Tres dels processos judicials més rellevants contra el gihadisme que hi ha hagut a Catalunya han acabat en absolucions o en una condemna pendent de revisió

La desarticulació de presumptes xarxes vinculades al gihadisme sempre ocupa un gran espai als mitjans de comunicació. Però, a mesura que passen els dies, els grans titulars solen esvair-se. Quin recorregut judicial tenen aquesta mena d’operacions policials? El cas dels Onze del Raval i les operacions Tigris i Xacal, tres dels processos judicials més rellevants contra el gihadisme que hi ha hagut a Catalunya entre el 2004 i el 2015, han acabat en absolucions o en una condemna pendent de revisió. El cas del Raval, que va acabar en condemna, està en qüestió després que el testimoni protegit que va ser clau en el procés admetés que havia mentit. Deu dels 11 condemnats, però, van complir la pena i després van ser expulsats al Pakistan i a l’Índia. L’últim, ja sense ni el més mínim soroll, el 7 de març de 2016. Les operacions Tigris i Xacal van suposar 55 detencions i només 2 condemnes. No són l’excepció: segons dades recopilades per la Directa i Diagonal, de les més de 600 detencions que hi ha hagut des de 2004 a l’Estat espanyol, encara no 150 han acabat en condemna.

dos quarts de dotze del migdia del 7 de març de 2016, funcionaris del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) del barri madrileny d’Aluche van comunicar a Maroof Ahmed Mirza l’ordre d’expulsió al Pakistan, el seu país d’origen. Li van dir que recollís les seves coses, que la deportació era imminent. Només dues hores després era embarcat en un avió i la deportació es feia efectiva. De res no va servir el moviment ràpid dels seus advocats, que a la matinada havien entrat un recurs per forçar una interrupció cautelar de l’expulsió.

Maroof era l’últim dels condemnats per l’anomenat cas dels Onze del Raval, d’una presumpta trama gihadista que pretenia atemptar al metro de Barcelona l’any 2008. Ell, a diferència de la resta, que van ser condemnats a entre sis i vuit anys de presó, ho havia estat a 10 anys, com a presumpte líder de la xarxa gihadista del Raval. En realitat, hi va haver 14 detencions, i 11 persones van arribar a judici. Malgrat tenir com a única incriminació la declaració d’un testimoni protegit i que mai no apareguessin ni explosius ni cap tipus d’arma, van anar a la presó.

El 4 de juliol de 2015, el cas dels Onze del Raval va fer un gir més inesperat que sorprenent. Els periodistes Braulio García Jaén i Matías Escudero Arce culminaven una investigació d’anys, finançada per la Journalismfund, una fundació que dóna suport a projectes de periodisme d’investigació transnacionals. Ho feien publicant a El Periódico i al digital InfoLibre l’últim capítol d’aquest treball, on s’assenyalava Asim Iqbal com la veritable identitat d’F1, el codi amb el qual s’havia referit la investigació del cas dels Onze del Raval a un testimoni protegit. La declaració d’aquest testimoni va ser l’única prova a la qual va poder-se agafar l’Audiència Nacional per argumentar les condemnes.

Asim Iqbal reconeixia en el reportatge finançat per la Journalismfund que havia mentit en la delació de les altres persones detingudes. Aquest excol·laborador dels serveis secrets francesos va ser localitzat pels dos periodistes a Londres i va reconèixer que s’havia fet passar per un terrorista penedit però que en realitat era un confident de la policia. Va mentir a la justícia tot inventant una gran xarxa europea de finançament terrorista de la qual va dir que formava part i que mai no va existir. El seu testimoni va ser l’única prova important de càrrec contra els Onze del Raval. La delació la va fer a canvi de favors de la policia, ja que el 2008, quan es van produir les detencions, estava en crida i cerca al Pakistan per un cas de tràfic de persones.

Més de vuit anys després de les detencions, després d’haver-se complert les condemnes i gairebé un any després que Iqbal reconegués que la denúncia havia estat una invenció, continua la incertesa sobre la revisió del cas. Així ho va demanar, de moment sense èxit, al juliol passat el Parlament de Catalunya amb el vot de tots els grups excepte el PP i C’s.

Maroof Ahmed Mirza, l’últim dels Onze del Raval a sortir de la presó, havia complert la pena el 21 de gener passat. Des d’aquell dia i fins a la precipitada expulsió del 7 de març havia estat reclòs al CIE d’Aluche. I és que, dels 11 condemnats, només un d’ells tenia nacionalitat espanyola; la resta, nou de pakistanesa i un d’índia, a la condemna de presó hi duien afegida una ordre d’expulsió i la prohibició de 10 anys d’entrar en cap país de la Unió Europea.

El reportatge finançat per la Journalismfund confirmava, amb el testimoni del mateix Asim Iqbal, el que des del grup de suport als Onze del Raval s’havia denunciat des del primer moment: la inconsistència de les proves; de fet, la feblesa i la pràctica inexistència de proves, més enllà de la delació del fals terrorista penedit. “El dels Onze del Raval és un cas fruit de la islamofòbia institucional que acaba actuant d’atiador de la islamofòbia social i mediàtica”, comenta Miguel Martín, periodista de la revista Massala, membre del grup de suport als detinguts i editor del llibre Rastros de Dixan. Islamofobia y construcción del enemigo en la era post 11-S, on el 2009 ja s’apuntaven algunes claus del que ha acabat significant l’ara ja més que mai injusta condemna dels 11 veïns del Raval.

652 detencions i només 144 persones condemnades
Si la del Raval va acabar en condemna, no ha estat el cas de diverses actuacions contra presumptes xarxes gihadistes als
Països Catalans. L’única estadística disponible fins ara és la d’un treball conjunt de les revistes Directa i Diagonal que, a partir de dades del Ministeri de l’Interior, el desembre passat detallaven que entre l’11 de març de 2004, data dels atemptats als trens de Madrid, i el 8 de desembre de 2015, hi havia hagut a l’Estat espanyol fins a 652 detencions de persones presumptament vinculades a terrorisme gihadista o a grups integristes islàmics violents. D’aquestes 652, només 216 havien passat per un procés judicial, i solament 144 havien estat condemnades en ferm. No es disposava, però, de la xifra de persones encara pendents de judici o sentència ferma del total de 652 detingudes. Tampoc no hi ha dades desglossades dels Països Catalans.

L’advocat gironí Benet Salellas, que ha dut la defensa de detinguts en diverses causes contra presumptes xarxes gihadistes, diferencia dues etapes en la persecució policial de l’anomenat terrorisme gihadista a l’Estat espanyol. Una primera que comença amb els atemptats als trens de Madrid de l’11 de març de 2004, i que acaba precisament amb les detencions dels Onze del Raval, el 19 de gener de 2008, i una segona, després d’un parèntesi de set anys, que comença al febrer de 2015 després de la firma de l’anomenat pacte antigihadista entre PP i el PSOE. La reincorporació de Dolores Delgado com a fiscal especial per a delictes de terrorisme gihadista de l’Audiència Nacional també va coincidir amb una intensificació de les detencions.

Absolts després de quatre anys de presó preventiva
Entre els casos sentenciats en la primera onada de detencions, entre el 2004 i el 2008, n’hi ha amb sonades absolucions, com l’operació Xacal, amb 22 detinguts al gener de 2006 a Vilanova i la Geltrú, i que va acabar amb totes les persones absoltes, amb retrets inclosos a la sentència per les tortures patides a la comissaria per alguns detinguts. O l’operació Tigris, amb 33 persones detingudes al juny de 2005 a Santa Coloma de Gramenet, i que va acabar en només dues condemnes, i encara per haver allotjat uns fugitius dels atemptats de Madrid.

En tots dos casos, bona part dels detinguts van patir gairebé quatre anys de presó preventiva abans no es va dictar la sentència absolutòria. D’històries, n’hi ha moltes. Com la de Jamal Roshan, l’únic condemnat dels Onze del Raval d’origen indi. La seva història, la narra Alberto López Bargados, antropòleg membre del grup de suport als Onze del Raval, al llibre Rastros de Dixan. Jamal Roshan és un empresari indi que va ser detingut aquell gener de 2008 resant en l’oratori del Raval on es van produir bona part de les detencions. Feia tres mesos que Roshan vivia a Barcelona, on havia vingut per explorar un negoci d’exportació d’oli cap al seu país. Format al Saint Javier’s College, una prestigiosa universitat jesuïta, vestia com un executiu occidental. Convençut durant mesos de l’error de la seva detenció, va confiar fins a l’últim moment en el judici a l’Audiència Nacional. Infructuosament: va ser condemnat, i el 2014, en sortir de la presó, expulsat a l’Índia. Roshan no ha oblidat el que els va tocar viure a ell i als altres 10 condemnats.

O Niyaz Valiohhmehoz Minikahayerovich, ciutadà d’origen rus conegut amb el sobrenom de Yassin. Arribat a l’Estat espanyol a finals del 2001, s’hi va convertir a l’islam, i va estar allotjat durant un quant temps a la casa Al Kaala del carrer de Sant Francesc de Santa Coloma de Gramenet, on la policia i
el jutge instructor de la investigació, Baltasar Garzón, situaven el nucli de la xarxa Tigris i que va acabar en una absolució de 31 dels 33 detinguts. El 18 d’agost del 2004, segons es narra amb tot detall en la sentència de l’operació Tigris, Yassin marxa via París per començar un llarg viatge que el portaria per diversos països per conèixer de primera mà la religió islàmica, des de Turquia fins a Geòrgia o l’Iran, des d’on informa per telèfon un altre dels detinguts i finalment absolts en l’operació Tigris que està a punt d’entrar a l’Iraq. La policia va anar fent el seguiment del viatge de Yassin per Orient a través de diversos telèfons punxats d’altres assidus d’Al Kaala. Finalment, el 21 d’octubre del 2014, ja trobant-se a la ciutat iraquiana de Kerbala, Yassin truca a Santa Coloma perquè li enviïn diners, ja que està passant una situació desesperada, dorm al carrer i menja del que troba a les escombraries. Com ressenyarà posteriorment el tribunal que va emetre la sentència de l’operació Tigris, difícilment una persona que s’ha integrat en una xarxa gihadista per atemptar a l’Iraq viuria en aquelles condicions precàries. Però la policia espanyola informa igualment les forces internacionals que aleshores ocupaven l’Iraq i Yassin va ser detingut, jutjat i condemnat en aquell país. No pas, però, per cap acte de terrorisme, sinó per haver entrat sense papers a l’Iraq, un delicte penat amb presó en aquell país.

La confident en presó preventiva
Un altre cas, més recent, és el de l’estudiant catalana de 18 anys, filla de pares marroquins, detinguda el 2015, la identitat de la qual no ha transcendit, però la història de la qual explica Anna Teixidor en el seu llibre Combatents en nom d’Al·là. De Catalunya al gihad. Addicta a les xarxes socials, on s’havia destacat per discrepar de les tesis de l’Estat Islàmic, va ser captada per un cos policial espanyol perquè s’infiltrés a través de perfils falsos a Facebook i a WhatsApp entre grups que presumptament pretenien convèncer dones joves per anar a combatre a Síria. Després d’elaborar diversos informes per al cos policial que l’havia captat, sense rebre mai cap retribució a canvi, ella mateixa va ser delatada per un confident d’un altre cos policial que la va acabar detenint en una de les operacions antigihadistes que hi ha hagut l’últim any. Abans no es va poder documentar que era confident de la policia, va estar sis mesos en presó preventiva. El cas també ha acabat sent arxivat.

L’advocat Benet Salellas va participar el 14 d’abril passat en el congrés sobre antiterrorisme gihadista a Oñati (Euskal Herria) coordinat per Manuel Cancio, catedràtic de dret penal de la Universitat Autònoma de Madrid. Tots dos són crítics amb les modificacions del Codi penal fruit de l’aplicació del pacte antigihadista del PP i del PSOE. “Tipifica el delicte de col·laboració imprudent, quan en castellà la paraula col·laboració vol dir que un ho fa conscientment”, diu Cancio, que hi afegeix: “Això és una novetat mundial; no conec cap altre país en què es criminalitzi la col·laboració amb un delicte de terrorisme sense que tu siguis conscient de fer-ho”. “La tàctica del Govern del PP és dir que això ens ho demana Europa; però, quan vas a la decisió marc europea, veus que no en diu res. Aquí hem anat molt més lluny que qualsevol altre país europeu”, lamenta Cancio.

Salellas, per la seva part, diferencia entre les investigacions relatives a fets realment esdevinguts, com els atemptats de Madrid del 2011, “que és la perspectiva clàssica del dret penal”, del que són investigacions prospectives o de fets futuribles, “un tret característic del dret penal de l’enemic”, que permet a la policia i als jutges instructors vorejar els límits de les garanties que ha de tenir tota persona investigada.

Una reflexió, aquesta, que el mateix Salellas circumscriu a aquells detinguts que s’han quedat aquí. “No hi ha cap dubte, i la realitat és tossuda a recordar-nos-ho encara fa algunes setmanes a Brussel·les, que aquells que han estat a Síria a les files del DAESH en el seu retorn a Europa poden suposar un greu perill”, afirma Salellas. “Però la pregunta és: aquest perill és equiparable i de la mateixa magnitud per a qualsevol que es trobi adscrit a aquesta òrbita ideològica, estigui aquí o estigui allà? I les respostes que ha de donar el sistema jurídic han de ser de la mateixa naturalesa?”, es pregunta l’advocat gironí.

El gran introductor a l’Estat espanyol d’aquest tipus d’incriminacions basades a imputar la pertinença a banda armada per mers supòsits de risc d’atemptat, però sense poder aportar proves sobre la seva possible execució, va ser el jutge Baltasar Garzón. De moment, però, bona part de les imputacions per aquest tipus de casos han acabat en absolució, no sense abans els detinguts haver patit uns quants anys de presó preventiva. O de sobreexposició mediàtica. Com a mostra, el titular a tota portada d’El Periódico arran de les detencions del Raval el 19 de gener del 2008: “11-S Nova York. 11-M Madrid. 7-J Londres. 19-G Barcelona”.

Deixa un comentari

El teu correu-e no serà publicat.