Divergències entre els impulsors del domini i el patronat actual de la Fundació PuntCat per la gestió del projecte i el seu paper polític

La història del domini .cat és una història d’èxit. Després d’una llarga campanya civil, el 2005 l’Internet Corporation for Assigned Names and Numbers (ICANN) va aprovar el domini català i el va convertir en el primer destinat a una comunitat lingüística i cultural. L’Associació Punt Cat, embrió de l’actual Fundació PuntCat, aconseguia així el seu objectiu i esquivava d’aquesta manera la impossibilitat d’aconseguir un domini estatal de dues lletres, com el .es, el .fr o el .uk. Al setembre del 2015 es va celebrar el 10è aniversari del que molts han batejat com la independència a Internet. En pocs mesos, el .cat arribava als 100.000 dominis registrats. Però la seva gestió té una cara no exempta de polèmica. Alguns dels impulsors inicials de l’entitat, ara apartats de la Fundació, critiquen la gestió del patronat actual, presidit per Ricard Huguet, vinculat a la patronal FemCat. Consideren que s’han perdut els valors del projecte i que el .cat no aposta pels Països Catalans. Realment és així? S’han aconseguit els objectius perseguits pel .cat? Es pot millorar la gestió del domini?

Entre els anys 2001 i 2005, l’Associació PuntCat va promoure la candidatura .cat a la ICANN. Encapçalada pel Capítol Català de la Internet Society (ISOC-CAT), l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i la Corporació Catalana de Mitjans Audio–visuals (CCMA), l’associació va aconseguir el suport de 98 entitats catalanes d’arreu del món i més de 68.000 signatures. A partir de l’aprovació del domini, els impulsors de l’associació van crear una fundació privada sense ànim de lucre per gestionar-lo. Naixia així la Fundació PuntCat. “No ho podia gestionar una entitat pública: la ICANN ens havia donat el .cat perquè érem una iniciativa privada”, explica el primer president de la fundació, Joan Francesc Gras. “La fundació ens donava més consistència jurídica que l’associació, ja que s’havia de constituir davant de notari i aportar-hi un dipòsit de diners. A més, permetia que les institucions hi estiguessin representades a través de patrons”, hi afegeix.

Els primers estatuts de la Fundació PuntCat, registrats al juliol del 2005, preveien un patronat format per quatre membres permanents, però que podia ser format per un màxim de 55 persones que majoritàriament havien de ser escollides per les entitats que formaven part de l’Associació PuntCat. El periodista Vicent Partal, un dels impulsors del .cat, apunta: “Hi havia el compromís amb totes aquestes entitats que entrarien a governar el .cat a través d’unes eleccions”. També s’hi detallava que era necessària la representació de diferents sectors de la societat civil: el món acadèmic, els mitjans de comunicació, entitats sense ànim de lucre, del món de l’esport i fins a un màxim de cinc representants de titulars de domini .cat. Però això no es va portar mai a la pràctica: a l’octubre del mateix any els estatuts van ser modificats i van passar a dir que “la resta de patrons [a banda dels permanents en aquell moment, que eren l’IEC, la ISOC-CAT i la CCMA] els designarà el patronat”. Una modificació que va limitar la participació de les entitats que s’havien sumat inicialment a la candidatura.

L’advocat especialitzat en Internet, exmembre del consell de la ICANN i ideòleg del .cat Amadeu Abril es mostra crític amb la manera com es van fer les coses des de bon començament. “Vam sortir sense estructura ni local, poc preparats. El primer patronat va quedar bloquejat per discussions internes, i durant molt de temps va tenir el mandat caducat”. Al seu parer, “es van desaprofitar els primers anys”. Segons els estatuts, el primer patronat havia de tenir una durada de sis mesos, però no es va renovar fins al 2009, quan Joan Francesc Gras, en representació de la ISOC-CAT, va deixar de ser president i ho va passar a ser Salvador Alegret, en representació de l’IEC.

Els estatuts també preveien que Fundació PuntCat tingués un Consell Assessor, format per persones de reconegut prestigi en els àmbits de les noves tecnologies, dominis a Internet i llengua i cultura catalanes, i un fòrum consultiu “obert a tots els titulars i usuaris de noms de domini .cat perquè puguin participar en els processos decisoris”, però cap d’aquests dos espais no es va arribar a crear i ja no consten als estatuts actuals.

Després dels patronats liderats per Gras i Alegret, el 2011 Ricard Huguet va passar a ser el president en representació del FemCat, el lobby sobiranista d’empresaris. En aquell moment, el patronat buscava fer un canvi en el lideratge per impulsar definitivament el domini, però no hi havia consens amb el nom de la persona que havia de liderar el projecte. S’hi van presentar dues candidatures, l’una encapçalada per Manel Sanromà, que havia estat un dels impulsors del .cat, i l’altra per Carles Solà, exconseller d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació al primer Govern tripartit. Cap de les dues no va aconseguir el suport del patronat. Finalment, el FemCat va fer una proposta encapçalada per Ricard Huguet que va ser acceptada.

Cap a la gestió empresarial
El patronat actual ha fet canvis significatius respecte a la gestió anterior de l’entitat. Els estatuts van ser modificats de nou per afegir-hi altres membres permanents, com la Fundació FemCat, la Cambra de Comerç de Barcelona, la Federació Llull i el Futbol Club Barcelona. El pes de FemCat a l’entitat és notori. Avui, al patronat hi ha fins a tres persones que també són patrons d’aquesta fundació: el mateix Huguet; Lluís Rullan, que hi és en representació de la Federació Llull, i Josep Morell, en representació de la Cambra de Comerç de Barcelona. Aquesta última, una entitat que no utilitza el .cat i treballa amb el .org.

També hi va haver un altre canvi important als estatuts: si fins en aquell moment s’indicaven els sectors socials que hi havien d’estar representants, ara aquesta decisió queda en mans del patronat. Així, de membres permanents actualment no n’hi ha cap d’específicament vinculat al món d’Internet i només un que no sigui una entitat exclusivament del Principat, la Federació Llull, que aplega Òmnium Cultural, l’Obra Cultural Balear i Acció Cultural del País Valencià.

Des dels seus inicis, l’entitat no ha deixat de créixer econòmicament i actualment té unes reserves d’1,2 milions d’euros. Santi Ribera, director de la Fundació PuntCat, defineix així l’estratègia actual: “Amb els dominis passa igual que amb els productes en un supermercat: per ser competitius, han de tenir un preu baix i han d’estar ben situats en el lineal; això és el que hem fet amb el .cat. Hem abaixat el preu i hem aconseguit tenir fins a 47 registradors; abans només el tenien 22 o 23”. Sobre el preu, Ribera apunta que arrosseguen l’herència, segons diu derivada de la gestió d’altres patronats, de ser “un domini car”. “Malgrat que ara és més barat que el .com o el .es, els compradors segueixen tenint la sensació que el .cat és car”, afirma.

L’arribada del nou president va suposar també canvis a l’equip tècnic. El director, anterior, Jordi Iparraguirre, va ser acomiadat, segons ha explicat a l’Anuari Mèdia.cat, després d’un any de desavinences amb Ricard Huguet. Iparraguirre explica que “van escollir un director nou en un procés de selecció gens transparent i ni se me’n va informar”. La persona que s’encarregava de la comunicació en aquell moment, Irene Cabrera, també va deixar la feina. Segons explica a l’Anuari, va agafar la baixa “quan el metge em va diagnosticar un quadre de depressió i ansietat a conseqüència de la situació a la feina, on era contínuament qüestionada”. Després va agafar una excedència i no s’ha reincorporat al lloc de treball.

A preguntes de l’Anuari, el president de la Fundació PuntCat, Ricard Huguet, admet la baixa d’aquestes dues persones. Les raons, però, serien molt diferents: “En el cas d’Iparraguirre, va ser ell mateix qui va voler marxar. Sobre el cas de la persona de comunicació, va agafar una baixa per depressió i tot seguit una excedència per anar a viatjar”.

El .cat als Països Catalans
Si alguna cosa aixeca crítiques entre els impulsors inicials del .cat, és el paper que ha tingut la Fundació més enllà del Principat: consideren que s’ha oblidat de la resta dels Països Catalans. Santi Ribera en discrepa, però afirma que els esforços per fer créixer el domini s’han de posar a Catalunya. “Hem de pensar com rendibilitzar millor cada euro gastat. És més rendible guanyar quota de mercat a Catalunya que en altres llocs on es parla català; quan aquesta quota estigui consolidada, després podrem sortir del Principat”. El 2014, la inversió en la partida de comunicació del .cat, incloent-hi la publicitat, va ser de 314.000 euros, mentre que el 2013 no arribava als 140.000 euros.

El debat sobre què ha de ser el .cat és ampli, especialment quan es parla de si representa la llengua catalana, tal com va aprovar la ICANN, o bé si representa Catalunya. Abril insisteix que “el .cat s’està convertint en el domini del Principat, però havia de ser el domini de la llengua i cultura catalanes; s’hauria d’haver fet campanya per arribar a més gent fora de Catalunya, encara que fos més difícil”. Carles Salvadó, que havia estat vocal de l’entitat en representació de l’Associació Catalana d’Enginyers de Telecomunicacions, opina que, sens dubte, el .cat es va fer per crear una estructura d’Estat, sigui Catalunya o els Països Catalans. Santi Ribera, director de la Fundació, comenta que ‘‘oficialment és el domini del català; oficiosament és el de Catalunya”. El president de la Fundació, Ricard Huguet, afirma que és “el domini de la llengua catalana” i defensa la seva gestió dient que “s’ha fet una gran feina de divulgació; abans el .cat era més una cosa de gent de la ceba”.

Manel Sanromà, que segueix de vocal al patronat actual, també opina que el .cat ha de tenir un paper important en un procés de creació d’un nou Estat. S’oposa al fet que la Fundació no s’afegís al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, ja que “tots els pares fundacionals vèiem que el .cat era una qüestió de país i ara, en canvi, s’ha descafeïnat”. En el mateix sentit opina Salvadó, que es pregunta: “Quin paper ha tingut en el procés el .cat?”. Huguet, però, respon que “el .cat no és independentista” i que precisament un dels objectius de la Fundació és normalitzar-ne l’ús.

“Canviem el passaport pel diccionari”, va dir en el seu moment l’ideòleg del .cat, Amadeu Abril. Amb aquesta frase proposava abandonar els esforços frustrats per aconseguir el .ct, el domini de dues lletres que representaria un Estat, i posar-los en el .cat i així aconseguir el domini lingüístic i cultural. Les xifres, però, indiquen que el .cat és el domini de Catalunya: segons dades del 2014, més de 71.865 dominis .cat són registrats a Catalunya, 2.131 a les Illes, 925 al País Valencià, 143 a Andorra, 166 a la Catalunya del Nord, 21 a la Franja de Ponent i 5 a l’Alguer.

Les-xifres-del-CAT

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.