Media.cat – Observatori crític dels mitjans

A casa tenim una pràctica cada dia més habitual: al migdia comencem mirant el Telenotícies de TV3 a dos quarts de 3 h, però a les 3 h en  punt canviem de canal i posem el Telediario, de TVE. D’una banda, perquè és l’hora en què acostumen a començar els esports i jo, si em permeteu, ja n’estic fins al capdamunt de saber quin futbolista ha esternudat. Però sobretot ho fem perquè la diferència en la informació internacional d’un i altre informatiu cada cop és més abismal. I com que ens interessa saber què hi passa al món, i com que no tenim contractada cap plataforma de televisió de pagament que inclogui canals de notícies internacionals, doncs la millor informació internacional que arriba per la TDT oberta és la de Televisión Española.

Potser alguns em direu que sóc una exagerada. Per comprovar-ho, us proposo un exercici molt senzill: mireu qualsevol Telenotícies i compteu quantes informacions internacionals estan elaborades per algun corresponsal o les firma un periodista coneixedor del tema, i quantes són simples imatges d’agència amb una veu en off (o la de la mateixa persona que està presentant l’informatiu) sobreposada.

Doncs la setmana passada vam saber que, malauradament, ens donen nous arguments per continuar amb aquesta pràctica del canvi de canals. Una pràctica que s’agreuja al vespre, ja que els informatius de les dues cadenes comencen alhora, i si vols estar al dia de les notícies del món, has d’anar fent zàping per estar atenta quan comencen les de TVE.

Torno això que havia començat a explicar: la setmana passada ens van anunciar que les informacions d’arreu del món als Telenotícies de La Nostra encara perdran més qualitat i profunditat de la que actualment tenen. En quin sentit? Comunicació21 informava que TV3 tanca les corresponsalies d’Amèrica Llatina i l’Àfrica del Nord. És a dir, que ens quedem sense poder conèixer la realitat del Marroc i de l’Amèrica Llatina (una realitat que amb una sola corresponsal ja quedava coixa) que ens explicaven Pepe Garriga i Isabel Galí, respectivament. La primera corresponsalia es va obrir fa 10 anys, i ens ha ajudat a entendre l’actualitat política d’aquell regne, i quan ha calgut dels països veïns. I per exemple, fa un any ens va explicar, sense haver de passar pel filtre dels interessos polítics espanyols, el desallotjament per part de l’exèrcit marroquí del Campament sahrauí de la Dignitat, a les afores d’Al Aiun. I la Isabel Galí ens ha apropat tant al context polític com a la quotidianitat d’uns països que estan immersos en processos transformadors i que cada cop prenen més rellevància en el marc internacional.

Així que, si volem estar informats a través de la televisió del que succeeix en aquests punts del món, ho haurem de fer a través de la mirada espanyola de TVE. Una nova mala notícia per l’afeblit espai català de comunicació que fa anys que periodistes i responsables de mitjans intentem vertebrar. Perquè en el moment que hem de recórrer a algú de fora perquè ens expliqui el que succeeix més enllà de casa, estem fent noves passes enrere i estem convertint-nos en subalterns d’un espai de comunicació que ens vol satel·litzar i absorbir.

Recordeu fa uns dies quan la directora de TV3, Mònica Terribas, alertava al Parlament que la retallada que vol fer “el govern dels millors” afectaria el model? Doncs aquí en tenim un exemple.

“El periodisme és una espècie d’estafa piramidal en la que els que duen més temps s’alimenten de la il·lusió dels que acaben d’arribar a canvi de les molles del negoci”

Ahir a primera hora ja se sabia que Televisió de L’Hospitalet emetria la seva darrera programació el 31 de desembre, després de la decisió de l’ajuntament de la ciutat de tancar-la –encara que per ara es mantindrà la ràdio-, però aquesta no va ser l’única notícia negativa del dia en relació als mitjans de comunicació. A mig matí corria per les xarxes socials un apunt al bloc del 324.cat, La Panamericana, on els corresponsals de TV3 a l’Amèrica Llatina anunciaven el tancament de les oficines de la televisió pública catalana a Bogotà i Rabat, després de tres i deu anys, respectivament, de funcionament. Una conseqüència, explicaven, de les retallades pressupostàries imposades per la Generalitat. A la tarda arribaria la tercera i més impactant notícia: el Grup Planeta anunciava el tancament del gratuït ADN –amb edicions a Barcelona, València i Palma entre d’altres- i acomiadava els seus 60 treballadors. Fa justament un mes es feia públic que en sols tres anys els periodistes a l’atur s’han triplicat als Països Catalans i no sembla que aquesta situació hagi de millorar.

Just un dia abans, el dimecres 21 es presentava públicament el Manifest en defensa dels mitjans de comunicació social a Catalunya, impulsat pels col·legis de Periodistes i de l’Audiovisual de Catalunya i els sindicats SPC, CCOO, UGT i UPIFC/Sindicat de la Imatge que reclama la creació d’una mesa sectorial amb participació de tots els sectors per estudiar la greu crisi que afecta el món de la comunicació i que es repensin les retallades en els pressupostos dels mitjans públics.

Però quina ha estat la resposta dels mateixos mitjans a aquesta situació? Dels diaris impresos a Barcelona, només El Punt Avui es va fer ressò de l’acte de presentació del Manifest, a penes alguns altres digitals encapçalats pel 324.cat el van seguir, mentre que la resta va optar per obviar la notícia. L’apunt al bloc de La Panamericana –molt respectuós i purament informatiu per als seus seguidors- va desaparèixer al cap de poques hores. Al web de Televisió L’Hospitalet tampoc s’explica que en una setmana deixarà d’existir.

Que el tema interessa ho demostren fets com que el tancament de l’ADN es convertís en tendència dominant al Twitter a la poca estona de fer-se pública la notícia, amb aportacions, no sols de periodistes, sinó també de molts lectors preocupats per la pèrdua de qualitat democràtica que implica la reducció de mitjans i la cada cop major concentració dels existents. Una situació que comença a esdevenir una “reconversió industrial en tota regla”, tal com apuntava l’investigador de l’Observatori de Polítiques de la Comunicació de l’Institut de Comunicació de la UAB, Josep Àngel Guimerà, des del seu compte de Twitter. Precisament, Guimerà és coautor d’un extens article titulat “Impacte de la crisi econòmica en les polítiques de comunicació de la Generalitat de Catalunya” (PDF, en castellà) que com a conclusió es pregunta “si l’espai català de comunicació aconseguirà sobreviure a aquest embat”.

Encara que ningú tingui solucions màgiques a aquest problema, cada cop més veus reclamen una mobilització més enèrgica de a professió i aliances amb la societat civil. En aquesta línia es trobaria l’ocupació de les instal·lacions d’Ona Mallorca per una desena d’activistes socials i culturals just el primer dia que aquesta havia deixat ja d’emetre.

En els períodes de crisi econòmica no es pot baixar la guàrdia davant les reformes dràstiques que s’imposen. Al mateix temps, però, també cal prestar molta atenció a les oportunitats. Perquè n’hi ha, poques en el món del periodisme, on continua plovent sobre mullat, però alguna n’hi ha. Aquesta és una de les conclusions que es poden extreure del curs d’eines per a emprenedors i autoocupació que imparteix la professora associada de la UAB i directora de Comunicació del Grup Cooperatiu TEB, Pepa Muñoz, al Col·legi de Periodistes de Catalunya.

En el periodisme s’han trobat: la crisi del model econòmic del món globalitzat, i la crisi, més profunda, llarga i complexa, del model de comunicació instaurat fa més de dos-cents anys, basat en el dret universal a la informació, com a garantia per a la democràcia moderna, i la publicitat, com a fórmula prioritària i hegemònica de finançament dels mitjans de comunicació. En períodes de bonança econòmica, tot i les moltes contradiccions, el model ha anat funcionant. Però, amb la caiguda de les inversions publicitàries, en picat des de fa uns quatre anys, i la imparable revolució digital, s’està desplomant el model instaurat del negoci de la comunicació.

En temps de crisi, les empreses de comunicació, com en qualsevol altre sector, s’aprimen. Contradictòriament, cada any hi ha hagut una fornada més gran de periodistes buscant feina. L’especialització i la complexitat del sector han anat resolent la gran demanda, que s’ha anat especialitzant en les cada vegada més nombroses escoles i facultats de periodisme. Aquests són uns estudis que tenen com a objectiu principal formar professionals preparats per a l’anàlisi, la comunicació i l’organització de la informació en els seus diferents suports, amb capacitat per aplicar les competències adquirides en els mitjans, però també en qualsevol altra organització. Tot i això, encara que aprofundim en els temaris, l’emprenedoria i l’autoocupació sembla que no formen part dels estudis.

I és que, ara mateix, els periodistes que estiguen buscant feina i els estudiants que en vullguen trobar, se l’hauran d’inventar. Perquè, senzillament i cruament, cada vegada n’hi ha menys. Almenys tal com l’hem vista fins ara, perquè, ni l’opció freelance ja és viable per malviure. Tanmateix, una resposta interessant a aquesta dramàtica situació és la que explica molt bé Pepa Muñoz als seus estudiants de periodisme de l’Autònoma: la necessitat de passar del “jo” freelance al “nosaltres” projecte empresarial, en un moment en què la cooperació és un element cabdal per a les empreses.

Tot i que els mitjans s’aprimen, continuaran necessitant els professionals per continuar existint, evolucionar i adaptar-se als nous temps. Per això, tornen a prendre protagonisme les empreses externes de comunicació, molt més professionalitzades que abans, amb una major capacitat per implantar idees innovadores, sorgides d’equips pluridisciplinaris, molt creatius, més flexibles. Ara mateix, es busquen solucions per implantar les potencialitats de la digitalització, el web 2.0 i les xarxes socials en línia. Però, el sector és molt canviant i el periodisme ha de saber trobar el seu lloc en aquest nou context que s’imposa. En definitiva, cercar solucions per a la informació de sempre i nous models d’empresa per a les situacions de comunicació actuals.

Finalment Rajoy ha fet pública la composició del seu Govern i avui tots els mitjans obren amb les habituals llistes, fotografies i petites biografies dels nous ministres. Una de les figures que, atesa l’actual situació, hauria d’haver despertat més atenció és la de Luis de Guindos, nou responsable d’Economia i Competitivitat i un dels principals responsables d’aplicar les famoses receptes de Rajoy per tal de superar la crisi. Però tot i això la majoria de mitjans generalistes han cobert l’expedient amb una breu biografia de de Guindos que inclou el seu pas pels governs d’Aznar com a secretari d’estat a les ordres de Rodrigo Rato i la direcció de la filial ibèrica de Lehman Brothers entre 2006 i el setembre de 2008, “fins que va fer fallida” tal com assenyalen els mitjans que han incorporat algun apunt crític –que ni tan sols són tots a pesar que sigui una dada difícil de passar per alt.. Al màxim que han arribat alguns diaris, com La Razón o l’ABC, és a tractar d’oferir un avançament de les seves possibles decisions en base a recuperar de l’hemeroteca algun article o fins i tot declaracions soltes. I qui més lluny ha anat en la tasca investigadora ha estat Vilaweb qui ha publicat que de Guindos va organitzar la venda d’unes polèmiques “quotes participatives” de la CAM que més tard es convertirien en paper mullat.

Tampoc la premsa econòmica especialitzada s’ha esmerçat gaire a analitzar el pensament del nou ministre ni ha prestat massa atenció al que a primera vista seria un dels moments clau de la seva carrera professional, ja que la caiguda de Lehman Brothers –deguda en part a decisions preses mentre de Guindos n’era un alt directiu- es considera com el punt d’inici de l’actual crisi. Expansión –l’empresa editora del qual de Guindos n’és conseller- es limita a assenyalar que va ser “el primer espanyol que va entrar al comitè executiu europeu d’aquest banc” i Cinco Días apunta que “des d’aquest càrrec va presenciar la caiguda del gegant estatunidenc”.

Però quines lliçons va extreure de Guindos d’aquesta experiència? La columna setmanal sobre temes econòmics que llavors publicava a El Mundo ofereixen un document de primera mà de quines van ser les seves primeres propostes per evitar que la crisi ja inevitable s’aprofundís. Abans de l’estiu de 2008 –quan les dades de desacceleració econòmica començaven a acumular-se- les seves preocupacions més recurrents encara eren la “rigidesa dels convenis col·lectius” i la “sostenibilitat de la seguretat social”, però ja llavors comencen a entreveure’s certs punts d’autocrítica: “en els darrers anys vam ser incapaços d’adonar-nos-en que en l’origen del nostre èxit s’estaven posant les bases dels nostres desequilibris (…) i el preu dels immobles va començar a créixer molt més enllà del que era raonable”, escrivia el 13 de juliol. Al 2003 havia declarat, en una entrevista a l’ABC, que “no hi ha bombolla immobiliària, sinó una evolució de preus a l’alça que s’anirà moderant” i ja fora del Govern espanyol, redactaria un document d’anàlisi econòmica per a la FAES on l’única referència a la construcció seria la lloança a la seva aportació al PIB. Més tard fins i tot arribaria a declarar que “s’hauria d’haver frenat la pujada del PIB” i que “la causa primera [de la crisis] la tenim en la política monetària de l’última dècada, que va dur uns nivells de tipus d’interès molt baixos durant massa temps”, tot un torpede en la línia de flotació de la política econòmica del Govern en què ell havia participat, encara que això no ho reconegués.

Tornant a 2008, però, el 20 d’abril recomanava, en una línia ortodoxa friedmana, deixar que “el mercat depuri aquests errors i als qui els cometen. Això permetrà que els períodes de prosperitat siguin cada vegada més extensos i els de crisi més curts”. Però a partir de setembre el discurs canvia radicalment i, setmana rere setmana de Guindos va defensant de forma més i més intensiva la intervenció pública per salvar la banca privada. El 12 d’octubre escriu: “en els últims dies s’ha produït un canvi qualitatiu respecte a la crisi financera i a les actuacions dels governs. S’accepta de forma generalitzada que no es pot deixar caure la banca i que els governs faran qualsevol cosa per a evitar-ho”. I sols dues setmanes després hi torna: “el senyal més poderós per a recuperar la confiança, és que no es deixarà caure cap banc”. Però els dubtes de de Guindos amb el neoliberalisme arriben al novembre, amb la columna “Torna Keynes?” on es pot llegir: “Com diu Robert Skidelsky, el millor biògraf de Keynes, les seves idees viuran en la mesura que el món les pugui necessitar. I en els últims mesos podria donar-se l’aparença que els plantejaments i receptes keynesianes tornen a ser d’utilitat”.

Les columnes de Luis de Guindos a El Mundo van deixar de publicar-se al març del 2009, però ja llavors ja feia setmanes que havia tornat als seus temes habituals, demanant rebaixes salarials, posant en dubte la viabilitat del sistema de pensions i exigint contenció de la despesa pública. Enrere havia quedat el moment en què Sarkozy va prometre “refundar el capitalisme”. La seva crisi, la que posava en perill la seva economia havia passat –gràcies a la intervenció pública- i tot just començava la que ha afectat la resta.

El periodista Ignacio Ramonet defineix dos tipus de censura moderna: la de l’ocultació deliberada de la informació, per una banda, i la sobreabundància informativa, per l’altra. La primera ha funcionat molt bé amb els mitjans tradicionals. La segona, ha trobat el seu màxim apogeu a internet.

Amb tanta pluralitat de mitjans com tenim, diu Ramonet, “estem convençuts que podem tenir tota la informació que vulguem, en certa mesura baixem la guàrdia i no ens plantegem el problema de com funciona la censura democràtica i, en realitat, funciona d’aquesta manera”.  El cas de Wikileaks i les informacions ocultes que ha publicat exemplifiquen molt bé com opera aquest segon tipus de censura: en qüestions fonamentals “sobre les quals crèiem estar ben informats [guerra de l’Afganistan, actuacions de la diplomàtica nord-americana, etc.], en realitat ho ignoràvem pràcticament tot”, reflexiona Ramonet.

L’altre dia, tot preparant els temes del nou Anuari de silencis mediàtics de 2011 amb els companys de Mèdia.cat, vam comprovar, un cop més, que la sobreinformació no és sinònim d’informació sinó de censura. Alguns dels temes que teníem sobre la taula no era pas que no haguessin estat tractats pels mitjans (com era clarament destacable en altres casos), sinó que la sobreinformació i la uniformitat d’aquesta n’havia amagat altres aspectes.

Un exemple molt clar: es parla molt de la crisi, dels mercats, dels tipus d’interès i del deute que ha de pagar cada país per sortir d’aquesta crisi. Però, com denunciava en aquest article Roger Palà, totes aquestes mesures no són les úniques que es poden aplicar. Coneixem, a través dels mitjans, totes aquestes altres alternatives? Quanta gent sap realment quines mesures ha aplicat Islàndia, si finalment és cert que “triplicarà el seu creixement” en època de crisi?

A la majoria de mitjans trobarem un falca repetitiva de dades i declaracions que no van més enllà. No és això també un tipus de censura que impedeix tenir un coneixement més ampli i heterogeni d’un tema? La lluita contra aquesta sobreabundància informativa que deia Ramonet i, sobretot, contra la uniformitat d’aquesta informació serà una de les lluites del bon periodisme del segle XXI. Alguns ja han obert portes en aquest sentit, és qüestió que no es tanquin i se n’obrin més.

Finalment Antena3 s’ha cruspit la Sexta. Aquella cadena que molts han utilitzat d’exemple per teoritzar que una televisió com TV3 es pot fer amb molts menys recursos, ha acabat fent llufa. És a dir, no es poden comprar duros a quatre pessetes. I com fa temps que es preveia, el grup d’Antena3 ha devorat la criatura. Al comunicat oficial s’anunciava la fusió de les dues emissores, però amb els percentatges de l’accionariat resultant només es pot parlar d’absorció amb tota regla. I és que la Sexta representa només el 18 per cent dins del resultat final del grup Antena3.

Aquest és el mapa que ha deixat l’executiu de Rodríguez Zapatero a les portes de l’Espanya post-amiga: un mercat televisiu liderat per dos gegants privats, Mediaset, el grup de Tele5, i el grup Antena3. El primer ja es va cruspir la Cuatro. Entre els dos gegants resultants s’han acabat menjant  també més del 80% del pastís publicitari televisiu.

En aquest marc, la televisió pública catalana ha de lluitar per competir contra els dos grans grups, tot i que ha vist reduir els seus ingressos publicitaris en més del 40%. A la disminució d’ingressos publicitaris cal afegir la retallada pressupostària prevista pel govern de la Generalitat. Per acabar-ho d’adobar, el vaixell que li permetia a TV3 sortir a l’exterior a pescar drets televisius, la FORTA, fa aigües per tot arreu. Amb un panorama així, TVC difícilment podrà competir amb aquests dos grans grups televisius espanyols. Algú pot pensar que on no hi arribi la televisió pública catalana ho pot fer l’oferta privada de 8TV, del grup Godó, com ha passat en l’àmbit radiofònic, entre Catalunya Ràdio i Rac1. Però aquesta hipòtesi es fa difícil d’imaginar vistes les dificultats que té aquesta televisió privada per configurar una graella de programació competitiva de primer nivell. De manera que la concentració del mercat televisiu espanyol en els dos grans grups liderats per Tele5 i Antena3 ofereixen un panorama preocupant per al mercat televisiu català. L’expansió d’aquests dos grups espanyols, junt al retrocés de TVC, no fa pas pensar en un mercat català propi, liderat per l’oferta pública de la CCMA i una oferta privada catalana amb cara i ulls. Més bé al contrari, aquests processos fan pensar en un mercat televisiu català cada cop més desdibuixat en el mercat televisiu espanyol.

Total, que comptat i debatut, el procés de transició de la televisió analògica a la TDT ens haurà comportat la pèrdua d’uns quants llençols més de la bugada. I mentre això passa, continua la sagnia de recursos generats als Països Catalans cap a l’administració de l’estat, que es desentén dels problemes de finançament que puguin tenir les administracions catalanes. De manera que, amb els diners que enviem a Madrid i no tornen, estem finançant l’espanyolització del mercat audiovisual català.

Qui diu que els catalans no som generosos?

“Rajoy defén la Comunitat Valenciana dels atacs de Baldoví” titulaven ahir els informatius de Canal9 la notícia sobre la picabaralla que el diputat de Compromís va tenir amb el ja President del Govern espanyol durant el debat d’investidura. El vídeo que acompanyava la peça penjada al web només incloïa la intervenció de Rajoy, pel que l’espectador no podia jutjar la magnitud de “l’atac” de Baldoví i sols podia saber de la “defensa” de Rajoy.

Les xarxes socials bullien, quasi immediatament, plenes de comentaris –més irònics que indignats- que valoraven que la cadena s’esforcés dia rere dia en superar-se a si mateixa. L’habitual tractament partidista de Canal9 de la informació política valenciana no va sorprendre als internautes, que van preferir prendre’s-ho amb sentit de l’humor.

Però en canvi va passar per alt que EFE va titular el seu teletip dels fets de forma quasi exacta –“Rajoy fa una enèrgica defensa de la Comunitat Valenciana davant els atacs de Baldoví”- i que aquesta va ser reproduïda per desenes de mitjans d’arreu de l’Estat, inclosos alguns de valencians –com Las Provincias, El Periódico del Mediterráneo, l’edició valenciana d’El Mundo o l’alacantina de La Verdad, que publica el mateix text encara que en canvia l’autoria- que van preferir reproduir una nota de l’agència madrilenya abans que oferir la seva pròpia interpretació de l’únic moment del debat que afectava específicament els seus lectors. En el cas del diari de Vocento fins i tot van mutilar la nota original per evitar fer referència a la factura de 568.000 euros que el PP encara no ha abonat a Fira de València, empresa que recentment ha acomiadat 117 persones.

A l’igual que en el cas de Canal9, EFE comença el seu relat a partir de la rèplica de Rajoy, resumint la primera intervenció de Baldoví a l’acusació que el País Valencià està ple “d’escàndols i corrupció” després de 16 anys de governs del PP. Fins i tot el comentari irònic de Rajoy sobre les descendències de la “pota del Cid” perd tot el sentit al no explicar que Baldoví s’havia referit als seus orígens humils. Tal i com explica avui Levante, el diputat de Compromís és fill d’un obrer fabril i una mestressa de casa, mentre que el President del Govern espanyol és fill del president de l’Audiència Provincial de Pontevedra i nét d’un dels juristes que van redactar l’Estatut d’Autonomia gallec de 1932.