Com quan en una habitació fosca i amb ambient viciat s’alça la persiana i s’obren els finestrals perquè hi circuli l’aire, m’han arribat a les mans dos llibres de Ngũgĩ wa Thiong’o traduïts recentment al català per Blanca Busquets i Dídac Gurguí, respectivament: Descolonitzar la ment i Desplaçar el centre. El primer va ser publicat en anglès el 1986 i el segon, el 1993. Arriben ara en la nostra llengua, amb un contingut ben actual, de la mà de l’editorial Raig Verd, que els comercialitza amb una faixa protagonitzada per la suggerent frase «El Comitè del Nobel es va equivocar: Thiong’o és l’autor que el món necessita», que l’empresa atribueix al diari Washington Post, concretament a l’escriptor i doctor en literatura anglesa Rajeev Balasubramanyam.

De les pàgines de l’autor kenià en surten paraules que em ressonen aquests dies: «Els intel·lectuals poden dibuixar retrats de l’univers que infonguin por, apatia i dubte en els oprimits, i així legitimen el món de les nacions i classes opressores com a norma, o poden dibuixar retrats del món que infonguin claredat, fortalesa i esperança en la lluita dels explotats i oprimits per fer reals els somnis d’un nou endemà». En la mateixa línia afirma que «en una situació en què una classe o nació seu damunt d’altres classes i nacions, només hi ha dos tipus d’acadèmics: aquells que fan costat a l’opressió i aquells que fan costat a la resistència». Continua: «La neutralitat en situacions com aquesta és un mite; o més aviat suposa que l’acadèmic està, bàsicament, del bàndol abusador». Clar i kikuiuà.

Thiong’o, professor de literatura anglesa i comparada a l’estatunidenca Universitat de Califòrnia d’Irvine, parla en tots dos volums de la necessitat de recentrar la pròpia mirada i de recuperar la llengua pròpia. I ho fa amb lucidesa:

«El factor cultural facilita efectivament el control econòmic i polític absolut. I, en qualsevol cas, el control econòmic i polític condueix inevitablement al domini cultural, i de retruc aquest enforteix l’altre. El manteniment, el control, la manipulació i la mobilització de tot el sistema educatiu, de la llengua i el seu ús, de la literatura, de la religió, dels mitjans de comunicació, sempre ha garantit a la nació opressora el poder sobre la transmissió d’una certa ideologia, un sistema de valors, una perspectiva, una actitud, un sentiment, etc., i, per tant, el poder sobre tota una àrea de la consciència. Això, com a conseqüència, dóna el control sobre l’autoimatge individual i col·lectiva de la nació i les classes dominades, a més de la imatge que aquestes tenen de les nacions i les classes dominants».

L’edició catalana de Descolonitzar la ment comença amb un pròleg de M. Carme Junyent, lingüista, professora universitària, cara visible del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades de la Universitat de Barcelona i persona clau en el coneixement de la diversitat lingüística existent aquí i al món. La seua introducció serveix per presentar «un dels escriptors més importants de l’Àfrica».

No és el primer cop que em deixo el pròleg com a lectura final; potser per no sentir-me influenciat, vés a saber. I he comprovat que, amb la lectura de Ngũgĩ wa Thiong’o, Junyent ja havia arribat abans que jo a la conclusió que «no són només els africans els qui s’han d’alliberar de la colonització mental, sinó tots els qui vivint en comunitats subordinades no arriben a veure que la rellevància només té sentit si està ben arrelada». És cert que Thiong’o se centra en aquests dos llibres a parlar de la realitat del seu continent d’origen però també ho és que ell mateix no defuig de l’extrapolació. Sense anar més lluny, enguany va ser entrevistat per Jordi Nopca per a l’Ara i hi va dir que «totes les llengües tenen dret a sonar en l’orquestra de la literatura».

Tinc tots dos llibres amb tot de frases subratllades i paràgrafs destacats, especialment Desplaçar el centre, i es fa difícil ara seleccionar només alguns fragments però n’hi ha un que crec que cal tenir en compte en les nostres latituds: «De la cultura s’ha dit molt encertadament que és per a la societat el que la flor és per a una planta. El que és important de les flors no és simplement la bellesa. La flor és el vehicle de les llavors de plantes noves, la portadora del futur de les plantes d’una determinada espècie». També destaca que «la cultura transmet valors ètics, morals i estètics segons els quals la gent es conceptualitza i percep el seu lloc dins la història i l’univers» i afegeix: «Necessitem valors que no distorsionin la nostra identitat, la concepció del lloc que ens pertany dins la història, dins l’univers de l’ordre natural i humà».

Thiong’o recorda que: «una comunitat és realment lliure quan controla totes les eines, els instruments i els mitjans per a la seva supervivència física, econòmica, política, cultural i psicològica. En resum, quan controla els mitjans i el context de la seva supervivència i els seu desenvolupament integrats». Deixeu-me fer-hi una aportació pròpia redundant: els mitjans de comunicació inclosos.

2 Comentaris

  1. Víktor Bautista i Roca

    Vist que escriviu “kenià” us suggereixo d’escriure també “Junient”, per coherència.