La capçalera valenciana, per contra, és la que mostra més moderació en el seu to, trencant la seva imatge d’exaltació habitual i sols el diari del Grup Godó dedica una peça a explicar la versió dels humoristes francesos.

Encara que és cert que la premsa de Madrid va força decibels per sobre en el to de la seva indignació. Amb titulars com “Gens de gràcia” “Intolerable!” o l’anunci en portada de la decisió de la Federació espanyola de Tennis de demandar la televisió francesa –sense que ningú insinuï que potser s’està sobrereaccionant-, el periodisme esportiu espanyol ha demostrat un sentit de l’humor similar al dels seus lectors, que han convertit l’etiqueta #pierdesmasqueunfrances en tendència estatal durant hores. La polèmica ha passat, fins i tot, a la premsa generalista, amb una portada del Qué! que supera els límits de la premsa propagandista. Paradoxalment –i com han recordat molts internautes- aquests mateixos mitjans no es van estar de fer córrer rumors sobre el possible dopatge dels jugadors del Barça –i de la selecció espanyola.-

La polèmica ni tan sols serveix a la premsa catalana per explicar que la majoria d’esportistes parodiats –excepte Casillas- són dels Països Catalans i mostrar, almenys, una indignació catalanocèntrica. Tampoc aquests diaris van mostrar cap tipus de reacció quan la premsa espanyola va pressionar l’NBA estatunidenca per canviar la bandera que –al seu web- identificava Ricky Rubio, passant de la senyera a la roja-i-gualda i sembla passar per alt que tots els jugadors de la selecció espanyola de Tennis entrevistats per  SuperDeporte sobre aquest tema són, menys un, d’aquests territoris.

El món de la comunicació. He seguit amb atenció les ofertes de tots aquests serveis d’ocupació, sempre amb una visió molt oberta, amb experiència demostrable en diversos àmbits i capacitat per a realitzar diverses activitats, sempre relacionades amb l’ampli món de la comunicació, per no descartar cap possibilitat d’entrada. Fins i tot he fet diversos cursos per aprofundir en coses sabudes, en les xarxes socials en línia, la comunicació d’empresa i, sobretot, reforçant l’anglès. Potser, aquesta és una estratègia que qualsevol “headhunter” qüestionaria, però, les poques ofertes existents, i el gran volum de pretendents, tampoc permet traçar línies massa rectes.

Forçar la professió. Un any després de realitzar aquest exercici de mantenir el perfil professional viu en aquests serveis d’ocupació, també a la xarxa per compte propi, ha servit per modificar les preferències personals i orientar les aspiracions professionals. Tant és així, que he acabat establint-me per lliure, assumint tots els riscos que això comporta, gaudint d’alguns avantatges, que sembla que també n’hi ha. Però, sobretot, aquesta ha estat una experiència que ha servit per forçar la professió i l’experiència acumulada, per saber fins on pot arribar un perfil professional de periodista en el món en què vivim.

La realitat és molt dura. Això és el que comentem una i una altra vegada els col·legues de la professió cada vegada que ens veiem, compartim i analitzem la situació actual. I, en aquesta nova etapa professional continue topant amb la mateixa situació, multiplicada exageradament per mil, de les empreses que ho volen tot, al preu més baix possible, sense renunciar a res. I, en aquest context, el pressupost i la negociació són els elements d’una batalla diària que requereix molta dedicació, consumeix tot el temps i els pocs recursos disponibles, que posa a prova la viabilitat de qualsevol projecte de comunicació.

Grans dosis de creativitat. La conclusió a la qual vull arribar és que els periodistes estem més ben preparats que cap altre professional per fer aquesta tasca de fer i refer projectes, adaptar-los a qualsevol necessitat, optimitzar-los al màxim. I els projectes de comunicació són els que sempre han requerit d’aquestes habilitats, a més d’una gran dosi de creativitat. Se sol relacionar la creativitat amb les agències de publicitat, on un bon equip sol fer una campanya creativa al mes. Però, no podem perdre de vista que un periodista pot i ha de ser creatiu cada dia, a cada article o intervenció pública o mediàtica. També davant la situació actual, per fer els millors projectes comunicatius possibles.

La pregunta a fer a Ramírez llavors és: És un ànec la seva corresponsal a Colòmbia, Salud Hernández-Mora? La periodista hispano-colombiana, tertuliana i columnista molt coneguda al país americà, va ser protagonista fa uns mesos d’una forta polèmica en aquell país que poc o gens va transcendir a l’Estat espanyol. Llavors la revista Un Pasquín (descarregable en PDF al final d’aquest article) va publicar una sèrie de reportatges sobre les personalitats –polítics, jutges, empresaris, acadèmics i periodistes- que havien tingut relació amb el paramilitarisme, a partir de la divulgació dels arxius de l’ordinador de Carlos Castaño, antic dirigent suprem de l’organització paramilitar Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC) mort el 2004 a mans dels seus propis partidaris.

La publicació d’aquests arxius va revelar la profunda penetració del paramilitarisme a les estructures del poder oficial colombià i els diferents graus de simpatia i, fins i tot, col·laboració d’importants estaments amb uns grups violents culpables de desenes de milers de morts, tortures i desaparicions i d’entre tres i cinc milions de desplaçaments forçats en els darrers 25 anys, segons dades d’Amnistia Internacional, qui estima que són els responsables del 75% de les violacions dels drets humans perpetrades en el marc del conflicte armat colombià. A causa de la gran polèmica generada per aquestes revelacions es van produir nombroses dimissions, com és el cas del periodista Ernesto Yamhure, que va renunciar als seus espais escrits i radiofònics després de saber-se que discutia els seus articles amb Carlos Castaño abans de la seva publicació. Per fer-se una idea de l’alçada política de l’escándol sols cal saber que l’actual president Juan Manuel Santos va decidir dissoldre els serveis d’intel·ligència colombians –el DAS- per la incapacitat de depurar-los completament.

El cas de Hernández-Mora no ha anat tan lluny, però ella no tan sols no ha dimitit sinó que no ha donat cap explicació pel correu on anomena Castaño “Estimat comandant” en una resposta a un correu de Castaño on aquest li demanava que matises unes declaracions fetes durant una entrevista. Hernández-Mora assegura que seguirà les seves indicacions. Encara que molts periodistes han demanat la dimissió de la columnista, també n’hi ha que l’han defensada, com per exemple l’editorial de la revista Semana, qui tot i reconèixer la “incomoditat” de la posició d’Hernández-Mora, assegura que “el paral·lelisme entre el seu cas i el de Yamhure és incorrecte”.

La “incomoditat” més gran per Hernández-Mora, però, prové d’ella mateixa. Que hauria dit sobre una vinculació similar d’algun altre periodista o professional amb la guerrilla? Doncs el que va dir sobre el professor universitari Miguel Ángel Beltrán, fins i tot després que la fiscalia arxivés totes les acusacions en la seva contra. Una presumpció de culpabilitat que no s’aplica a ella mateixa, autora del pròleg de l’autobiografia de Castaño i que en motiu de la confirmació de la seva mort va publicar un perfil a El Mundo on passa silenciosament per sobre tots els seus crims i en justifica el seu pas a la lluita armada.

Ara, la pregunta què caldria fer-li a Pedro J Ramírez és: És Salud Hernández-Mora un ànec?

110915CorreosSaludHdezCastañoUnPasquín copia

Fa temps que em preocupa l’ús i abús que fan d’aquesta mena d’enquestes els mitjans de comunicació convencionals, mixtos o exclusivament telemàtics. Sovint rebo lletres de convit a respondre d’urgència una o altra enquesta com si ens hi anés el futur del país i la catalanitat en la resposta. Aquesta troballa meva de fa uns dies em permet desenvolupar algunes de les meves recances al respecte.

Prescindeixo, d’entrada –i ja és molt prescindir–, del caràcter acientífic d’aquesta mena d’enquestes, no emparades en cap mena de mostra mínimament fiable pel que fa a les persones enquestades i amb garanties més aviat minses, doncs, pel que fa a la representativitat dels resultats. De fet, la primera pregunta a respondre és si aquest dubtós mètode de consulta, que ha esdevingut ja un gènere d’opinió específic a afegir als que s’estudien als centres de formació de periodistes, aporta res de positiu i enriquidor al ventall ja prou ampli de gèneres d’opinió que podríem anomenar clàssics. En tinc els meus dubtes, atès el reduccionisme que propicia en les pràctiques del periodisme, cada vegada més inclinades a l’espectacle i a l’escàndol en l’expressió d’opinions –el cas de les tertúlies, n’és una bona mostra, tenint en compte on hem arribat al respecte–, i més allunyades de les matisacions que imposa la complexitat de les relacions humanes.

En el cas de l’enquesta de “Veu pròpia” que em dóna peu a aquest comentari, ofereix cinc opcions de resposta, una manera de no reduir-la al “sí” o el “no” sense matisos de què tant abusen els mitjans (en Cuní a “El matí” en va fer, a TV3, ús i abús, d’aquesta pràctica que veig que no han suprimit els qui han pres el relleu al magazín matinal). Però fins i tot amb aquesta precaució d’obrir el ventall de respostes, cosa que prefereixo al maniqueisme del blanc o negre, l’enquesta de ‘”Veu pròpia” em resulta fal·laç. I temo que, en respondre-la, no he deixat de caure en una trampa provocada pel mateix plantejament dels autors de les preguntes. Perquè, ¿què vol dir “multilingüisme” i quin “multilingüisme” cal potenciar?

Sense possibilitat de matisar la resposta –els gèneres d’opinió clàssics, incloses les cartes al director i fins i tot les tertúlies si es plantegen entre gent que sap de què parla i no busca només notorietat–, permeten –o haurien de permetre, i fins i tot fomentar– els matisos, les precisions semàntiques, l’explicació de les respostes fins on permet l’espai de què disposa l’opinador. Característiques cada vegada més necessàries davant la multitud d’aspectes a tenir en compte a l’hora d’analitzar i explicar el món des dels mitjans. Per això resulta una qüestió clau per verificar la salut d’un sistema comunicatiu i també d’un mitjà en concret obrir el ventall d’opinions i no tancar-lo a opinadors d’una visió única del món.

És exactament al contrari del que fa aquesta nova moda comunicativa de les enquestes, que redueix el ventall d’opinions a la resposta a la formulació d’unes preguntes que no admeten matisacions, ni tan sols si la possibilitat és més àmplia que no l’afirmativa i negativa. Tornant a meva resposta a la de ‘Veu pròpia”, em vaig quedar amb les ganes, per exemple, d’explicar què entenc per “multilingüisme” i, sobretot, quines llengües crec que haurien d’acompanyar la pròpia del país en un sistema educatiu amb perspectives de futur i voluntat integradora. Segurament, si poséssim de costat la meva concepció d’aquest “multilingüisme” escolar concret (que hauria d’incloure, en la meva opinió, una atenció especial a les llengües peninsulars, inclosa la basca, el gallec i l’occità , i a algunes de les d’origen de l’alumnat, a més de l’anglès com actual llengua de relació internacional, la qual cosa no vol dir que ho sigui per sempre: quan jo estudiava ho era el francès…), estaria força allunyada del que proposarien altres persones que van triar la mateixa resposta. I no ho he pogut matisar, perquè les mateixes característiques del gènere m’ho impedeixen.

Ateses aquestes reflexions, em permeto discrepar, doncs, dels qui consideren que aquest nou gènere afavoreix la participació. Més aviat serveix per allunyar-la i, alhora, fomentar encara més el pensament acrític tan present per desgràcia en els mitjans de comunicació del nostre país.

El seu catalanisme –destacat a la majoria de mitjans, amb algunes excepcions com el provocador titular de La Razón: “Mor un dels més grans i radicals dels pintors espanyols”- comença a manifestar-se, segons escriu Lluís Permanyer a La Vanguardia, just després “d’haver entrat a Barcelona les tropes d’ocupació”. No sols va negar-se sempre a traduir-se el nom o el cognom –que sempre va lluir orgullós el seu accent obert- sinó que ja al 1952 pinta Solcs amb quatre barres ben visibles i que es convertiran en un dels seus símbols recurrents. També pintarà altres obres com Esperit català, Visca Catalunya o Companys, que amb un mocador tacat amb sang recordarà el President màrtir.

Més enllà de la seva obra, la seva vida tindrà també una faceta militant cada cop més pronunciada. El 1966 participarà a la Caputxinada, la tancada d’universitaris al convent dels Caputxins de Barcelona per reclamar la legalització d’un sindicat democràtic d’estudiants que va ser recolzada amb la presència física de diferents intel·lectuals i artistes. Quatre anys després va participar en una tancada a Montserrat en protesta pel procés de Burgos, motiu pel qual va ser detingut i fins i tot breument empresonat. De forma més continuada col·laboraria amb el llavors clandestí PSUC, per al que dibuixaria un dels seus quadres més famosos i també la portada del llibre Ú no és ningú –que incloïa un poema de Joan Brossa- en record als militants comunistes morts per la llibertat, entre moltes altres aportacions.

La seva predisposició a regalar la seva obra per recolzar les causes que considerava justes el va acompanyar tota la vida. L’ex-dirigent de CCOO Jose Luís López Bulla recorda en el seu bloc les vicissituds que van passar el 1974 per demanar-li un quadre a Tàpies per després imprimir-ne còpies en forma de postals per vendre a les fàbriques i recollir, així, diners per ajudar al Vietnam. Més endavant també va regalar, per posar sols els exemples més coneguts, un quadre a Ajuda Obrera Bòsnia durant la guerra dels Balcans, conjuntament amb José Saramago va dedicar una obra al moviment pacifista basc Elkarri i, ja al 2007, va regalar un quadre a Acció Cultural del País Valencià per ajudar-la a sufragar les multes imposades pel manteniment dels repetidors que permetien veure TV3 al País Valencià.

També va expressar les seves idees escrivint, tan en llibres com en nombrosos articles de premsa –sobretot a La Vanguardia durant la dècada de 1980- des d’on va analitzar la societat catalana, va apostar per les idees de progrés i fins i tot va defensar el comunisme, no sols com a model polític i econòmic, sinó també per la seva capacitat de crear un Nou Home més bo i solidari. La consciència que la societat es troba dividida en classes socials, on no tothom té les mateixes oportunitats ni possibilitats va impregnar tots els seus discursos, tan els polítics com els filosòfics o els artístics. I fins i tot va arriba a co-signar –juntament amb Gregorio López Raimundo- el llibre PSUC, per Catalunya, la democràcia i el socialisme, editat el 1979.

Encara que entre les seves decisions més incoherents amb aquesta trajectòria va ser la d’acceptar el títol de Marquès per part del Rei d’Espanya l’abril del 2010 –Lluís Permanyer recorda que Santiago Rusiñol va rebutjar una proposta similar de part d’Alfons XIII- va resumir el seu compromís en la frase “el món només avança si l’empenyem; no me’n penedeixo, d’haver-me adherit a l’esquerra”.

Actualització: No sols La Razón i altres mitjans madrilenys han posat en dubte la catalanitat de Tàpies. Un lector advertia que mentre la versió en català de La Vanguardia el definia com “un català universal”, a la versió en castellà es traduïa per “Duelo en Catalunya por la muerte de un artista universal”.

Fins aquí, en part, s’explica que en els darrers anys hagin caigut capçaleres d’arreu del món. I que tots els mitjans s’hagin llançat a explorar durant la darrera dècada, noves fórmules de difusió dels seus continguts a través de la xarxa, de moment però, sense que s’albiri en un futur proper cap recepta clara per a l’èxit.

Amb tot això, la precarització de la professió de periodista s’ha anat agreujant durant els darrers anys de manera galopant, fruit d’aquesta crisi del model empresarial, d’una banda, i de la pròpia crisi econòmica, de l’altra.

Aquesta doble crisis ja és prou greu en aquells mercats comunicatius forts i normalitzats com ho poden ser el dels EUA o el d’estats com el Regne Unit, França, Alemanya o Espanya. Però en espais comunicatius com el català s’hi afegeix un tercer element, aquest més permanent,  fruit de no disposar de cap protecció de les que una estructura d’estat pot oferir. El nostre és un espai comunicatiu que ha estat dividit per una planificació política i administrativa premeditada. En aquestes condicions els mitjans de comunicació públics tenen un paper afegit de correcció d’aquesta anomalia. Així, Catalunya Ràdio i TVC tenen un paper addicional en aquest sentit al que puguin tenir els mitjans de comunicació públics d’estats amb mercats periodístics i audiovisuals normalitzats.

Entès així doncs, és molt difícil comprendre com, en una situació tant inestable dels mercat periodístic i audiovisual català, CiU assumeixi del PP –i amb el suport del PSC- el plantejament de retirar progressivament la publicitat de les emissores de la CCMA. La mesura se suposa que és per facilitar que part d’aquest pastís publicitari es redistribueixi entre els actors privats del mercat comunicatiu. Fins ara, la publicitat a les emissores de Catalunya Ràdio no ha impedit, per exemple, la consolidació d’una oferta de ràdio privada en català. Amb televisió, pel cost que suposa, aquesta oferta privada en català no s’ha consolidat, ni és competitiva. Per tant, el més fàcil de preveure és que el transvàs dels ingressos publicitaris aconseguits fins ara per TVC vagi cap les potents ofertes de televisions privades espanyoles ja existents, i no a bastir un projecte sòlid de televisió privada catalana.

Així que, si finalment prospera la iniciativa de retirar progressivament el finançament privat (la publicitat) dels mitjans de comunicació públics catalans disminuiran els seus ingressos. Una disminució que l’haurem de pagar entre tots els ciutadans, amb més aportacions del pressupost públic, o que l’haurem d’assumir associada a la caiguda de la seva competitivitat i qualitat. Per tant, el debilitament del ja prou vulnerable espai comunicatiu català.

I això passa quan en sanitat és parla d’introduir el copagament.

1) És una presa de pèl que contracten membres de Noves Generacions en la mateixa empresa d’on ens van acomiadar a nosaltres quan el mateix alcalde es va comprometre en el plenari d’agost de 2011 a contractar primer part dels injustament acomiadats.
2) Ens sembla molt greu que es gasten 3’6 milions d’euros, 600 milions en pessetes, en dues televisions privades quan encara no ens han indemnitzat ni ens han pagat les dues mensualitats que ens deuen.
3) És un mal negoci per a la ciutat que tancaren GandiaTV per a gastar-se, en tres anys, un milió d’euros més per a fer el mateix que ja es feia en la televisió pública. Qualsevol ciutadà pot comprovar en els pressupostos de la ciutat quant costava realment GandiaTV. Ho aclarim perquè, interessadament, s’ha confós l’opinió pública amb el pressupost total de l’empresa Iniciatives de Comunicació, que duia altres activitats a banda de la televisiva.
4) El més preocupant però, és l’endogàmia comunicativa a la que ens aboca aquesta situació. Algú pensa que dues televisions privades, amb totes les despeses pagades durant tres anys, van a ser objectives en informacions municipals? Bona prova d’açò és l’eco que està tenint aquesta notícia en els mitjans beneficiats amb quasi 100 milions de pessetes anuals cadascun.
5) Animem la ciutadania a contrastar qualsevol informació en els pocs mitjans independents i no deixar-se dur pel tsunami informatiu subvencionat.
6) Instem la fiscalia a investigar tot aquest procés i la seua adjudicació davant els nombrosos dubtes legals ocasionats.
7) Estenem la mà, una vegada més, als actuals governants de Gandia per resoldre la nostra situació sense haver de passar pels jutjats i assumir les despeses afegides que això suposaria per a la ciutadania de Gandia.

Gandia, 31 de gener de 2012

“La situació és tan precària que la gent ha decidit aquesta mesura desesperada per forçar el seu acomiadament i com a mínim cobrar els endarreriments, la indemnització i tenir dret a l’atur, ja que era impossible seguir aguantant com ara, treballant sense cobrar”, han explicat a Mèdia.cat fonts dels treballadors que han preferit no dir el seu nom per por a represàlies. La decisió d’aturar-se –que sols afecta la meitat de la plantilla, ja que les dues de les tres empreses que composen el grup que no tenen comitè d’empresa han preferit no afegir-se a la vaga- arriba després de mesos de reclamacions –judicials incloses- d’una bona part dels treballadors a l’empresa perquè es posi al dia en els seus deutes o els acomiadi. “Si marxem nosaltres perdem la indemnització i la prestació d’atur, i tal i com està el mercat tampoc hi ha gaires opcions laborals, però l’empresa es nega a acomiadar ningú, suposo que per estalviar-se aquests diners, així que estem en una trampa terrible”, expliquen les mateixes fonts que, asseguren, ja ningú veu viable el futur del diari i “la gent prefereix que tanqui definitivament i passar pàgina”.

Amb problemes econòmics des de 2008 –quan van començar els endarreriments en el pagament dels salaris- La Mañana ha anat trampejant la situació aquests darrers anys gràcies, en part, als ulls grossos de les autoritats laborals, que els han permès, entre d’altres irregularitats, pagar fins al 30% del salari en negre, un fet que ha estat denunciat per diferents treballadors sense que ningú hagi reaccionat. Però des de finals de l’any passat es troba en un preconcurs de creditors que haurà de resoldre’s a finals de febrer. Entre la plantilla s’estén la idea que si bé aquesta llarga crisi ha afectat negativament la marxa del diari i la televisió també hi ha altres qüestions, “com una mala gestió prèvia que ha convertit aquest mitjà en més dèbil a l’hora d’afrontar els moments difícils”. Ara aquesta feina s’ha convertit en un malson i, molts d’ells, comencen aquesta vaga amb la paradoxa que la seva esperança és el tancament del que fins ara era el seu mitjà.

Una interessant reflexió. Podria ser que al final la crisi dels mitjans no fos culpa de la velocitat i simplificació d’internet? Ni de la cultura del “tot-gratis”? O ni tan sols dels canvis socials en els què la gent ja no té la necessitat de dur un diari sota el braç quan va pel carrer? Podria ser que al final el problema no fos que els mitjans –i aquí em refereixo al que els anglosaxons anomenen “mèdia corporativa”- no han sabut adaptar-se als canvis de format, sinó que no han sabut adaptar-se als canvis de mentalitat? Què simplement la gent no vol ser tractada com a criatures i que no pensa pagar perquè li parlin com si ho fossin? I si el problema no fos el continent sinó el contingut?

Al caliu de l’esclat del 15M i la seva espectacular capacitat d’utilitzar les noves eines tecnològiques vaig escriure: “El tema del dia ja no és el que dicta el senyor Godó des de la portada de La Vanguardia sinó el que decideixen un grapat de peluts des dels seus ordinadors i mòbils”. Ara penso que em vaig quedar curt. Els editorialistes dels diaris –i la gran majoria dels seus columnistes i tertulians estrella- segueixen pontificant sobre tot allò que existeix al cel i a la terra tal qual feien aquells famosos erudits que discutien sobre el sexe dels àngels mentre els turcs assetjaven la seva ciutat i enviaven la seva civilització al pou de la història.

Semblen inconscients que cada cop hi ha menys gent que se’ls escolta i cada cop n’hi ha més que vol dir la seva ajudada, en això sí que hi ha un canvi, en les possibilitats que dóna internet com el primer mitjà massiu en que cada receptor és, alhora, un emissor. Pensen –per posar un exemple recent publicat a aquest portal- que si ells no parlen de l’estafa de les participacions preferents de les caixes d’estalvi ningú se n’assabentarà, quan el que en realitat està passant és que la gent està assabentant-se per altres canals i està deixant de confiar en la seva capçalera de tota la vida –pensem que és un problema que afecta sobretot gent gran- de la mateixa manera que ha deixat de confiar en la seva oficina bancària de tota la vida.

I la inadaptabilitat dels mitjans no ho ha estat a un model de negoci, sinó a una altra cosa molt més profunda, a un canvi de civilització que els enterrarà de la mateixa manera que els turcs van enterrar Constantinoble. I crec que això ja té ben poca marxa enrere. Els mitjans poc poden canviar atrapats en les seves lògiques empresarials i polítiques. I la gent ja no farà marxa enrere per molt que, a base de restriccions i decrets, converteixin internet en una espècie d’intranet gegant a l’estil xinès.

PD: I això ja seria una matèria per un altre article, però, per quan una investigació sobre el suport dels mitjans a les restriccions a la xarxa? És per què els seus continguts hi apareixen gratuïtament? O precisament per què trenca la unidireccionalitat del seu missatge i els fa inservibles?

Sobre la primera raó, la solució depenia en un 100% del Govern de la Generalitat, que quan va concedir les llicències de TDT poc abans de l’apagada analògica va negar-se a renovar qualsevol canal crític amb la seva gestió, condemnant-los tots a la liquidació, com per exemple va passar amb InfoTV. De fet, l’anterior govern municipal del PSOE ja va emetre en TDT sense esperar el permís per tal de forçar al Consell a acceptar la realitat de l’existència de la televisió pública i forçar-ne així la legalització. El resultat electoral, però, va impedir que se sabés qui hauria guanyat el torcebraç.

La motivació econòmica ha acabat caient aquesta mateixa setmana, tal i com han informat els mitjans comarcals. L’Ajuntament de Gandia ha signat un contracte amb les dues televisions que operen a la comarca –Telesafor.com i Tele-7- per garantir la difusió de continguts d’interès públic, institucional i cultural de la ciutat per un valor global de tres milions i mig d’euros en tres anys. Una quantitat que supera en vora el milió el cost de mantenir Gandia TV durant tot aquest temps –que va ser de 825.000 euros el 2011- i que desmunta el vell tòpic neoliberal que l’externalització de serveis sempre és més eficient i econòmic que les empreses públiques. Precisament el cost de la televisió pública –que llavors assegurava que era d’1,7 milions anuals- havia estat un dels cavalls de batalla de Torró mentre estava a l’oposició, acusant l’Ajuntament de “gastar els diners en manipulació”.

L’escàndol no s’ha fet esperar a Gandia, on la trentena d’ex-treballadors del canal públic –als qui des de juliol encara els deuen part dels salaris i la indemnització- s’han manifestat en protesta de que “hi hagi diners per a les empreses privades i no per a complir els contractes amb els treballadors”. També els regidors del PSOE i el Bloc han denunciat el doble raser de Torró a l’hora de gastar-se els diners.

El fet que el mateix Torró tingui vinculacions empresarials amb Tele-7 –aquest canal va interferir el senyal de Gandia TV mesos abans de les eleccions- i Alfonso Rus –alcalde de Xàtiva i president de la Diputació de València- la tingui amb Telesafor.com ha fet augmentar les sospites de prevaricació en tota l’operació. Els diners arriben –segons explica el digital comarcal Gente de la Safor- just quan més ho necessitava Tele-7, que ja feia mesos que no pagava els salaris i estava a punt de fer fallida.

El contracte, a més, s’ha negociat a través de l’empresa municipal Iniciatives Públiques de Gandia SA i no, com hauria d’haver estat segons l’organigrama institucional, mitjançant Iniciatives de Comunicació de Gandia, el gerent de la qual era fins ahir mateix Salvador Pérez, el darrer dels treballadors de Gandia TV encara contractat per l’Ajuntament.