AUTOR: Yon Garin

LAIA BALASCH 

Una sentència afirma que no hi ha contracte de concessió que reguli la relació entre l’Ajuntament de Barcelona i l’empresa que subministra l’aigua a la capital catalana

El 5 d’octubre de 2010 una sentència dels jutjats de Barcelona assenyalava que “no hi ha contracte de concessió” entre Aigües de Barcelona (Agbar) i l’Ajuntament de la capital catalana. Al llarg del 2011 entitats com Enginyeria sense Fronteres i la FAVB han exigit que es resolgui el buit legal, però ni l’Ajuntament ni Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), administració competent en la gestió de l’aigua, no han respost a les demandes de la societat civil per tal que es faci públic el contracte. Tampoc ho ha fet Agbar, l’empresa privada que des de fa 140 anys subministra aigua a la ciutat. El reportatge intenta posar llum sobre aquesta qüestió i analitza els lligams que hi ha entre la companyia privada i les administracions públiques.

 

El 5 d’octubre de 2010 una sentència dels jutjats de Barcelona assenyalava que “no hi ha contracte de concessió” entre Aigües de Barcelona (Agbar) i l’Ajuntament de la capital catalana. Al llarg del 2011 entitats com Enginyeria sense Fronteres i la FAVB han exigit que es resolgui el buit legal, però ni l’Ajuntament ni Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), administració competent en la gestió de l’aigua, no han respost a les demandes de la societat civil per tal que es faci públic el contracte. Tampoc ho ha fet Agbar, l’empresa privada que des de fa 140 anys subministra aigua a la ciutat. El reportatge intenta posar llum sobre aquesta qüestió i analitza els lligams que hi ha entre la companyia privada i les administracions públiques.
El 9 de març de l’any 2006, Aigües de Barcelona talla el subministrament a un veí de la ciutat per un deute de 6.597,85 euros. L’origen d’aquesta factura tan voluminosa és una fuga d’aigua en una canonada del soterrani de l’edifici. La família, que viu en un habitatge de 35m2 de Trinitat Vella, presenta una demanda a la companyia i l’advocat Pau Saumell s’encarrega de la defensa del cas. El jutge, en la sentència 298/2010 del Jutjat Contenciós Administratiu número 12 de Barcelona, dóna la raó als demandants i exigeix a la companyia que restableixi el servei al veí, anul·la el deute i obliga a Agbar i a l’Entitat Metropolitana de Barcelona a indemnitzar-lo. Agbar va interposar un recurs i la sentència està pendent de resolució definitiva.

El més important de la resolució, però, no era inicialment objecte principal del cas. En el marc del procés judicial, el magistrat Eduardo Paricio Rallo va decidir investigar quina era la relació contractual entre Aigües de Barcelona i les administracions competents. Però, malgrat els intents del jutge, que va requerir el document de la concessió del servei a l’Ajuntament i Àrea Metropolitana (AMB), les institucions afectades no el van facilitar. Per tant, la sentència va acabar constatant que “no hi ha cap contracte de concessió” que reguli la relació entre les diferents institucions públiques i Agbar. Per aquest motiu, la resolució indica que “ara per ara la gestió del servei d’abastament d’aigües a la ciutat de Barcelona i l’actuació d’Aigües de Barcelona en tant que concessionària del servei són actuacions il·legítimes” i, en conseqüència, “el preu que cobra la companyia als ciutadans de Barcelona és il·legal”.
Al llarg de la investigació, l’Anuari Mèdia.cat ha sol·licitat la seva versió dels fets a les institucions públiques afectades. En el moment de tancar aquesta edició, cap de les peticions fetes al gerent d’Àrea Metropolitana, Ramon M. Torra, i al responsable de Medi Ambient i tinent d’alcalde de l’Ajuntament, Antoni Vives, han estat contestades favorablement. El regidor Antoni Vives ha “descartat participar-hi” argumentant manca de disponibilitat. Des del departament de comunicació d’Aigües de Barcelona s’afirma que “la concessió es basa en la regulació que la Corporació Metropolitana de Barcelona va fer a principis dels anys vuitanta, quan va assumir la competència sobre el servei d’abastament d’aigua a l’àmbit metropolità.” L’empresa no facilita, però, còpia de cap contracte de concessió.

Com es gestiona l’aigua?
La distribució i abastament d’aigua als domicilis és una competència de titularitat municipal. I segons determina la llei, la xarxa de distribució d’aigües també és propietat dels municipis. Una de les fórmules habituals de gestió d’aquest servei públic és establir una concessió a una empresa privada, adjudicada a través d’un concurs públic.
En el cas de la capital catalana, les competències estan repartides entres dues administracions. L’Ajuntament de Barcelona té la titularitat del servei i és, per tant, l’encarregat d’obrir el concurs i adjudicar la concessió, per un període limitat de temps i amb unes condicions concretes. En canvi, qui vetlla pel funcionament i la qualitat del servei és Àrea Metropolitana de Barcelona, una entitat supramunicipal que agrupa 36 poblacions.
A la capital catalana, la companyia que ha gestionat el subministrament de l’aigua als domicilis des de fa més de 140 anys és Aigües de Barcelona. Potser per això mai ningú –fins ara– havia posat en dubte la legimitat de la relació entre l’empresa d’aigües –que sempre ha estat privada– i els ens municipals. A data d’avui, l’únic document fet públic per Ajuntament i Àrea Metropolitana que avali la legitimitat de la relació contractual són les “Bases per al conveni amb la Societat General d’Aigües de Barcelona” de l’any 1966, un text que detalla els aspectes previs per establir una concessió amb Aigües de Barcelona. Segons l’advocat Pau Saumell, però, el document “no es pot considerar un contracte de concessió” sinó que és només l’inici de tramitació d’aquest contracte. La llei regula diferents fases del procediment i “aquest és només un primer pas”, explica.
El fet que no existeixi la concessió o que estigui caducada posa Aigües de Barcelona, l’Ajuntament i Àrea Metropolitana “en una situació d’il·legalitat, perquè no s’ha respectat cap dels procediments previstos per la llei”, remarca l’advocat. Per tant, es podria iniciar un procediment judicial per denunciar la companyia privada i les administracions. Fins ara, però, ningú s’ha atrevit a obrir la caixa de Pandora. Aquesta situació pren especial transcendència si tenim en compte que es tracta, precisament, de la gestió de l’aigua potable, un dret humà i bàsic reconegut l’any 2010 per l’Assemblea General de les Nacions Unides com un dret “essencial per al ple gaudi de la vida” i del qual depenen altres drets com l’alimentació.

Demandes sense resposta
Des que es va emetre la sentència, ara fa un any i mig, diversos col·lectius de la societat civil han reclamat sense èxit que es faci públic el contracte de concessió. Enginyeria Sense Fronteres (ESF), la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), la Xarxa Nova Cultura de l’Aigua, Ecologistes en  Acció, ATTAC i els mateixos sindicats amb representació a Aigües de Barcelona han demanat per diverses vies que es resolgui el que es considera un “buit legal en la prestació d’un servei fonamental”. A dia d’avui no han rebut mai cap resposta, ni per part de l’Administració ni de l’empresa privada.
Segons Jaume Delclòs, membre d’Enginyeria Sense Fronteres, “Agbar està subministrant un servei a Barcelona sense cobertura legal”, però com que l’ha proporcionat històricament, “l’ha seguit donant amb o sense contracte”. Pel que fa a obrir un procés judicial contra Aigües de Barcelona, la FAVB de moment ho descarta, tot i que critica durament el “nivell d’impunitat” de la companyia privada. L’associació fa aquesta denúncia arran del recent creat Fòrum de Debat sobre el Dret d’Aigües, fruit d’un conveni entre el Consell General del Poder Judicial (CGPJ) i la Fundació Agbar, i promogut per l’exdiputat de CiU Ramon Camp. Segons Albert Recio, membre de la Junta de la FAVB, aquest acord “sembla una compra del poder judicial per tal que els recursos de l’empresa prosperin” i qüestiona la independència d’aquest organisme judicial.

Falta de transparència
La Llei estatal 20/2007 de 30 d’octubre de Contractes del Sector Públic regula l’accés a aquesta informació de caràcter públic “en conformitat amb el principi de transparència”. No obstant això, el contracte de concessió d’Agbar està envoltat d’hermetisme. No l’han arribat a veure mai cap de les persones consultades per elaborar aquest reportatge, inclosos ex-alts càrrecs de l’Entitat Metropolitana, treballadors d’Agbar o responsables polítics de l’Ajuntament de Barcelona. Jaume Solà, exdirector de l’Agència Catalana de l’Aigua, afirma taxatiu: “És un tema tabú i ocult”. Si no es té accés al contracte i, per tant, es desconeix la durada de la concessió i les clàusules que la regeixen, no es pot qüestionar ni “demanar responsabilitats a les empreses concessionàries”, apunta Janet Sanz, membre d’ICV-EUiA a la Comissió de Medi Ambient de l’AMB i regidora de l’Ajuntament de Barcelona. Iniciativa és l’únic partit polític del consistori que ha demanat repetidament i sense cap resultat que es faci públic el contracte.
Els responsables del consistori, però, afirmen públicament que la situació és del tot regular. El 19 de maig de 2011, en unes jornades de debat sobre la gestió de l’aigua a Barcelona, totes les forces polítiques de l’Ajuntament de la capital catalana es van comprometre a fer una gestió totalment transparent i a facilitar tota la documentació referent a la concessió amb Agbar. En una mostra de sintonia poc habitual en època preelectoral, CiU i PSC es van posar d’acord en un aspecte: que “el contracte de concessió existeix”. Han passat dotze mesos i encara no s’ha fet públic. Sanz afirma que desconeix quins interessos “personals, polítics i econòmics” hi ha però afegeix que “és obvi” que hi són perquè si no “no s’entén aquesta sensació de desinformació”.

Els treballadors, desprotegits
L’opacitat de la concessió també afecta, i de ben a prop, la plantilla d’Aigües de Barcelona, de 750 treballadors. Amb un Expedient de Regulació d’Ocupació en marxa a principi de l’any 2012 que afectarà 51 persones –que se sumen a les 194 ja afectades l’any 2010–, els representants sindicals de l’empresa consultats per aquest reportatge han denunciat la situació de “desprotecció” en què es troben els treballadors. Es mostren preocupats “que no hi hagi cap document que descrigui els serveis essencials i la plantilla associada a aquests serveis essencials”. La situació, segons afirmen, “posa en perill tant el servei públic com la mateixa plantilla de l’empresa.”
Després de diverses peticions formals del contracte que no han estat ateses, el Comitè d’Intercentres de l’empresa i les seccions sindicals d’ATAB, UGT, CCOO i CGT van denunciar el 9 de novembre de 2011 al Síndic de Greuges “la inactivitat de l’Àrea Metropolitana de Barcelona”, que consideren que “constitueix un greu incompliment de la legislació administrativa vigent”.
Paral·lelament als ERO, Aigües de Barcelona, la companyia capçalera del grup Agbar i l’única que cotitza a borsa, va tenir l’any 2010 uns beneficis de més de 470 milions d’euros. I mentre la plantilla i el cost que representa ha disminuït un 23%, la tarifa de l’aigua que paguen els ciutadans ha augmentat els últims anys. El grup Agbar, controlat des del 2010 per la francesa Suez (75,74%) i la Caixa (24,26%), gestiona el subministrament de l’aigua potable de gairebé tres milions de persones a la ciutat de Barcelona i a 22 municipis més de l’àrea metropolitana, en la majoria dels quals tampoc s’ha fet públic el contracte de concessió. El grup també és el primer gestor del servei a l’Estat espanyol. Amb capital francès i gestionada des de París, el hòlding internacional d’Agbar està format per 128 empreses i té presència en nou països (Espanya, Xile, la Xina, el Regne Unit, Colòmbia, Algèria, Cuba, Mèxic i el Perú). En xifres globals, l’empresa dirigida per Àngel Simon, amb seu a Barcelona, dóna servei a 26 milions de persones i l’any 2010 va obtenir uns ingressos per explotació de 1.956 milions d’euros.

Portes giratòries entre Agbar, l’Ajuntament i Àrea Metropolitana
Àrea Metropolitana de Barcelona, com a administració competent en la gestió de l’aigua, és l’última garant del servei i la responsable d’exercir un control sobre aquesta gestió. No obstant això, són habituals les denúncies de la manca de personal destinat a aquesta tasca. A més a més, existeixen forts lligams entre l’Administració i la companyia privada. Jaume Solà, exdirector de l’Agència Catalana de l’Aigua, afirma que “no es pot mantenir el control sobre una empresa com Agbar si no hi ha un mínim de personal destinat a fer-ho”. En la mateixa línia es manifesta Jaume Delclòs, d’Enginyers Sense Fronteres, que adverteix que afirmar que es pot controlar el subministrament de l’aigua “a quasi tres milions de persones amb tres persones és, com a mínim, una fal·làcia”. Segons apunta un ex-alt càrrec de l’Entitat Metropolitana, “Agbar sempre ha operat amb prepotència tècnica i política. I sempre ha tingut més poder de pressió que l’Autoritat metropolitana de Barcelona”.
Jaume Solà considera que aquesta suposada manca de supervisió és deguda a “les complicitats que hi ha des de l’inici de l’època democràtica entre l’Ajuntament de Barcelona i els directius principals d’Agbar”. I afegeix que “les persones que controlaven la concessió des d’AMB, un cercle molt reduït de gent i amb enorme hermeticitat, s’han anat promocionant a Aigües de Barcelona, en càrrecs importants dins l’estructura d’aquesta empresa”.
La realitat parla per si mateixa. L’actual president executiu d’Agbar, Ángel Simon, havia estat el gerent de l’Entitat Metropolitana pel PSC entre el 1989 i el 1995. L’artífex dels expedients de regulació a Aigües de Barcelona i actual director de Recursos Humans d’Agbar, Arsenio Olmo, també havia treballat a l’Entitat com a tècnic. Dins AMB, Agbar també hi té, com a mínim, una persona de confiança: el gerent de l’Entitat del Medi Ambient, Carles Conill, és company de promoció i amic personal d’Àngel Simon. Els lligams arriben a punts insospitats. Recentment s’ha fet públic que quatre excàrrecs d’ICV, entre els quals hi ha l’exconseller de Medi Ambient Francesc Baltasar i l’exregidora del consistori barceloní Imma Mayol, treballen, directament o indirecta, per la companyia. CiU tampoc no hi falta: l’exsecretari de Comunicació i Estratègia de CDC, David Madí, és conseller de la consultori Deloitte, una empresa que col·labora amb Agbar.

El monopoli de l’aigua catalana
Amb la privatització d’Aigües Ter Llobregat (ATLL) sobre la taula i amb Agbar a punt per comprar-la, el futur arriba ple d’incògnites. Si Agbar adquireix ATLL, el grup tindrà el monopoli de l’aigua en alta a tot Catalunya —la distribució des de la font d’aigua fins al dipòsit municipal— i pràcticament el monopoli de l’abastament a la xarxa local de la ciutat de quatre milions de persones. Tindria, per tant, el control del cicle integral de l’aigua, un fet que augmentaria el poder d’Agbar a l’hora de marcar l’agenda a nivell urbanístic i terrotiral. Les fonts consultades alerten que, si es formalitza la compra d’Aigües Ter Llobregat, “serà important mirar el detall de la compra, perquè no s’aprofiti el nou acord per legalitzar la concessió amb Barcelona”.
Amb tots aquests elements sobre la taula, la situació posa de manifest la necessitat que administracions competents iniciïn els passos per regularitzar la situació, no només a Barcelona sinó també a la resta de municipis de l’àrea metropolitana. A més, la sentència dóna l’oportunitat de qüestionar el model de gestió de l’aigua a Barcelona i de plantejar un sistema públic sense ànim de lucre amb participació i control social. Els nous models que han sorgit a Europa han esdevingut casos d’èxit. A París, l’Ajuntament va remunicipalitzar el servei l’any 2010 i va aconseguir rebaixar les tarifes l’any següent. I a Itàlia, en un referèndum celebrat el juny de l’any 2011 en què van votar més de 25 milions de persones, la societat va aconseguir reformar dues lleis, una de les quals obligava a la privatització dels serveis públics de l’aigua. El futur de l’aigua catalana, doncs, no ha de passar necessàriament per les mans de les grans multinacionals del sector.

 

Anàlisi del tractament mediàtic

L’octubre de l’any 2010 alguns mitjans de comunicació van difondre la sentència del jutge que apuntava que no hi havia contracte de concessió. La Vanguardia i El Punt+Avui van publicar un article en les seves edicions impreses, i diaris digitals com La Malla, ABC i El Economista van reproduir el text de l’agència EFE. Tot i això, cap mitjà va optar per fer un seguiment en profunditat sobre aquesta situació irregular en què, segons la sentència, opera la companyia. Només la revista de la FAVB, Carrer, ha publicat recentment articles aprofundits sobre la qüestió en el darrer número, el 122, titulat “L’aigua: bé públic, negoci privat”.
Al llarg del 2010 i el 2011, la plantilla d’Aigües de Barcelona va fer una dotzena de manifestacions amb talls a la via pública en protesta pels Expedients de Regulació impulsats per l’empresa. Els mitjans de referència en van fer una cobertura molt desigual i superficial, i només mitjans locals com BTV o COMRàdio van informar de manera continuada de les protestes.
Amb l’excepció del diari digital Ecodiari, d’El Punt+Avui, BTV, COMRàdio i el programa Solidaris de Catalunya Ràdio, els mitjans tampoc no es fan ressò de les denúncies d’entitats com Enginyeria Sense Fronteres. Quan Agbar és al centre de la diana, els rotatius catalans esquiven publicar informació sobre la companyia. En algunes ocasions, fins i tot, la crítica s’ha difós en mitjans de l’Estat espanyol i s’ha silenciat a Catalunya.

Hemeroteca
Un jutge resol que la tarifa privada de l’aigua de Barcelona és ‘il·legal’”, El Punt+Avui, 8/10/2010

Un juez declara ilegal el precio del agua en Barcelona”, La Vanguardia (Vivir), 20/10/2010

 

Recursos i fonts
Les forces polítiques de l’Ajuntament de Barcelona es comprometen a fer pública la concessió amb Agbar
admin.isf.es/UserFiles/File/catalunya/110519_NdP%20DebatPreelectoral.pdf

Demanda del Comitè d’Intercentres al Síndic de Greuges
www.atab.cat/2011/notaCInov11.pdf

Sentència 298/2010 del 5 d’octubre de 2010 del Jutjat Contenciós Administratiu n. 12 de Barcelona

‘Bases per al conveni amb la Societat General d’Aigües de Barcelona’ de l’any 1966

Llei estatal 20/2007 de 30 d’octubre de Contractes del Sector Públic
http://boe.es/boe/dias/2007/10/31/pdfs/A44336-44436.pdf

Informe Financer Grup Agbar 2010
www.agbar.es/pdf/2010_informe_financiero_catala.pdf

Conveni entre Agbar i el CGPJ per crear un fòrum estable sobre Drets d’Aigües
www.poderjudicial.es/cgpj/es/Canal_Judicial/CGPJ/CGPJ_y_Fundacion_AGBAR_suscriben_convenio_para_formar_y_debatir_sobre_el_derecho_de_aguas

Resolució de les Nacions Unides que garanteix l’accés a l’aigua potable i el sanejament
www.un.org/News/Press/docs/2010/ga10967.doc.htm

Enginyeria Sense Fronteres
933 022 753
comunicacio@esf-cat.org
catalunya.isf.es

Pau Saumell, advocat del despatx SMS Advocats
932 007 308

Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB)
934 127 600
www.favb.cat

ICV-EUiA
Departament de Premsa
933 010 612
www.iniciativa.cat/bcn

Ajuntament de Barcelona
Departament de Premsa
934 027 390

Àrea Metropolitana de Barcelona
Departament de Premsa
932 235 151

Aigües de Barcelona
Departament de Premsa
933 422 035

 

Laia Balasch (Tàrrega, 1983)
Llicenciada en humanitats (2006) i periodisme per la Universitat Pompeu Fabra (2008). Especialitzada en periodisme digital. [@laiabalasch]