Deu escoles privades i concertades de Barcelona són les preferides per les famílies més significades de la política, de l’economia i de la societat catalanes

Què tenen en comú Jordi Pujol, Miquel Roca, Xavier Rubert de Ventós i Federico Mayor Zaragoza? A més d’haver participat en política des de punts de vista molt diversos, els uneix un altre aspecte: tots quatre van ser alumnes de l’antiga Virtèlia, una de les escoles més exclusives de la Barcelona de postguerra. En l’actualitat, aquest fenomen es repeteix: a la capital catalana trobem un seguit d’escoles que solen ser les preferides de l’elit política, social i cultural del país. És el cas, per exemple, d’Aula, del Liceu Francès, del Col·legi Alemany, de Saint Paul’s o de Sant Ignasi. Algunes són totalment privades. D’altres estan concertades i reben diners públics de la Generalitat. Què fa especials aquestes escoles de la resta? Podem qualificar-les d’escoles d’elit o aquest és un tòpic amb connotacions ideològiques? Segons assenyala l’Anuari de la Fundació Bofill, la taxa d’herència social ha augmentat 4,2 punts arran de la crisi, i ara es troba al 38,8% davant del 34,6% de l’any 2005. L’escola actua com un vehicle de mobilitat social o més aviat com una eina de reproducció de classes?

La Laura i el Marc són una parella hipotètica que viu al barri de Sarrià de Barcelona. Ella és professora d’universitat i ell és metge, i tenen una filla en comú, la Sara, que aviat anirà a l’escola. Com que s’ho poden pagar, estan pensant a portar-la a una escola d’elit. Quan algú els pregunta què tenen en compte a l’hora de triar escola, diuen sense dubtar: volem el millor per a la nostra filla. Quan hagin de triar centre, és possible que es decantin per una de les 10 escoles més selectes de la capital, on coincideixen les famílies més significades de la política, de l’economia i de la societat catalanes: Aula, el Liceu Francès, l’Escola Sant Ignasi – Jesuïtes de Sarrià, les Teresianes de Ganduxer, Saint Paul’s, St. Peter’s School, el Col·legi Alemany, el Liceu Italià, l’Escola la Miranda i la Benjamin Franklin. No són les úniques escoles d’elit, però sí les que reuneixen la majoria de cognoms més significatius de la capital.

Aquestes escoles, però, no treballen totes amb els mateixos plantejaments. Centres com l’esmentada Sant Ignasi o Súnion, una altra escola de referència, són capdavanters en innovació pedagògica: no treballen per assignatures, sinó per projectes que engloben diverses disciplines. Els Jesuïtes de Sarrià poden presumir de tenir una de les llistes més llargues d’exalumnes destacats de l’esfera barcelonina. Entre els que han compartit aula es troben l’exalcalde Xavier Trias; el president del grup municipal del PP, Alberto Fernández Díaz; el Síndic
de Greuges, Rafael Ribó; l’actor i regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, Juanjo Puigcorbé; l’escriptor Carlos Ruiz Zafón, i el científic Joan Massagué.

Així mateix, les escoles internacionals s’han convertit en una opció popular entre aquells que volen que els seus fills siguin pràcticament nadius en una altra llengua. És el cas de José Montilla, que va portar els seus dos fills grans al Col·legi Alemany; dels pares d’Oriol Junqueras, que el van matricular al Liceu Italià, i del fundador de Mango, Isak Andic, i del fundador dels hotels NH, Antonio Catalán, que s’han decantat per l’escola anglesa Saint Paul’s.

L’expresident de la Generalitat Artur Mas va estudiar també en centres de referència: primer al Liceu Francès i posteriorment a Aula, on també va matricular els seus tres fills. Uns altres pares que han optat per Aula han estat el president del Futbol Club Barcelona, Josep Maria Bartomeu, que també n’és exalumne; el president del Banc Sabadell, José Oliu, i l’expresident del Grup Planeta José Manuel Lara Bosch. També hi ha estudiat l’actual regidora de la CUP a Barcelona Maria Rovira. D’altra banda, entre els que s’han estimat més portar la canalla al Liceu Francès hi ha l’expresident del Barça Joan Laporta, Iñaki Urdangarin i Cristina de Borbó quan vivien a Barcelona, i el president de Pronovias, Alberto Palatchi, que també hi va estudiar de petit.

No és estrany trobar similituds entre aquestes dues escoles: el fundador d’Aula, Pere Ribera, era el director de la línia espanyola del Liceu Francès. “Aula no va néixer per ser una escola d’elit, que potser és allò en què ha acabat convertint-se, sinó d’un pedagog visionari que volia construir una escola molt diferent del model franquista”, explica Mar Romero, exalumna d’aquesta escola. De fet, en l’època de la dictadura, anar a una escola d’elit era una alternativa al sistema educatiu monopolitzat pel nacionalcatolicisme.

L’excel·.·lència, una qüestió delicada
Tant al Liceu Francès com a Aula, amb una bona butxaca no n’hi ha prou. També cal estar disposat a assumir un alt nivell d’exigència. Hi ha molts alumnes que fan classes particulars. “Si no arribes al nivell, has de treballar fora, perquè la resta seguirà avançant”, explica Clara Carbó, exalumna del Liceu Francès. El cas d’Aula no és gaire diferent. “El model de l’escola funciona si hi ha pocs alumnes i si aquests estan motivats”, apunta Romero. En ambdós casos, l’excel·lència es manté a través de la selecció que es produeix sobretot a secundària, en què els alumnes que no encaixen decideixen marxar-ne o bé són convidats a fer-ho.

Els perfils dels que se’n van són principalment quatre: els que prefereixen anar a una escola menys exigent, els que volen dedicar més temps a activitats artístiques, els que tenen un comportament conflictiu i els que no són capaços de seguir el ritme acadèmic. En aquest sentit, el sociòleg Xavier Bonal remarca que entre el 70 i el 80% del rendiment escolar té a veure amb el context social i familiar. Així doncs, els nens i nenes que creixen en barris benestants tindran més recursos per superar els problemes d’aprenentatge.

Quan un centre convida un alumne a marxar-ne, per comunicar la notícia la direcció normalment es reuneix amb les famílies. És el cas d’en Pau (nom fictici), a qui van convidar a marxar del Liceu Francès perquè el seu nivell en matemàtiques no era prou bo, tot i que la seva família creu que la causa real va ser una actitud poc disciplinada. La Núria, la van animar a buscar un model diferent del d’Aula quan li van entregar les notes a final de curs, que es llegeixen públicament en un auditori. En Miquel tan sols va rebre una carta en què se li demanava amablement que no hi tornés. Malgrat això, tant exalumnes com professors coincideixen que ara existeix una major sensibilitat en aquest aspecte.

L’escola, l’àgora de les relacions socials
Un altre tret que fa especials les escoles d’elit és l’oportunitat de cultivar les relacions socials, que poden suposar un trampolí al món professional. L’Álvaro Sánchez, exalumne de la Benjamin Franklin, va rebre una oferta de feina el mateix dia que s’hi va graduar. Després de pronunciar el discurs principal de l’acte de graduació, un pare el va felicitar i li va dir: “Un dia podràs treballar per a mi”. És per això que Esther Silberstein, professora jubilada d’Aula, argumenta que la meritocràcia existeix amb matisos. “Un noi o noia motivat de classe mitjana pot arribar tan alt com vulgui, però necessitarà contactes per moure’s en les altes esferes”, assenyala. A l’Estat espanyol, el 81% dels llicenciats universitaris que són fills d’alts càrrecs i professionals també arriben a les mateixes posicions elevades. En canvi, si parlem de llicenciats que són fills de classe obrera, la xifra es redueix fins al al 59%, segons les dades de Xavier Martínez-Celorrio i Antoni Marín (2012) publicades a ‘Educación y movilidad social en España’.

En la majoria dels casos, les relacions entre l’escola i l’àmbit laboral es produeixen a través de les borses de treball dels centres, que faciliten els contactes professionals entre exalumnes. El reconeixement acadèmic té un paper important. “No t’oferiran feina directament pel fet de ser d’Aula, però saps que, si has acabat a Aula, sols accedir a un determinat tipus de feines”, explica Romero. Carbó hi coincideix: “Estudiar al Liceu és com una garantia que no sé si acaba de ser justa, perquè algú d’una altra escola haurà de demostrar més la seva capacitat”.

La bombolla de Sarrià
Néixer a Sarrià, anar a l’escola a Sarrià i fer vida a Sarrià. Un patró que es compleix en alguns alumnes i que de vegades comporta un confinament voluntari. “Tinc amics que no han agafat el metro mai de la vida”, assegura Carla Pelegero, que va estudiar a l’Oak House School i després a les Teresianes de Ganduxer. En el cas de Barcelona, la Diagonal actua com el mur invisible de la ciutat. “Hi havia alumnes que, si els citaves en un teatre sota de la Diagonal, no hi sabien arribar”, destaca Silberstein.

Per als que no han nascut en aquest entorn, la bombolla pot resultar incòmoda. L’Andreu Marfull, pare de tres alumnes del Liceu Francès, afirma que dins l’escola també es produeix una segregació segons l’estil i el nivell de vida. “Quan els nens són petits, tots són amics, però a poc a poc veus que només vénen a les festes dels teus fills els pares i mares del teu entorn”.

Segons Josep Menéndez, director adjunt de la Fundació Jesuïtes Educació, una manera d’aconseguir que aquests cercles no siguin tan tancats és a través dels concerts educatius. Però precisament el fet que algunes escoles d’elit com Sant Ignasi, Súnion, Saint Paul’s, La Salle Bonanova, les Teresianes de Ganduxer i Sil rebin subvencions públiques ha despertat moltes crítiques. Per posar un exemple, 400 euros és la quantitat que paguen cada mes els alumnes de Súnion, que aquest curs ha rebut més d’1,2 milions d’euros per part de la Generalitat en concepte de concert educatiu, segons les dades facilitades per la Direcció General d’Ensenyament.

Aquesta quota es dispara als 800-900 euros en el cas de Saint Paul’s, que el Govern català ha subvencionat amb més d’1,6 milions d’euros. Entre les escoles d’elit, la que en surt més beneficiada és Sant Ignasi, amb una dotació de més de 6 milions d’euros. Els alumnes abonen uns 150 euros el mes a secundària i 500 al batxillerat, que és privat. El sindicat de mestres i professors USTEC-STEs ja va denunciar aquesta situació el 2001 davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, però la demanda no es va admetre a tràmit.

Concerts amb escoles d’elit
Aquest any, el sindicat ha portat al Parlament una iniciativa legislativa popular (ILP), en què, entre altres qüestions, reclama la fi dels concerts educatius d’elit i un augment del pressupost de la Generalitat en matèria d’educació. Amb una inversió de 5,2 milions d’euros, el Govern català encara se situa lluny de la mitjana de la UE, que és de 15 milions. El portaveu d’USTEC-STEs, Ramon Font, denuncia que la Generalitat va retallar el 16,6% el finançament de la Conselleria d’Educació entre el 2010 i el 2015, mentre que va incrementar el 17% la partida dedicada als concerts educatius. La consellera d’Ensenyament, Meritxell Ruiz, però, descarta fer-hi cap canvi. “S’està governant per afavorir la reproducció de classes, i això s’aconsegueix carregant-te la pública i potenciant la concertada”, alerta Font.

Escola

Quantitat rebuda curs 2015/2016

Sant Ignasi – Jesuïtes de Sarrià

6.111.938,59 €

Saint Paul’s

1.650.217,28 €

Teresianes de Ganduxer

2.475.325,92 €

Sil

1.574.280,28 €

Súnion

1.214.992 €

Font: Direcció General d’Ensenyament

L’escola s’ha descrit com la imatge de la meritocràcia, el vehicle de la mobilitat social i el bressol de la igualtat d’oportunitats. Però, en estar adscrita en un entorn socioeconòmic determinat i atreure alumnes d’un perfil concret, pot contribuir a perpetuar les classes socials? Així ho assegura Bonal: “L’escola és un canal de reproducció de les elits des del punt de vista de l’hàbit i del capital social i cultural”. No només és anar a la mateixa escola, sinó coincidir en actes, activitats extraescolars i llocs on anar de vacances. “En definitiva, es tracta de pagar el bitllet o la quota de manteniment del club de l’elit”, afirma. Menéndez, en canvi, creu que “l’escola és un reflex dels territoris i té el repte d’ajudar a la mobilitat social, però no ho pot fer sola”, exposa.

Actualment Catalunya és un dels països d’Europa amb una taxa de mobilitat social més alta, però la importància de l’herència i del patrimoni familiar s’accentua entre les classes més benestants i les més desafavorides. Segons l’Anuari de la Fundació Bofill, la taxa d’herència social ha augmentat 4,2 punts arran de la crisi i és del 38,8%, davant del 34,6% de l’any 2005, com mostra la recerca de Xavier Martínez-Celorrio i Antoni Marín sobre la mobilitat social dels joves catalans al 2012. Perquè l’escola continuï funcionant com un ascensor social, cal una voluntat política que Bonal i Font consideren que no hi és. Bonal subratlla que una escola que segrega és signe d’una comunitat amb poca cohesió social i molts elements de classe.

La Laura i el Marc encara no han decidit a quin centre educatiu portaran la Sara, però una cosa tenen clara: l’escola és un mirall que ens torna la imatge de la societat que tenim i de la societat que volem ser.

Fe d’errates: en la versió inicial de l’article explicàvem que Joan Saura havia estat alumne d’Aula, quan realment no és així.


EXALUMNES D’ESCOLES D’ELIT

Font: elaboració pròpia.

Escola Aula Europea | 600 €/mes

  • Artur Mas, president de la Generalitat entre els anys 2010 i 2016 (promoció del 59)
  • Josep Maria Bartomeu, president del Futbol Club Barcelona (promoció del 66)
  •  Maria Rovira, regidora de la CUP a l’Ajuntament de Barcelona

 

Liceu Francès | 600 €/mes

  • Artur Mas, president de la Generalitat entre els anys 2010 i 2016 (promoció del 59)
  • Els quatre fills d’Iñaki Urdangarin i de la infanta Cristina quan vivien a Barcelona: Juan (promoció del 2003), Pablo (promoció del 2004), Miguel (promoció del 2005) i Irene (promoció del 2008)
  • Alberto Palatchi Ribera, president de Pronovias (promoció del 52)
  • Àngel Llàcer, actor (promoció del 77)

 

Escola Sant Ignasi | 150 €/mes (secundària) – 500 €/mes (batxillerat)

  • Xavier Trias, alcalde de Barcelona entre els anys 2011 i 2015 (promoció del 49)
  • Alberto Fernández Díaz, president del grup municipal del Partit Popular a l’Ajuntament de Barcelona (promoció del 64)
  • Carlos Losada, director d’Esade (promoció del 60)
  • Ignasi CarrerAS, director de l’Institut d’Innovació Social d’Esade (promoció del 60)
  • Joan Rosell, president de la Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials (CEOE) (promoció del 60)
  • Rafael Ribó, Síndic de Greuges de Catalunya (promoció del 48)
  • Joan Massagué, investigador pioner en la recerca sobre el càncer (promoció del 56)
  • Juanjo Puigcorbé, actor i regidor d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona (promoció del 58)
  • Carlos Ruiz Zafón, escriptor (promoció del 67)
  • Javier de la Rosa, advocat i empresari implicat en el cas KIO (promoció del 50)
  • Antoni Parellada, director actual de Sant Ignasi

 

Escola Virtèlia

Actualment només existeix com a escola de música, però va ser el bressol educatiu del que es coneix com la generació Virtèlia, que integra bona part de l’elit barcelonina. Es va crear el 1939 al barri de Sarrià – Sant Gervasi amb una orientació catalanista, cristiana i antifranquista.

  • Jordi Pujol, president de la Generalitat entre els anys 1974 i 2003 (promoció del 33)
  • Pasqual Maragall, president de la Generalitat entre els anys 2003 i 2006 (promoció del 44)
  • Ernest Maragall, president del Consell de Nova Esquerra Catalana i conseller d’Educació entre els anys 2006 i 2010 (promoció del 46)
  • Miquel Roca, advocat (promoció del 43)
  • Federico Mayor Zaragoza, director general de la UNESCO entre el 1987 i el 1999 (promoció del 37)
  • Xavier Rubert de Ventós, filòsof (promoció del 42)
  • Lluís Bassat, publicista i fundador de l’agència Ogilvy & Mather (promoció del 44)
  • David Madí, exportaveu i exsecretari executiu de comunicació i estratègia de Convergència Democràtica de Catalunya (promoció del 74)
  • Marc Puig, secretari de Govern de Jordi Pujol (promoció del 65)
  • Guillem Vidal president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya entre els anys 1994 i 2004 (promoció del 44)
  • Anton Cañellas, Síndic de Greuges de Catalunya entre els anys 1993 i 2004 (promoció del 26)
  • Ricardo Bofill, arquitecte i urbanista (promoció del 42)
  • Jordi Llovet, catedràtic de literatura (promoció del 50)
  • Martí Anglada, periodista (promoció del 52)
  • Francesc Andreu, conegut artísticament com el Màgic Andreu (promoció del 51)
  • Fèlix Millet, fundador de la Fundació Orfeó Català i Palau de la Música catalana. Condemnat per tràfic d’influències en el projecte de construcció d’un hotel amb irregularitats urbanístiques, en l’anomenat cas Millet (promoció del 38).

3 Comentaris

  1. Sandro Maccarrone

    M’he hagut de fregar els ulls unes quantes vegades per assegurar-me que estava llegint el que estava llegint: l’escola italiana apareix al reportatge com una de les escoles de l’elit política i econòmica catalana.

    És possible que l’hagin inclòs en aquest llistat perquè hi va estudiar el president d’Esquerra Republicana, Oriol Junqueras, o bé perquè la primària es troba al barri de Sarrià o simplement perquè és estrangera. Sigui com sigui, l’afirmació m’ha provocat una barreja de sorpresa, gràcia i indignació.

    L’escola italiana de Barcelona és pública, excepte en l’etapa d’infantil que és concertada. L’estat italià n’és el titular i paga el professorat, que, o bé és funcionari, o bé forma part d’una bossa d’interins.

    Tot i ser pública, s’hi paga una quota que va destinada al servei psicològic, al manteniment i a l’equiparació de l’horari escolar amb el de la resta d’escoles catalanes, ja que a Itàlia no és el mateix. Aquesta quota és de l’ordre dels 100 € mensuals (sense tenir en compte el menjador).

    L’infantil és més cara perquè com deia abans és concertada. Més concretament, la forma jurídica és la d’una organització sense ànim de lucre, on les famílies paguen exactament el que es necessita per fer-la funcionar (al voltant d’un 250 € al mes), llevat del sou d’una de les mestres, que el paga l’estat italià.

    Pel que fa al tipus d’alumnes, provenen d’estrats socials diversos, tot i que majoritàriament de classes mitjanes professionals. Els italians rics, porten els seus fills a altres escoles.

    Més enllà de les dades, el meu record com a exalumne del Liceo, no encaixa en absolut amb la idea d’el·litisme. Ni el perfil social dels meus companys, ni els espais i instal·lacions de l’escola, ni la seva política de permanència, s’assemblen als d’algunes escoles d’elit que, com a professor, he tingut l’ocasió de conèixer.

    Segurament, la Scuola Italiana no estigui a l’abast de tothom, atès que l’existència d’una quota no deixa de ser una barrera econòmica. Però incloure-la en la categoria d'”escoles d’elit”, em sembla una trivialització del terme i una manca de rigor, que no m’hauria esperat del Grup Barnils.

    Respon
    • Elisenda Rovira

      Hola Sandro,

      El criteri “escola d’elit” és prou subjectiu, perquè no té perquè basar-se en una quota econòmica (el Sant Ignasi val 150 euros al mes i d’altres en costen 600). Vam incloure-hi el Liceu Italià no només perquè hi ha estudiat l’actual vicepresident del govern, sinó perquè considerem que en tractar-se d’un model singular, fora de la xarxa pública catalana, on hi ha una quota encara que sigui baixa, un centre pagat per un altre estat i amb un sistema educatiu prou singular comparat amb la majoria d’escoles públiques, tenia elements per ser d’elit. Tot i això, som conscients que es pot discutir la inclusió o no de determinades escoles al reportatge segons el punt de vista de cadascú. Nosaltres ens hem basat en el nostre propi criteri per fer la selecció.

      Salut,

      Respon
      • Sandro Maccarrone

        Hola Elisenda,

        En primer lloc, moltes gràcies per la resposta i per les explicacions. Amb el teu aclariment, entenc una mica més el motiu de la inclusió del Liceu italià a l’article, però segueix semblant-me poc afortunada. Si em permets, miraré d’argumentar-te el perquè.

        Si no m’equivoco, el Liceu italià hi apareix dues vegades.

        “Quan hagin de triar centre, és possible que es decantin per una de les 10 escoles més selectes de la capital, on coincideixen les famílies més significades de la política, de l’economia i de la societat catalanes: Aula, el Liceu Francès, l’Escola Sant Ignasi – Jesuïtes de Sarrià, les Teresianes de Ganduxer, Saint Paul’s, St. Peter’s School, el Col·legi Alemany, el Liceu Italià, l’Escola la Miranda i la Benjamin Franklin. No són les úniques escoles d’elit, però sí les que reuneixen la majoria de cognoms més significatius de la capital.”

        “Així mateix, les escoles internacionals s’han convertit en una opció popular entre aquells que volen que els seus fills siguin pràcticament nadius en una altra llengua. És el cas de José Montilla, que va portar els seus dos fills grans al Col·legi Alemany; dels pares d’Oriol Junqueras, que el van matricular al Liceu Italià, i del fundador de Mango, Isak Andic, i del fundador dels hotels NH, Antonio Catalán, que s’han decantat per l’escola anglesa Saint Paul’s.”

        El segon paràgraf, pot encaixar amb el criteri que m’has explicat. En canvi, en el primer, crec que “d’elit” té una connotació completament diferent, en la qual el Liceu italià no encaixa. No és una de les “10 escoles més selectes”, no hi “coincideixen les famílies més significades de la política, de l’economia i de la societat catalana”, i no reuneix “la majoria de cognoms significatius de la capital”. És cert, hi va estudiar Junqueras, però un esdeveniment em sembla que no aporta prou estadística per realitzar una afirmació general tan contundent. Si no, hauríem d’incloure-hi totes les escoles on han estudiat càrrecs públics, com ara l’institut de Tortosa, on va estudiar la presidenta del Parlament.

        Pel que fa a la qüestió metodològica, em sembla un criteri un tant curiós per definir una escola d’elit. En aquest cas, també caldria parlar de l’IEA Oriol Martorell, que té un sistema especial que posa al centre la música, dels centres de la xarxa d’instituts innovadors de l’ICE de la UAB, com ara l’IE Les Vinyes o l’INS 4 Cantons o de les escoles innovadores que acumulen llargues llistes d’espera com ara Els Encants, Els Indians o L’Univers.

        Considero que l’elitització d’una escola té a veure molt amb la barrera econòmica i amb els criteris de selecció i de permanència. Pel que fa a la despesa, ja he explicat en el meu post quins són els preus del Liceu italià, inferiors a moltíssimes escoles concertades del país. És cert que a Sant Ignasi la quota és comparable a l’etapa obligatòria, però no al batxillerat que és privat. Els preus de l’escola italiana són els mateixos durant tota l’escolarització. De fet, fins i tot diria que a la secundària baixen, però ara mateix no en tinc les dades. Pel que fa als criteris de selecció i permanència res a veure amb els d’altres dels centres que apareixen a l’article.

        Un altre element força comú entre els centres d’elit són les instal·lacions luxoses. Res a veure amb l’edifici de Sarrià on hi ha la primària i l’ESO ni molt menys, amb el del Passatge Méndez-Vigo on hi ha el batxillerat, que no té ni un trist pati. De fet, us convido a visitar-los qualsevol dia per conèixer de prop els espais i la tipologia de alumnat, jo mateix podria gestionar-ho.

        En general, per tant, a mi em sembla que l’article tenia per propòsit parlar de 10 centres que destaquen clarament respecte a la resta d’escoles pel seu caràcter selecte i que concentren els fills de les persones amb més poder polític i econòmic del país. Segueixo pensant que l’escola italiana de Barcelona no pot formar part en cap cas d’aquest “top ten”. Repeteixo que estic d’acord que el fet d’existir una quota suposa una barrera econòmica i que la seva composició social no reflecteix la diversitat de la nostra societat. Però això és el mateix que passa a la majoria d’escoles concertades de Barcelona, que ara mateix, agradi més o menys, escolaritzen un 60% dels alumnes de la ciutat.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.