge del colonitzador. És, més aviat, un ús inadequat dels conceptes. Titula, parlant d’un incendi a la Catalunya del nord que, quan escric això, encara no és apagat: “L’incendi del Voló ha calcinat 130 hectàrees i s’acosta al Principat per la zona del Pertús”. Dues coses, al respecte: la Catalunya del nord ¿és o no és Catalunya i, doncs, Principat en el sentit que li dóna el mitjà? ¿Quin sentit té diferenciar-la de la resta del –crec– mal anomenat Principat, si no som deutors del lleguatge dels colonitzadors?

Hi ha un segon aspecte, parlant del –repeteixo, per a mi– mal anomenat Principat, que em preocupa de fa temps. Als Països Catalans, parlant en teminologia política estricta, només hi ha un Principat: el Principat d’Andorra, l’únic Estat català lliure del món, on el català és llengua oficial única, amb representació a les Nacions Unides. La Catalunya del sud, sota sobirania –encara– espanyola, és hores d’ara, i desitjo que per poc temps, una comunitat autònoma espanyola, sense dret reconegut a autodeterminar-nos ni federar-nos amb cap altra. I els qui en volem la independència, la desitgem com a República, segons la pregunta que esperem poder votar de forma favorable el primer d’octubre. Res de Principat, doncs: si de cas, en les nostres aspiracions, República.

L’ús del terme Principat aplicat a la Catalunya del sud té, al meu entendre, entre d’altres, un efecte pervers indesitjable: menysté, de fet –si voleu, per silenci banal– una part del territori dels Països Catalans que ens hauria de ser molt estimada, el Principat d’Andorra. Aquest sí, Principat i amb dos coprínceps per falta d’un (el president de la República Francesa –el comte de Foix i el rei de França, abans de la proclamació de la República Francesa– i el bisbe català d’Urgell, garants al llarg dels segles de la seva independència, ratificada en la Constitució andorrana del març del 1993).

“La descolonizació –escrivia el psiquiatre martiniquès Frantz Fanon, un dels principales ideòlegs de les lluites anticolonials del segle XX– … introdueix en l’ésser un ritme propi, aportat pels nous homes, un nou llenguatge, una nova humanitat”. George Orwell, a la seva novel·la de ficció política Mil nou-cents vuitanta-quatre, parlava també de la Novoparla; en aquest cas, però, imposada pel poder en l’imperi que ell anomenava Oceania “ideada –deia– per tal de satisfer les exigències ideològiques del Socang, el Socialisme Anglès”. En un procés gradual d’implantació “esperaven –afegeix– que la Novoparla arribaria a suplantar la Parlavella (o l’anglès corrent, tal com podríem dir), cap a l’any 2050”.

Dos advertiments contundents sobre la importància del llenguatge com a eina de perpetuació del poder. Vist des de la nostra perspectiva de procés cap a la independència, em sembla urgent que adeqüem el nostre llenguatge a la realitat. La Catalunya del sud és una colònia, dominada pel Regne d’Espanya, un imperi encapçalat per un rei-emperador (denominació, d’altra banda, molt estimada pels monarques castellans i espanyols des de l’edat mitjana), imposat pel generalot (Leyes Fundamentales del Reino) mitjançant un salt en la línia dinàstica que prescindia del pare per entronitzar el fill Juan Carlos. El Regne d’Espanya, mantenint encara les seves darreres colònies (als Països Catalans, al País Basc del sud…), és, doncs, un imperi i així l’hauríem de denominar. I nosaltres som colonitzats fins que ens n’alliberem.

Com a República que aspirem a ser, no hi ha federació possible –si més no en el context de l’imperi espanyol– sense abans haver-nos alliberat del Regne colonitzador. És d’aquests canvis obligats del llenguatge del que volia parlar-vos perquè –com deia Frantz Fanon– a un colonitzat que lluita per alliberar-se del colonitzador, li cal portar-ho a tots els àmbits de la vida i, de forma molt especial, al llenguatge que configura la ideologia.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.